Una setmana més de juny

Aquesta setmana m’he absentat de quasi tot arreu, menys de la feina que ha estat omnipresent tots els moments del dia. Vaig haver d’anar a urgències el diumenge i, malgrat estar més bé, amb un medicament que em van donar, vaig perdre moltes hores a l’hospital i ho he hagut de pagar car durant la setmana, sense temps ni per respirar.

Fa tants anys que els estius se me’n van en orris: operació d’un tumor a l’ull, recuperació brutal de la vaga, escriure les dues últimes noveŀles de la saga i no s’hi val descansar ni un segon (i ho aconsegueixo, i tot per a res), rehabilitació dels pulmons, baralles amb la universitat… Però aquest estiu l’esperava diferent, i amb la meitat de feina que durant el curs d’hivern. Abans de l’enrenou de la covid-19 pensava que aquest estiu escriuria una noveŀla curta. No ho havia dit perquè era poca cosa, però ho dic ara: l’estiu passat vaig inventar-me una història per una noveŀla, en vaig escriure tres págines i mitja (no hi va haver temps per a més) i, inaudit tractant-se de mi, té títol! Havia de tenir unes 80 págines, però quan no es té temps ni de posar-se crema a les mans (i les tinc destrossades de tant sabó i desinfectant), ni això es pot escriure. S’intitula La Vinyet no va arribar pel riu, i és una història amb moltíssima fantasia i moments força surrealistes, per a lectors a partir d’uns 9 anys. Una història més que es quedarà dins meu. De vegades penso que si algú m’obrís l’ànima diria: “My God! It’s full of stories!”. Hahaha! Com allò de la peŀlícula de Kubrick 2001 a Space Odyssey, “My God! It’s full of stars!” Coses que em passen pel cap.

A Toronto continua quasi tot tancat. Els restaurants poden obrir fins a les 8 del vespre, però només per fer menjar que la gent demana per telèfon, recull i s’endú a casa. No es pot prendre res en els establiments. I només alguns centres médics funcionen, cosa que em fa tenir pendents moltes cites, com ara el dentista. I la cita amb l’especialista dels pulmons i moltes proves que m’havien de fer, tot a l’hospital, a pastar fang, i tenia les cites des de fa 9 mesos. Per sort el meu metge de capçalera em veurà la setmana que ve.

Sembla que a algunes persones els ve de nou el que passa als Estats Units. On estaven ficades? Fa 400 anys que allí bull l’olla. I hi ha espanyols horroritzats quan veuen que la policia obre el cap a un vell americà, però van callar quan van obrir el cap als vells catalans. Tal com ens ha recordat avui Vicent Partal, quan Malcom X “va parlar a Oxford davant un grup de gent indignada, amb tota la raó, per la repressió contra els afroamericans i disposada, segons que li van dir, a fer tant com fos per ajudar-lo. I ell, que en aquell moment els hauria pogut dir qualsevol cosa i els hauria pogut demanar allò que fos, els va respondre que no volia ser cap producte exòtic que servís per a calmar les seues contradiccions. I que, per tant, si el volien ajudar, a ell i a la seua gent, havien d’identificar qui eren els ‘negres’ de la seua societat i anar a fer-los la pregunta: en què podem ajudar?” Tenia raó, perquè tota societat té els seus negres.

Des del primer moment que no he entès per què han d’entretenir la gent en confinament. Que potser tenim cinc anys? Les criatures ho entenc, però els adults? Un munt de llibres i l’ordinador i encara ens sobren coses a fer. Poses música, balles una estona, llegeixes una noveŀla, escrius un article o uns comentaris a les xarxes socials, a un blog, o un missatge, mires un vídeo, llegeixes el diari, penses, somies, etcètera… Això qui no ha de fer feina ni té nens petits, es clar. Per què tanta cosa sobre entretenir-nos? Que cadascú s’entretingui com vulgui.

Avui m’he comprat una pilota! Al supermercat on vaig tenen una petita secció amb joguines i hi havia unes pilotes de goma de coloraines d’un pam de diàmetre. No me n’he pogut estar perquè des de fa un any que vull una pilota, però mai tenia el temps per trobar-ne una. És clar que a l’apartament no la puc fer servir (quan la faig botre ressona tot el terra, i a més no hi ha lloc) i a fora ara no es pot.

M’adono que no he escrit res gaire interessant —he tingut una setmana amb tanta feina que pocs dies he apuntat alguna cosa pel blog—, però acabaré amb un vídeo interessant i divertit, narrat per David Attenborough. No em pensava que seria a YouTube però hi era.

La setmana passada us vaig presentar el Dracula parrot, i avui tinc més ocells: els fascinants ocells del paradís que, com en el cas del lloro, són de Papua Nova Guinea.