D’opòssums a caragols

Diumenge, 12 de juliol
Al vespre, gairebé de nit, he anat a caminar pel campus de la Universitat de Toronto, davant de casa. És molt gran, una enorme extensió amb edificis antics i moderns, carrers, jardins, claustres, avingudes, places. Tret d’altra gent del barri que, com jo, hi va a passejar, des que la universitat va tancar per la covid-19 que ha esdevingut una zona força solitaria al centre de la ciutat. I avui m’hi he trobat més animals que de costum, un dels quals era d’una espècie que no havia vist mai al natural, un opòssum, l’únic marsupial que es troba al Canadà. Com d’altres marsupials, els mascles tenen un penis bifurcat que correspon a les vagines bifurcades de les femelles, les quals tenen, a més, un marsupi o bossa per a les cries. I una cosa molt curiosa dels opòssums és que es fan el mort tan i tan bé que en anglès fins i tot hi ha l’expressió “play possum” (fer-se l’opòssum) per dir “fer-se el mort”. El que ha creuat la vorera a mig metre de mi s’ha quedat molt quiet mirant-me, però no s’ha fet el mort. Es veia bon minyó, amb una expressió dolça en una carona lletja, pobrissó. Li he dit algunes coses, ha continuat aturat mirant-me, fins que jo no sabia què més dir-li —no sé quins sorolls fan— i ell, potser cansat de sentir parlar i res per menjar, se n’ha anat cap als arbustos d’un jardí. A sota teniu una imatge de l’opòssum que es troba a l`àrea de Toronto.

Com deia, m’he trobat també d’altres animals: una mare racoon (os rentador) amb cries  —d’aquests n’hi ha centenars a Glendon; recordeu que hi vaig dur la Marina Rossell?—, que s’han amagat dins d’un claustre per un forat. Els petits eren molt bufons, si fa no fa com aquests:

I més tard he vist a prop una mofeta que no s’ha amagat, no, però jo he fugit! No vull passar-me mesos empestada i sense res que ho tregui, com els passa a molts gossos.

Dilluns, 13 de juliol
Que pesats amb els missatges oferint-me milions, com si no rebés prou e-mails de la universitat. No us passa, a vosaltres? Solia rebre’n un cada uns quants dies, però d’ençà de la covid que són dos o tres al dia. Es veu que la meitat dels milionaris del món m’han fet la seva hereva, això sense comptar princeps nigerians, afganesos i indonesis que volen depositar els seus 100 milions de dòlars en el meu compte del banc perquè un oncle dolent els hi vol agafar —la història varia poc.

Dimarts, 14 de juliol
Una altra classe horrorosa, atès el soroll de les obres. Eren exactament al meu balcó durant les hores de classe, destruint tot el formigó de les parets fins a arribar al metall de l’interior. Sort que els estudiants són pacients i tenen la classe gravada per veure-la més tard, i els PowerPoints al Moodle, també de tota la classe, amb veu i tot. Però és un curs de llengua i cal que ells parlin. Sigui con sigui, em sembla que a mi m’ha afectat l’oïda.

He llegit sobre l’espionatge al nostre President del Parlament. Diuen que qui va alertar fou la Munk School of Global Affairs, de la Universitat de Toronto. M’ha fet gràcia, evidentment no el que ha passat, que no me’n fa cap, sinó això de la Munk que conec una mica perquè el meu fill hi va fer un parell de cursos, jo hi havia anat fa molts anys a fer servir els ordinadors i, bé, és a tocar casa meva. A sota la teniu.

Dimecres, 15 de juliol
L’edifici ens ha notificat que un dia, abans de l’agost (ja ens avisaran), es tancarà l’electricitat de tot l’edifici, coordinat amb la hidrolèctrica de Toronto, durant 12 hores! De les 7 del matí a les 7 de la tarda. Ni llum, ni ordinador, ni telèfon (només tinc el de casa), ni nevera (ja ens han dit que la buidem, sobretot els que les tenim antigues), ni aire condicionat, ni ventiladors, ni aigua (no pot pujar quan no hi ha electricitat), ni ascensors per fugir quan em trobi ofegant-me amb l’asma i sense ni balcó ni finestres i a dins de casa entre 48 i més de 50 graus, i durant una pandèmia. Un dia aniré a trobar l’amo de l’edifici, a Montreal, on viu, i li faré una cara nova. Buf, buf, buf, necessito esbravar-me.

Dijous, 16 de juliol
Més tranquiŀla la classe. Soroll més lluny. Als estudiants els ha encantat la lectura que els hi vaig preparar sobre Perú (costa, serra i selva).

Divendres, 17 de juliol
Molta feina de corregir un examen i preparar-ne un altre. A comprar al supermercat. Diversos imbècils sense mascareta. Buf, buf, buf.

Dissabte, 18 de juliol
Mai no deixa d’admirar-me la meravella que és la Terra. Ni deixo d’indignar-me en veure com la destruïm, i de vegades de les maneres més estúpides, com és el cas amb els caragols anomenats polymita picta, també coneguts com “caragols de coloraines cubans” que, com indica el nom, es troben a Cuba. Són preciosos (us en poso algunes imatges). Com podeu veure, aquestes imatges són de caragols vius, però a l’internet trobareu milers d’imatges de només les closques d’aquests caragols Per què? Doncs perquè es venen en quantitats astronòmiques (mireu a la xarxa), fins i tot els tenim a eBay, amb la qual cosa els pobres animalons han passat a ser una espècie en situació crítica de perill d’extinció. I tot perquè hi ha molta gent al món a qui li fan gràcia aquestes closques. Tan bonic que és veure’ls amb l’animal i no la closca sola.

Jo parlant de caragols i se m’han cremat els pèsols del sopar!