De tornados a la Decisió de Havilland

Publico l’entrada setmanal amb un dia de retard. Ahir em trobava molt malament i, a més, tenia una enormitat de feina de la universitat. Avui estic una miqueta millor.

Diumenge, 19 de juliol
Hem tingut una tempesta tremenda de pluja i vent. Han avisat de la possibilitat de tornados, però ens els hem estalviat. Ja m’ho semblava, que no en tindríem, perquè el cel no era verd, com la vegada que era verd com un prat i vaig acabar enmig d’un tornado que em va llançar contra una paret. Ja fa molts i molts anys d’això, però mai no ho oblidaré. Em va servir per escriure l’episodi del tornado a Perduts a l’altre món, per bé que a la noveŀla era molt més impressionant. No sé si ho recordeu els que l’heu llegit: a la noveŀla anomenen el tornado “tirabuixó de vent” i aquest és el títol del capítol 13 (pàgina 210); l’episodi del tornado comença a la pàgina 214. És un capítol amb en Tam, que acabo de llegir mentre el cor em bategava amb força i jo em retrobava a mi mateixa, perquè aquestes noveŀles de la saga (les publicades i les que romanen inèdites) són jo més que cap altra cosa, escrita o no. Ja m’ha vingut la depressió, punyeta, el forat negre a punt d’engolir-me. Faré veure que no passa res, com faig sempre per sobreviure —i estic tipa de només viure per sobreviure.

Dilluns, 20 de juliol
M’he decidit a tenir telèfon mòbil. Fa anys que en tinc un de tercera mà que només serveix per fer trucades i moltes vegades no funciona, però a penes l’uso (sempre m’han molestat els telèfons). A la fi, però, el mes de març, quan va començar el confinament, en vaig comprar un,—vaig pensar que en cas d’anar a parar a l’hospital estaria incomunicada—. Tanmateix, el telèfon s’ha estat a la capsa des del març, per manca de temps ni de treure’l. No és la primera vegada que faig coses així: l’ordinador que tinc el vaig comprar 4 mesos abans d’instaŀlar-lo, i s’estava també a la capsa. I l’escàner s’hi va estar anys. Mai no trobava temps. Amb el telèfon, a més, hi havia la qüestió d’haver-lo de tenir en una companyia i fer un contracte —una altra despesa mensual—.

Però avui he trucat a Bell (la companyia clàssica d’aquí, que duu el nom de l’inventor del telèfon, Alexander Graham Bell, el qual era mig canadenc), i després de perdre molt temps que no tinc i menys per coses sense cap transcendència, sembla que m’enviaran una targeta i podré fer servir el telèfon. Sé que passarà força temps abans no ho tingui tot en ordre, en part perquè no hi entenc un borrall, i en part perquè m’atabala i em fa mandra i tinc coses més urgents a fer.

Dimarts, 21 de juliol
Avui durant la classe no hi havia gaire soroll als balcons…, però hi ha hagut tot el dia obres al pis de dalt! Canviaven el terra (rajoles a la cambra de bany i cuina, i la fusta de tota la resta) i vinga a barrinar amb un soroll eixordador. Ja no sé com més excusar-me amb els estudiants.

Nerviosa per la Laura Borràs. Sort que a Madrid demà estarà acompanyada per molta gent que li fa costat.

Dimecres, 22 de juny
De moment ha anat bé amb la Laura, i és un descans.

Llegida al twitter una cita d’Umberto Eco: “Qualsevol idiota pot opinar a les xarxes”. Quanta raó tenia!

Dijous, 23 de juliol
Avui hauria estat l’aniversari de la meva marona. L’enyoro d’allò més, per bé que els últims anys ella parlava poc i tot era jo cantar-li les cançonetes que ella em cantava quan jo era petita. Aquí us en vaig parlar: Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer.

Sempre deia que quan es fes vella no volia ser un problema per mi i la meva germana. I, pobrissona, fins i tot es va morir abans de la covid-19. No vull ni imaginar què hauria estat ser lluny i la pandèmia i ella a la residència (que ha tingut casos de covid) i… No ho vull pensar.

