Qui dia passa any empeny

Fa setmanes que no escric al blog ni em comunico amb vosaltres enlloc. He tingut, i continuo tenint, molts problemes. Us explicaré una mica com han estat aquestes setmanes.

El 26 de febrer va fer un any de la mort de la meva mare. I no hi ha hagut dia que no pensés en ella tot aquest any. He recordat milers de moments, m’ha arribat la seva veu amable i segura, i he celebrat, com tantíssimes altres vegades, haver-la tingut de mare. Sempre em va animar a escriure, a estudiar, a estar activa físicament, a no haver de dependre d’un altre, a ser forta i valenta. I a no deixar-me trepitjar mai per ningú! Com si la sentís ara mateix.

Ja sabeu que en el meu edifici hi ha unes obres espantoses per fer balcons nous, des del març de 2019 i durarà dos anys més. Els treballadors dels balcons hi són de 7 del matí a 6 de tarda, ara també dissabtes i diumenges. Us imagineu 30 homes amb perforadores per tot l’exterior de l’edifici, tots alhora? Quan es troben allunyats del teu apartament, amb taps a les orelles aconsegueixes fer alguna cosa, però quan són a prop has de ser sortir de casa. Tanmateix, es veu que no era prou i l’edifici va haver de cercar un altre infern per turmentar-nos: fa tres setmanes que a tots els apartaments a la meva cantonada de l’edifici (de dalt a baix 56 apartaments) ens han deixat sense les cambres de bany. Han de canviar les canonades i, per tant, a les cambres de bany els han tret els components i han enderrocat tota una paret. A més, el primer dia, quan jo no hi era, van treure de lloc les prestatgeries del passadís i mobles del menjador i els van amuntegar de qualsevol manera, perquè necessitaven espai per a la maquinaria —visc a la cabina dels Germans Marx, sobretot quan hi ha una dotzena de treballadors a casa—. A més a més, quan torno hi ha tanta pols pertot arreu i munts de brutícia per terra, que tarda quatre hores netejar-ho. Ah, i he d’usar la cambra de bany d’un apartament buit en un altre pis de l’edifici. I he tingut una infecció. I tinc asma —els pulmons molt fotuts des de les pneumònies— i aŀlèrgia a la pols.

La vista que tenia abans de les obres.

Foto de l’estiu. La meva vista al menjador. Tota la finestra tapada amb fustes.

El que em fa més ràbia és que això pugui passar sense cap compensació i amb els lloguers que arribem a pagar! Hem posat queixes a l’ajuntament, als partits polítics i al síndic de greuges, però no hi poden fer res, si fa no fa diuen que ens hem d’aguantar.

Aquestes setmanes també han coincidit amb la reunió sobre la queixa de disputa laboral que jo havia posat a la universitat l’estiu passat, per no haver-me renovat el contracte que tenia. Va ser aquest últim dilluns, al campus de Keele (molt lluny). Va durar set hores i res no es va aconseguir, tot i que tenia al meu favor dues advocades, el sindicat i el mediador, que era neutral però se li veia que volia ajudar-me. Contra el mur de l’administració de la universitat, tota formada per gent del món corporatiu, no hi ha manera. Amb la cantarella de que Glendon (el meu campus) pot desaparèixer, que tot va malament, que els estudiants no es matriculen a les assignatures d’humanitats, que estem en crisi i, per tant, no es poden arriscar a renovar-me el contracte. Si continuo, si hi ha cursos l’any que ve, hauré de tenir el mateix contracte merdós que he tingut enguany, pitjor pagat i només és per 8 mesos. És com les obres en el meu edifici, el mateix abús. Aquest món corporatiu que ho domina tot ens tracta com si fossim ramat. Estic indignada.  

Per acabar, només em faltava el covid-19. Resulta que he de tenir sempre algunes mascaretes, atès l’estat dels meus pulmons i del meu sistema immunològic. Van ser instruccions de l’hospital, l’estiu passat, per quan cal que vagi a un lloc interior amb molta gent, com ara si he de comprar en uns magatzems o agafar el metro a hora punta, o bé hi ha algú malalt a prop. Doncs no hi ha ni una mascareta a cap farmàcia de Toronto. Vaig anar a comprar-ne fa una setmana i em van dir que s’havien esgotat ja a finals de gener. Tampoc no es troba gel antisèptic, ni alcohol. No m’ho podia creure. Dec ser l’única habitant que no té res de tot això. És clar, es passen el dia donant-nos instruccions sobre tenir-ne i ara no n’hi ha enlloc. I em va sorprendre veure com han disminuït els desinfectants de neteja als supermercats i, fins i tot, les llaunes de sopa, paquets de galetes i de pasta, etc. etc. A les instruccions del govern també en donen sobre tenir llanternes, piles, medicaments i no sé quantes coses més. Ben mirat, hauria de comprar sabó. No em faria cap gràcia quedar-me sense.

Cuideu-vos. Una abraçada.