Vet aquí un gat…

Dilluns, 29 de maig:

Mentre cercava una altra cosa he descobert el gat més petit del món, el rusty spotted cat (no sé com s’anomena en català), un fèlid molt petitó que trobem a les selves de l’Índia i d’Sri Lanka. Un adult només fa 35 cm (sense la cua) i té uns ulls enormes, com un cadell de gat. Tanmateix, són fantástics caçadors. A sota, un vídeo sobre aquest gat (queda tallat de sobte, però no trobo res millor).

Reunió llarga i feixuga del departament de Glendon, per Zoom, de la qual parlaré en un altre moment. He vist que tothom viu en unes cases molt maques, malgrat que ja m’ho esperava; el meu apartament, encara que l’animi amb floretes, es veu tot modest.

Gràcies a un tweet d’en Salvador Macip m’he assabentat que avui fa 100 anys del naixement de Ray Harryhausen.

Dimarts, 30 de maig:

Els estudiants continuen molt simpàtics. Alguns nascuts al Canadà i una pila d’arreu del món, bé perquè van néixer en un altre país i ara són canadencs o bé perquè només estudien d’aquí. Dels canadencs n’hi ha nascuts a l’Afganistan, Pakistan, Senegal, Polònia, l’Iran, Rússia i un munt tant a l’Índia com a les Filipines. I els altres són de Corea del Sud, de Xina i de l’Aràbia Saudí. Molt agradables tots. L’arab (d’origen palestí), súper inteŀligent i amb un gran sentit de l’humor, resulta que és un gran admirador de Malcom X, i també un fan de la sèrie Friends! És el primer ciutadà d’Aràbia que conec, i la veritat és que me l’hauria imaginat diferent.

Dimecres, 1 de juliol:

Avui celebrem el Dia del Canadà.  El dia que la British North American Act va crear el Dominion of Canada, l’any 1867, llavors amb només quatre províncies: Quebec, Ontario, Nova Scotia i New Brunswick. Les altres sis províncies i els tres territoris s’anaren afegint al país al llarg dels anys; l’últim fou Nunavut l’any 1999.

Oh, s’ha mort Carl Reiner! Gran actor i molt bona persona. Sempre el recordo a la peŀlícula del director canadenc Norman Jewison, The Russians are coming, the Russians are coming! Fa un parell d’anys va dir que volia viure fins a veure Donald Trump derrotat —sap greu que no hi hagi arribat.

The Russians are coming, the Russians are coming! Davant, d’esquerre a dreta Alan Arkin, Eva Marie Saint, Carl Reiner.

I avui també: Olivia de Havilland ha fet 104 anys! Segons diuen els amics, encara fa una vida activa i fins i tot va amb bicicleta. A sota una fotografia de fa només un any.

Dijous, 2 de juliol:

Oh, no! M’he adonat que em va caducar el passaport espanyol fa dos mesos. És clar, fa ben bé sis anys tenia coll avall que Catalunya seria independent abans de 2020 i jo tindria passaport català (a més del canadenc que és l’únic que faig servir ara). I passaven els anys i jo encara esperançada amb tenir el català. I hem arribat al 2020, i quan havia de renovar el passaport espanyol hi havia confinament i no ho he recordat fins avui! Ara em tocarà fer paperassa i pagar més. Maleït estat espanyol!

Els estudiants m’han demanat de parar a mitja clase. El soroll de les obres ensordia. Hem quedat que ens retrobaríem mitja hora més tard i, miracle, el soroll ha disminuït just mitja hora més tard!

He llegit sobre l’agressió dels fatxes a Collsuspina. Recordo molt bé el poble perquè hi havia dinat unes quantes vegades —les millors costelletes de xai de tot el món—. Quina ràbia aquests fatxes que campen pertot arreu.

Llegeixo que 350 elefans han mort a Botswana en un parell de mesos, un fet que els científics consideren un desastre. No se’n sap la causa i s’especula sobre algun verí del qual, però, no se’n troba rastre, o d’un patogen desconegut que, si fos el cas, potser podria passar als humans. Un enllaç a The Guardian.

Divendres, 3 de juliol:

Feina de la universitat per triar i remenar. Uf, i a sobre fa moltíssima calor. I no s’aturen per a res els homes dels balcons.

Si no fumo em suïcidaré! Fa més d’un any i mig que ho vaig deixar i em sento com el primer dia, sempre, fins i tot de vegades a la nit somio que fumo.

Dissabte, 4 de juliol:

Molt preocupada amb el brot de la covid-19 a Lleida, on hi tinc ma germana. Es veu que l’hospital està al màxim. Tot per uns ximples. Estic indignada!

Avui he anat a la perruqueria a tallar-me el cabell. Feia quasi cinc mesos des de l’última vegada! La perruquera va obrir la setmana passada, però s’havia de fer cua. Pel que fa a tenyir, ho he enviat a pastar fang —em costa diners i temps que no tinc—. Ara aniré amb el cabell gris i a qui no li agradi que no miri. Em sento lliure.