Divendres, 24 de juliol
M’he assabentat per casualitat que la Mar Bàltica és la massa d’aigua salabrosa (poca salinitat) més gran del planeta, la qual cosa fa que tingui espècies molt diferents a les corresponents en altres mars.

Dissabte, 25 de juliol
M’he llevat amb mal de cap i súper cansada. Tant cansada que si em posava dreta em rodava el cap i les cames em tremolaven; semblava que m’anava a morir d’esgotament. L’esmozar i el café m’han ajudat i he estat capaç de posar-me a l’escritori a treballar. Tinc tanta feina que és una bogeria: tot el dia (vol dir unes 15 hores) dels set dies de la setmana. Només el dissabte esgarrapo temps per escriure l’entrada al blog —que vol dir posar junt i bé el que tinc escrit de cada dia—. I és de bojos, perquè al cap i a la fi a l’estiu faig la meitat de cursos que a l’hivern. Però les classes en línia, de sobte, sense preparació, ho han enredat tot. Hi d’altres professors que es queixen tant o més que jo de la brutalitat de feina que tenim, però no em serveix de consol.

M’he pasat el dissabte treballant sense pausa, trobant-me molt malament, però m’haig d’assegurar que no fallaré, que puc conservar la feina. I ara que hauria de fer l’entrada al blog no em veig capaç ni de broma perquè tinc la sensació d’anar-me a desmaiar. Demà serà un altre dia, un altre dia sense alegries, sense salut, sense temps d’escriure les milers d’històries que tinc a dins, sense publicar la saga que està esperant fa anys, només espero no trobar-me tan malament con avui.

Diumenge, 26 de juliol
S’han mort dos referents meus (és un no parar) molt diferents: Lluís Serrahima, pare de la Nova Cançó i la actriu Olivia de Havilland.

De Lluís Serrahima n’he sentit sempre coses (i la Nova Cançó ha estat molt important a la meva vida), i m’imagino que vosaltres també, però de l’actriu no en sabia gaire, tret de veure-la a les peŀlícules, i avui he descobert una cosa que m’ha semblat ben interessant.

Olivia de Havilland, quan encara era molt jove, tenia un contracte amb la Warner Bros. que l’obligava a fer papers de noia a qui el protagonista havia de rescatar i para de comptar, malgrat que ella volia fer una altra mena de papers, més profunds i amb més dimensions, per això de vegades refusava papers i la productora la va voler castigar estenent el contracte que tenia amb ells set anys més. Però ella va iniciar una batalla legal contra la poderosa Warner Bros., i la va guanyar. La seva determinació va fer un canvi notable a la industria de Hollywood, i fins al dia d’avui la llei que considera aquestes pràctiques iŀlegals s’anomena la Decisió de Havilland. 

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Perduts a l’altre món, Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a De tornados a la Decisió de Havilland

  1. rosanebot ha dit:

    Em fa una pena terrible que et trobis sempre tan malament, i comprenc que t’escarrassis tant a treballar i que no et deixis enfonsar; que n’ets de valenta!
    Conec de fa molts anys la tasca de Lluís Serrahima, l’autor de la lletra de “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada” que canta tan meravellosament Maria del Mar Bonet. L’Olivia de Havilland va ser una gran actriu que serà sobretot recordada per la seva interpretació a “Allò que el vent s’endugué” i, com tu dius, una dona de caràcter.

    • Hola, estimada Rosa,
      La vida és difícil quan no es té bona salut durant molts anys, i a sobre tampoc es té temps per cuidar-se. Què hi farem, però n’estic tipa.
      Recordo molt bé la cançó “Qué volen aquesta gent”. La recordo de quan era adolescent, i també perquè cada any la poso a la classe de cultura catalana –causa molt d’impacte en els estudiants.
      Cuida’t (de segur que ja ho fas). Petons!

