Continuació de petits moments

La setmana passada algú em deia que és curiós que em dediqui a apuntar aquestes coses enmig de la feina. Però no ho havia fet mai fins que m’hi vaig posar fa dues setmanes. I no és pas tot el que penso, ni de bon tros, perquè no hi ha manera de fer callar el meu cervell en tot el dia, sembla que li donin corda. Tot el que faig, observo, penso, ho comento, ho explico a gent que no es amb mi. És com una mania haver-ho de contar tot. No parlo en veu alta, però dins del cap és un no parar d’explicar coses o d’elucubrar sobre d’altres. Doncs des de fa dues setmanes, de tant en tant (molt de tant en tant), éscric d’alguna cosa que tinc al cap per tal de poder fer la entrada al blog (compto amb poquíssim temps).

I ara començo amb alguns momentets de l’última setmana.

Una ullada al Twitter, on segueixo un munt de biòlegs, i he descobert un animal que no coneixia: el lloro Pesquet (Psittrichas fulgidus), o Dracula parrot com li diuen en anglès. Fa tants anys que llegeixo articles i miro documentals sobre animals que em resulta incomprensible no haver-me topat mai amb aquest ocell de Nova Guinea. Fa respecte, tant per l’aspecte com per la mida (mig metre sense comptar les ales), però segons diuen és un tros de pa que s’alimenta quasi exclusivament de figues.

Perfecte, pero sembla tret d’una història de fantasia, o potser de terror, de tipus medievalístic.

A la fi ha arribat el bon temps, però de cop, com sempre. Tot d’un plegat avui estem a 26 graus. I encara no ens han tancat la calefacció! Serà divertit intentar dormir aquesta nit amb una temperatura equatorial a la meva habitació.

La universitat diu que segurament les classes al setembre continuaran, com les d’estiu, a distància. Tret que el govern d’Ontario o de la ciutat obligui a fer-les presencials, però de moment no s’hi fiquen i, per tant, tenim el que recomanen el consell de governadors i el senat de la universitat. Ara bé, volen que tornem a les aules el mes de gener —quan tothom es posa malalt sense que calgui la covid-19!—. Malgrat tot, el més fotut és que no se sap encara quants cursos seran eliminats (es tem que en seran molts) ni quins (tremolo).

Avui m’he trobat força bé. Probablement perquè ha fet molta calor i no gaire humida, tirant a seca sense passar-se. Fins i tot a la càmera, mentre feia la classe, se’m veia molt millor que els altres dies, quan sembla que vingui d’una guerra. El canvi que fa no trobar-se gaire malament! Qui no es passa el dia amb dolor no sap la sort que té. I la classe ha anat com una seda…, fins que tot d’una els homes de la construcció dels balcons, que solen fer la feina més forta de 6:30 del mati fins cap a les 2:00 (just abans de la meva classe), avui, després d’una pausa del soroll fort des de les 2:00 han retornat a barrinar a les 4:00 com si els hi anés la vida, a poca distància del meu apartament. He hagut d’acabar la classe mitja hora abans perquè no se sentia absolutament res. Els estudiants semblaven esverats i tot. Si els digués que jo ho aguanto des de fa 14 mesos!

Què és això de “tercera edat” que es diu per allà? En ma vida he sentit res més ridícul per referir-se a la gent vella o que ha arribat a una certa edat, o que acumula molts anys de vida (i d’experiència, com va dir el meu fill quan tenia uns 13 anys).

I què passa amb el medi ambient? Em preocupa. Des del nou coronavirus encara més. Cert que ha disminuït la contaminació a molts llocs del món (a Toronto costa notar-ho perquè aquí hi ha poca contaminació), però ha augmentat la brutícia a la terra i a l’aigua: es fa més ús de plàstics, i a mars, oceans, platges, rius i en general pertot es troben mascaretes rebutjades, a dojo. Fins i tot jo, que des de fa moltíssims anys procuro evitar els plàstics, ara en faig servir més. També s’empren més productes de neteja que fan mal al medi ambient, com ara el lleixiu. Ho pagarem car.

Calor molt forta. Pluja. Molta humitat. A Toronto fem salts no només de temperatura sinó també entre sequedat i humitat: un dia estem a 14 d’humitat, l’endemà a 95, després a 20 i anar fent. Una bogeria.

