Cambra de bany, una cançó i un relat

No paro de badallar. Estic cansada de passar moltes hores fent neteja. He netejat la cambra bany (la banyera el meu fill) ara que els homes no tornaran, i quin bunyol han deixat! Volia mostrar-vos alguna fotografia, perquè és inconcebible el que han fet, però em fa molta mandra cercar la càmera, fer les fotos, pujar-les a l’ordinador, etcètera. Un altre dia. L’únic que rutlla és la banyera, perquè no la van treure, només van haver de fer un forat a la paret on hi ha la dutxa. Pel que fa al vàter, han instaŀlat el mateix que havien tret, però no han posat el guix que va al voltant de la canonada a la paret. I el lavabo és tot un poema: s’han desfet de l’antic, de porcelana i del temps que van fer l’edifici però molt bonic, i han posat un nyap quadrat de plàstic que a més està torçat i les potetes són a dos dits de terra (s’aguanta agafat a les parets de la cantonada) i, quan l’he netejat, m’he trobat que la silicona que havien posat als dos marges on s’ajunta a la paret, es desfeia mentre hi passava una esponja. El mirall a sobre el lavabo també està torçat i els llums sobre el mirall també n’estan. Les parets estan mal pintades, amb parts on hi falta pintura, trossos bruts, un desastre (tan ben pintades i netes com les tenia!). Però la cirereta se l’endú el terra al voltant del lavabo, una veritable espifiada —no trobaven rajoles com a la resta de la cambra de bany i es van limitar a posar ciment de qualsevol manera (això volia fotografiar especialment) i que es trenca a les vores.

La cambra de bany del meu fill és pitjor: s’ha quedat sense dutxa i te un forat a la paret, prop de terra, d’uns 40 cm d’alçada i mig metre d’ample, perquè ahir, dissabte, quan ho havien d’enllestir tot, el manager de les obres va dir que necessitaven dues setmanes més per acabar-ho, perquè tenia uns quants nois malalts i els altres no podien anar més de pressa a enllestir més de 50 apartaments. “Malats? Què vol dir, malalts? No s’hauran infectat del Covid-19?”, “Oh, no, només tenen un refredat… Sí, sí, segur, dona, no tenen febre.” No valia la pena discutir amb un home d’allò més ignorant. Li vam dir que adéusiau, que ja ho acabaran quan hagi passat la pandèmia, sigui quan sigui. I vaig afegir que no volia tornar a veure ningú, ningú, ningú més dins de casa meva fins llavors. Home! Estaríem frescos! Que hi han estat ficats des de mitjans de febrer! I quan a Toronto s’estan enfilant els casos d’aquest nou coronavirus.

Ara només cal que acabin els balcons. Grrrrrrr…

M’he adonat que aquests dies a la ràdio es fan un tip de posar cançons dels anys de la Segona Guerra Mundial: “In the Mood”, “Begin the Beguine”, etc. I mentre preparo classes i exàmens i responc als estudiants i intento entendre tot això de les classes en línia —de moment, com que tinc els estudiants molt avançats, me n’he pogut sortir amb Moodle, powerpoint i poc més, però necessitaré coses més sofisticades, com ara zoom, pel curs d’estiu, si vull continuar cobrant algun sou—, doncs mentre treballo vaig sentint totes aquestes cançons, que trobo molt animades i amb un ritme increïble (difícil no posar-se a ballar). I aquí us en penjo una que Glenn Miller va fer famosa:

Don’t Sit Under the Apple Tree

I ara us vull recomanar un relat. Un amic me l’ha passat i l’he començat només per veure el què, però no l’he pogut deixar fins a acabar-lo. I una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat el sentit de l’humor en una situació seriosa (sempre resulta si es fa bé). L’ha escrit Miquel Casacuberta, traductor de literatura al català, i al twitter explica que aquest conte està basat en l’experiència d’un amic seu que va estar ingressat en una unitat d’aïllament pel coronavirus. Tanmateix, explica Casacuberta, tot i que els fets són veridics, els pensaments del protagonista son fruit de la seva imaginació. Aquí el teniu:

El lavabo de la 344/345

Per acabar, només indicar-vos que he afegit dues imatges a la dreta de la pàgina. L’una és la Mafalda i l’altra l’Asterix. Les vaig penjar al facebook i ara les penjo també aquí.