  2. Margarida Aritzeta ha dit:

    El teu dia a dia sempre és sucós i interessant

    • Sí? M’alegro que t’ho sembli, Margarida, perquè hi ha vegades, com ara aquest últim post, que no em deixen gens satisfeta, i no tinc temps ni esma de dedicar-m’hi una mica més.
      Moltes gràcies pel comentari i una forta abraçada!

  3. Marta Valls ha dit:

    Bon dia Shaudin.
    Gràcies per no fallar mai i cada setmana enviar el post esperar.
    També lamento les dues morts que anomenes. Recordo bé els conençaments de la Nova cançó.
    La Olivia de Havilland una molt bona actriu.
    Cuida’t molt!
    Una abraçada!

    Marta Valls

    • Bona nit, Marta.
      Moltes gràcies a tu per comentar cada setmana. T’ho agraeixo de debò. Fins i tot quan viatges, si pots, m’escrius un comentari!
      Per mi la Nova Cançó sempre està viva perquè en parlo i l’escolto cada any a la meva classe de cultura catalana. Ara no poso tantes cançons de la Nova Cançó com fa anys, perquè he de deixar temps per a cançons més actuals i, sobretot, al procés d’independència que s’endú una bona part de les classes, però encara en poso, any rere any, i per això ho sento tant viu.
      Una abraçada!

  4. Maria Sanchez ha dit:

    “Viure per sobreviure”, cuantas veces he escuchado esta expresión!! Siempre me ha producido tristeza y sobre todo rabia en el caso de personas que tenéis tanto que aportar, que sería tan interesante que pudieseis desarrollar vuestras habilidades.
    Aunque parece complicado, confío que un día puedas VIVIR.
    Una abraçada

    • Hola María,
      Sí que és trist, i també el que deia la meva mare: “Per la vida es perd la vida”. A mi m’agradaria fer un munt de coses, moltíssimes, però em desespera en particular no tenir temps per escriure. Ni d’escriure contes tinc temps! I la falta de concentració per diversos problemes pels que passo ara mateix encara ho dificulten més.
      Gràcies! Jo no hi confio gaire, però una micona petita petita sí.
      Una abraçada!

  5. pereeldigne ha dit:

    Aquesta és la diferència entre la justícia americana (amb errors grsvíssim, com ara el de Sacco I Vanzetti) comparada amb la podrida justícia espanyola.

    • Hola Joan,
      És que la justícia espanyola s’emporta el premi per injusta! L’americana va com va, perquè el cas de Sacco i Vanzetti no és l’únic injust –ells per anarquistes i d’altres per negres, per exemple–, però moltes vegades pot ser molt justa.
      Una abraçada cap al Montseny!

  6. juli salvà bibiloni ha dit:

    Gràcies pel nou post, m’agrada tot el que escrius, me sap greu que tingues problemes de salut. Una abraçada

    • Tu ja saps com et compliquen la vida els problemes de salut, Juli, malgrat que ara em sembla que estàs força bé i me nálegro molt. Jo potser estaria millor si no hagués de treballar tantíssim, o potser no, qui ho sap. Però el que és segur és que estaria més satisfeta perqué podria escriure i fer d’altres coses.
      Una abraçada cap a Mallorca!

  7. Anna M Villalonga ha dit:

    Ara t’he llegit, Potato. No sé com ho podries fer per descansar una mica més. Em tens molt preocupada.

    • Ai, Potato, jo tampoc no ho sé perquè com més va més treballo, i per menys. I el futur… ja saps com es presenta.
      Tu em tens preocupada a mi, per altres raons, per la Vera que arriba enmig una pandèmia i no és una situació fàcil. M’imagino, però, que la Mireia i el Xapo són part del cercle de persones amb les que estàs en contacte directe –si més no t’he vist fent de babysitter amb en Kubrick i la Roma (es diu així, oi? la germana de la Colette)!
      Petons!

  8. Griselda ha dit:

    Coses que semblen impossibles, un dia esdeven naturals i fàcils. Ànims, no defallexis. Les coses milloraran, també per tu! Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.