L’amanida que he menjat fa poc era molt zesty, que es diu en anglès. I vet aquí un mot que no es troba en català. S’aplica sobretot al menjar, però no solament. La paraula ve del nom zest que és la part de fora d’una pela de cítric, on hi ha el color, que és fa servir per donar més sabor a un plat. Per bé que zest també vol dir entusiasme, vitalitat, alegria, etcètera —el contrari d’apatia—, però s’ha de saber quan es pot usar. I zest és, a més, un verb molt específic que vol dir: “gratar la part de fora d’una fruita cítrica per usar-la per donar més gust”. En resum, una amanida zesty vol dir que té molt sabor, que hi ha alguna cosa picant o cítrica que la fa gustosa, i també que té molt color (la roba de colors llampants pot ser zesty), que és molt fresca, que és estimulant…

Al Quebec el nombre de gent infectada amb la covid-19 creix d’una manera alarmant, i els morts déu n’hi do. El cap del govern del Quebec, François Legault, és estúpid i es nota. És del partit CAQ (Coalition Avenir Quebec), centre dreta i autonomista.

Les residències per a gent vella al Canadà també han estat molt tocades per la covid 19. Ha quedat tan manifest el desastre que són aquestes residències, que el govern federal i els provincials, sorpresos i alarmats, hi volen posar remei. El cas és que jo i molta altra gent ja sabíem en quin estat estaven les residències. La meva perruquera, que és una institució al barri i que ha anat moltes vegades a visitar antigues clientes a les residències, m’explica des de fa anys autèntiques històries d’horror. Com pot ser que els polítics vagin tan despistats?

Després d’uns dies de calor tropical, fa fred: 14 graus i vent gelat. Aquesta nit baixarem a 7 i ja no hi ha calefacció. Vaig a donar una volta per la universitat, davant de casa, que fa dies que no em moc del meu escriptori —aquest curs d’estiu em matarà.

Fa estrany anar per la Universitat de Toronto amb tot tancat. Continua sent bonica, però. Aquí en teniu algunes fotografies d’avui (a dalt i a sota), fetes amb el telèfon del meu fill.

A l’emisora de música clàssica i soundtracks que tinc posada fa estona, toquen la banda sonora d’Spartacus. Feia anys que no la sentia. Aquí en teniu un tastet, i amb això m’acomiado de vosaltres.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Retalls de biografia, Una mica de tot i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Continuació de petits moments

  1. rosanebot ha dit:

    Està molt bé que ens vagis escrivint les teves sensacions i pensaments. Psicològicament et convé.
    Em recordes a mi mateixa, que el cap sempre em bull, no puc, ni vull, deixar de pensar; de dia i de nit, perquè dormo poc. Molts petons.

    • Celebro que t’agradi, Rosa. Em temia que us resultaria molt avorrit, però sembla que en general agrada. I com que no tinc temps de fer artícles i, tal com dius, em convé psicològicament, tot molt bé. De moment, perquè tinc ganes d’escriure alguna cosa més elaborada i espero poder-ho fer aviat –ja veurem.
      Oh, a tu també et pasa! Doncs ja saps com és això de pensar sense parar.
      Cuida’t molt. Petons!

  2. Maria Sanchez ha dit:

    Me gustan estas pinceladas de tu vida cotidiana. Y los descubrimientos que haces y compartes con nosotros.
    Una abraçada

    • Hola María,
      Com li deia a la Rosa, és un descans saber que aquests posts us resulten prou entretinguts. Estic tan enfeinada amb aquest curs d’estiu, que paso 14, 15, 16 hores al dia asseguda davant l’ordinador. Horrorós! I jo que, quan em van oferir el curs el mes de febrer, em pensava que seria, a la fi, un estiu tranquil i podria escriure i llegir. I ca barret! Fa anys que tinc les classes ben preparades, però també hi entra la improvisació segons els estudiants i etc., però per aquestes classes a distància, si més no les de llengua, volen que les tinguem preparades per cada minut (i dura 2 hores i mitja), tot apuntat moment a moment. A més tenen un supersite del llibre de text que és per tornar-se ximple. En fi.
      Una abraçada!

  3. Anna M Villalonga ha dit:

    M’encanta aquest ocellot! És espectacular! Gràcies per totes aquestes reflexions i pensaments. A mi el cap tampoc no em para mai. Un petò!