Bona nit i bona sort!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada ha esta publicada en Més enllà del somni. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Cambra de bany, una cançó i un relat

  1. Josep Maria ha dit:

    Bon dia Shaudin des de Catalunya, aquí a Calafat que hi vivim unes 300 o 500 persones bastant dispersats amb només el súper obert sembla que estem suficientment aïllats. Com que visc sol, no noto massa el confinament. Quan surto a passejar el gos no es veu a ningú pel carrer, ningú, ningú només algú altre que també passeja el seu gosset. Certament les cançons dels anys 50-60 inciten a ballar, si més no a moure el cos…
    Ara que s’acosta l’estiu espero que no ho passeu tan malament a casa vostra, al menys la temperatura serà més agradable.
    Una abraçada ben forta del nen dels patins.
    Josep Maria

    • Estimat nen dels patins,
      Ja veus que et responc més de 2 mesos tard. El teu comentari el vaig llegir quan me’l vas escriure, però no l’havia respost, ni el teu ni cap. Entenc que no hagis notat massa el confinament, jo tampoc (classes a casa en comptes de a la universitat, però en el fons és el mateix). Et deu haver anat bé tenir el gos (Duc, es diu, oi?), si més no tens una excusa per sortir a passejar.
      Moltes gràcies pel comentari. Cuida’t! Una abraçada!

  2. Josep Menorquí ha dit:

    Redeu quin fart de despropòsits que darrerament t’han tocat viure!!.
    Com deien les velles dites: Sempre plou sobre mullat.
    Esta molt clar que la incompetència en la feina de mà d’obra i construcció no és exclusiu dels espanyolistes, perquè de veritat tot el que has anat explicant de les obres de millora del teu edifici ben bé semblen d’una pel·lícula d’en Charles Chaplin. Ho més increïble i imperdonable es la inexistència d’empatia per les necessitats de cada persona afectada, així com la ineptitud dels resultats.
    Tanmateix és igual a la realitat viscuda per culpa del Gobierno Militaritzat i Borbònic Feixista que patim aquí.
    No entro en detalls, perquè segur tots sabem com va, però de veritat estic increïblement al•lucinat que un govern, “suposadament” d’esquerres hagi sucumbit als poders econòmics del IBEX35 i hagi abandonat els treballadors 😠😠😠😠😠🤬🤬😡😡🤦🏽‍💩
    A banda de tot plegat, a casa meva tothom està bé, per fi la xiqueta de 17 anys ha acceptat que no es pot sortir i anem fent camí, després de 17 dies de confinament estricte, ja ens hi hem anat acostumant, quin remei.
    Avui sembla que el cap de setmana no s’ha acabat perquè avui si, tot ho que no es molt essencial no pot anar a treballar i lògicament no és veu quasi ningú als carrers.
    Molts ànims per continuar lluitant i treballant tossudament confinats. Espero que algú et faci arribar quelcom per millorar les teves dificultats amb la feina i indubtablement crec que tots estem agraïts que trobis una estoneta per aconseguir escriure i explicar com te trobés, però ho més important és saber que segueixes al peu del canó i que et trobes, dintre de totes les dificultats, bé i fermament alçada per seguir endavant!!!
    Moltes besades polida 😘😘

    • Hola Josep. Responc 2 mesos i mig tard.
      A mi em plou sobre remullat. Pel que fa a la incompetència en la feina de mà d’obra i construcció, aquí va com va. Hi ha coses que les fan molt bé i molt de pressa, però d’altres són un desastre inacabable. Depen força a quina companyia contractes, i l’amo del meu edifici (té uns quants edificis a Toronto, i a Montreal on viu) sempre contracta la pitjor, per pagar menys. Hahaha! Sí que ho sembla, una pel·lícula de Chaplin.
      No et dic res més perquè amb dos mesos i mig de retard hi ha coses han canviat. Només moltíssimes gràcies per un comentari tan llarg i interessant.
      Una abraçada!