    • Sí, que és espectacular, súper espectacular, diria, Potato. Hi ha tantes meravelles a la natura! Entre les dues tenim munts d’històries i d’informació d’animals per explicar a la Vera.
      Ah, una altra a qui mai no li para el cap (la Rosa, més amunt també ho deia), per tant ja ens entenem.
      Petons!

  4. Luis María Martínez Garate ha dit:

    ¡Que sigas en buena racha! Besarkada handi bat.

    • Moltes gràcies Luis María i Marga! Però just ara sortiré cap a urgències a l’hospital, hahaha! De debò, ara hi vaig, quan acabi de respondre comentaris, no tinc més remei (i no em fa cap gràcia per la qüestió del covid-19).
      Cuideu-vos molt! Besarkada bat!

  5. Jaume Colom Gabarró ha dit:

    Avui ens has fet un bon repàs de temes variats. Mentre et llegia em recordava de la meva avia, que era un niu de saviesa i explicava de tot. No debades era carnissera i darrera el taulell havia de saber donar conversa. Moltes gracies Shaudin per aquesta conversa diferida.

    • Hola Jaume,
      Sí, i mira que em pensava que aquesta setmana no havia apuntat prou moments, però ha sortit ben llarg. Doncs la teva àvia era també com la meva perruquera qui, atesa la seva feina i el seu tarannà parla amb tothom, gent molt diferent, i també pot explicar de tot. Per exemple, com deia, sé molt bé què passa a les residències perquè ella m’ho ha explicat.
      Gràcies a tu per llegir-ho! Una abraçada!

  6. Gemma Colomé Oncins ha dit:

    Curiós aquest ocell, jo tampoc l’havia vist mai, i és cert que sembla tret de la mitologia medieval.
    El teu cap dona tantes voltes com el meu, a vegades fins i tot tinc “diàlegs”. Massa estrès, mases preocupacions massa ciutat i poc contacte amb la natura, que el cap i a la fi, és el natural.
    Una abraçada.

    • Hola Gemma,
      Cert, sembla un d’aquells ocells que duien els cavallers medievals en els seus estendards.
      Mira, doncs ja som unes quantes que tenim el cap que no para (també ho deien l’Anna i la Rosa). Jo també tinc diàlegs! Per això deia que adreço els meus pensaments a algú que no hi és present. Els amics soleu rebre els meus diàlegs muts, però també escriptors, polítics… i algunes vegades no m’adreço a ningú en particular. Si que cal estar en més contacte amb la natura, però per més que disminuiria l’ebullició del cap, segur que continuaria, el meu segur.
      Una abraçada!

  7. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Moltes gràcies Shaudin, és molt interessant el que ens contes. M’agrada saber el teu dia a dia i les teves reflexions. Una abraçada, Juli 🙂

    • Hola Juli. A tu que ets biòleg, suposo que et deu haver interessat força aquest lloro tan curiós i quasi desconegut. És impressionant tot el que encara és amagat dins la natura, i és un crim immens tot el que destruim. Si continuem així, aviat no hi haurà res, ni amagat ni no amagat. Com que sóc de mena optimista, espero que encara hi hagi una solució, però quan veig com actua molta gent no ho veig tan clar.
      Una abraçada!

  8. Pons ha dit:

    Et veig molt preocupada pel temps, això de preocupar-se tant per la meteorologia es molt típic de la gent de la tercera edat 😛

    No et queixis gaire que tens un mal cap del govern del Quebec perquè a canvi teniu el millor primer ministre mon (si, els conec a tots…).

    • Hehe, doncs t’informo, Pons, que el tema del temps és prevalent a Toronto (suposo que a tot Canadà). Et trobes algú, de qualsevol edat a partir dels 12 o 13 anys, i de seguida a parlar del temps. En parles amb estranys, amb amics, amb la gent amb qui treballes, amb veïns…
      No em queixo del cap del govern del Quebec, si més no no gaire, em queixo, en aquests moments, de com està duent la qüestió del covid-19, perquè, mira, aquí a la província d’Ontàrio, on també tenim un govern conservador, és ben diferent com ha encarat el covid, per això tenim la meitat de casos que al Quebec. Home, això del millor PM de món no ho sé, dels millors segurament si comparem, però jo diria que la de Nova Zealanda és millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.