  3. Jaume Colom Gabarro ha dit:

    Moltes gràcies pel teu article que ens posa a l dia en l’estat de les obres finalment acabades en un nyap monumental. També gràcies per la mostra de música. M’encanta la música de Glenn Miller i la seva orquestra. Van marcar una època. I ara em. Poso amb la lectura del lavabo de la 344/345 🙂

  4. rosanebot ha dit:

    Si més no estaràs bastants dies sense aquell soroll tan espantós i quilos de pols dins de casa. També em tranquil·litza el fet que si vas treballant on line no aniràs tan cansada com anaves, cosa que serà bona per a la teva salut.
    No he llegit encara el conte que ens has enviat, ho faré més tard. Encara que et sembli estrany, confinada com estic i ben ajudada pels fills, estic ben ocupada, sobretot als matins. El meu llibre de narracions curtes, que havia de sortir per Sant Jordi, s’estarà descansant fins vés a saber quan. Aquí no es farà la gran festa del Llibre de cada any. L’ajornarem o la suspendrem.
    Estic contenta de rebre el teu blog i que ens enviïs comentaris i noves teves. Una abraçada, estimada Shaudin.

    • Estimada Rosa,
      Si reps aquesta resposta, fixa’t que responc un comentari d’una entrada al blog de fa mesos (intento respondre’ls tots). Era de quan van acabar, si fa no fa, les obres a cambra de bany, en plena pandèmia.
      La feina en línia ha resultat molt pitjor que fer una classe normal. S’ha de preparar en detall i, a més, seguint les direccions del departament, no pots improvisar res, i mantenir una classe de dues hores i mitja online (2 dies a la setmana) és esgotador (la professora que fa l’altra secció i té 19 anys menys que jo, diu el mateix). La universitat va dir que intentar fer una classe en línia de més d’una hora era un suïcidi, però si s’ha de cobrir tot el material i és una classe de llengua (ja abans era un curs molt intensiu), en una hora és impossible. Han retallat les 3 hores originals en dues hores i mitja, però és horrorós, és com fer 10 hores de classe normal. A això suma entendre un munt de tecnologia de la qual no en tenia ni idea, i tenir el soroll de les obres dels balcons, per tant imagina com estic dos mesos i mig més tard. Bé, si fa no fa ja saps com estic.
      Petons!

  5. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin. Tot plegat no hi ha per on girar-se.
    Aquí tothom a casa i treballant via videoconferencia. I per veure familiars doncs amb el ZOOM cada vespre.
    Molta paciència tots plegats i esperar que passi aquest malson.
    Cuida’t molt bonica.
    Mai se si rebs el que t’envio.
    Una abraçada molt forta!
    Marta Valls Tomàs

  6. Anna M Villalonga ha dit:

    Amb cada cosa que expliques, ens cau més i més el mite del Canadà. Ara tampoc ni els paletes ni els lampistes no ho fan bé. Quin desastre, Potato. Més tard llegiré el relat, no sé quan. No em ve de gust llegir res del Covid, ni que sigui des de l’humor. Molts petons!

  7. rosanebot ha dit:

    Ja t’he escrit una nota fa hores, però no surt publicada. No sé si ara…
    M’agrada llegir tot el que ens dius i estic contenta que ara treballis Online des de casa, sense sorolls i sense pols. Bo per a la teva salut. Nosaltres estem tots bé.
    Una gran abraçada, estimada Shaudin.

  8. rosanebot ha dit:

    Ara sí. Bravo!

  9. Maria Sanchez ha dit:

    Sigue asombrándome todo lo que explicas de las obras.
    A pesar del humor de la historia pienso que los problemas que explica se repiten cada día miles de veces en todos los hospitales que atienden enfermos con coronavirus. Hay momentos que pienso que no puede ser verdad todo lo que estamos viviendo.
    Yo lo llevo bastante bien. Puedo mantener mi afición fotográfica pero adaptada a la confinación.
    Gracias por seguir informándonos!!!!
    Una abraçada

  10. Gemma Colomé Oncins ha dit:

    Noia, si no fossis tu que ho explica , no m’ho creuria, quin desgavell 🤦.
    Paciència 🙄, no puc dir res més i mirat a veure si t’ho arreglen.
    La música molt maca.

  11. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Quin nyap que t’han fet Shaudin, pareix mentida al Canadà. Nosaltres aquí confinats, avui el president l’ha allargat fins el 25 d’abril i, després ja es veurà. Llegiré l’article i escoltaré la cançó.
    Que tot vagi millor. Una abraçada.

  12. Griselda ha dit:

    Veritablement quin mal son Shaudin! Només puc desitjar-te que tinguis tota la força del mon per no defallir i pensa que no hi ha cap mal que duri 100 anys – o aixó diuen! El relat, malgrat el drama que és el covid i que les situacions als hospitals deuen ser de tot menys cómiques, te el punt de comicitat que fa que oblidem l’horror del que representa, i ens permet riure una mica, que sempre és d’agrair!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.