Atac al ROM, taurons i l’odissea del telèfon

És la matinada del diumenge i no sé si podré acabar això o hauré d’esperar a demà –tinc una son imponent.

Dilluns, 27 de juliol
Durant la meva passejada del vespre, ja una mica fosc, per la Universitat de Toronto, he pujat a mig camí per University Avenue, una gran avinguda que talla la universitat en dos, i he anat cap al carrer Bloor (surt a Més enllà del somni). A dalt de tot de University, fent cantonada amb Bloor, hi ha el ROM (Royal Ontario Museum), on hi passava els diumenges amb el meu fill quan era petit. Aquest estiu, cada vespre hi veig un gat a fora: ratlles marró vermelloses, assegut i quiet com una estatua, però ben alerta mentre té la mirada fixa al capdavall d’unes escales que donen on hi ha els contenidors d’escombraries. És un caçador de ratolins, un d’exceŀlent, i adoptat pel museu, segons em va dir un dia un guarda de seguretat, per la magnífica neteja que fa.

Aquest vespre el gat era al mig de l’amplíssima vorera, no al capdamunt de les escales que van a les escombraries, i se’l veia alerta però d’una manera diferent als altres dies. M’he quedat a observar. Poc després, entre les ombres que feia la façana del Planetarium (just al sud del ROM), han passat quatre figures corbades i sigiŀloses i s’han aturat força més enllá del gat però al davant: eren quatre racoons (ossos rentadors), adults però encara joves. El gat els tenia la mirada clavada. Els racoons s’han començat a moure en ziga-zaga, l’un darrere l’altre, mentre s’acostaven al gat –entre el caminar tots corbats com si tinguessin un gep, i els antifaços negres que tenen a la cara, semblaven trets d’un cartoon.

El gat, per bé que romania assegut, s’havia incorporat una mica i se’l veia inquiet, però es mantenia al seu lloc. Els racoons s’havien agrupat, com per fer pinya, i s’acostaven al gat ara tots junts i molt a poc a poc. El gat ha bufat i els racoons s’han allunyat una mica. Tothom s’ha quedat immòvil, jo també. Aleshores els racoons han tornat a avançar cap al gat i han obert el grup com un ventall per envoltar el gat que ha amenaçat sense gaire efecte. He hagut d’intervenir. He anat amb grans passes cap als racoons mentre els cridava que se n’anessin; amb compte, però, perquè no volia que m’ataquessin –els racoons són forts, ferotges i et poden atacar (hi ha gent que n’ha sortit malferida d’un atac de racoons). Han fugit, tot i no anar més enllà del Planetarium, pert tant m’ha tocat anar-los al darrera perquè escampessin la boira. Em sembla que ho he aconseguit malgrat no estar segura que no tornaran.

(He vist el gat d’altres dies i està bé, no patiu).

Dimarts, 28 de juliol
La classe ha anat bé. Poc soroll de les obres per una vegada.

No entenc per què encara no m’ha arribat la SIM card (targeta SIM?) per al mòbil.

Dimecres, 29 de juliol
Els grans taurons blancs han retornat a la regió de Nova Anglaterra, Estats Units, tal com ens diu un titular del National Geographic d’avui, i com s’ha avisat diverses vegades els últims anys, també aquest any més al nord, al Canadà, a les províncies de New Brunswick i Nova Scotia.

El dilluns, en una illeta de l’estat de Maine, una dona de 63 anys que nadava amb la seva filla en una cala tranquiŀla va desapareixer sobtadament sota l’aigua, com explica un veí que veia l’escena des de casa seva. Va ser l’atac d’un gran tauró blanc i la dona va morir.

Des del 2012 a la regió de Nova Anglaterra hi ha hagut cinc atacs a l’estat de Massachussetts, un d’ells fatal; i ara aquest al Maine, el primer atac per un tauró blanc a la història d’aquest estat. Fins el 2012 no se sap de cap atac de tauró a Nova Anglaterra des de l’any 1936. Però sí sabem que el 2019, pels volts de Cape Cod (Massachusetts) es van enregistrar 50 grans taurons blancs, una cosa mai vista.

Una explicació que donen els experts és que en prohibir-se la cacera de foques i, en conseqüència, augmentar la seva població, va fer arribar els seus caçadors naturals: els grans taurons blancs. I també ha concidit amb la prohibició de caçar aquests taurons, ja que el seu nombre disminuia tant que a penes en quedava cap en aquestes aigües. I que hi hagin retornat és una molt bona notícia. Si la gent vol nadar en aquestes rodalies, que vagi en compte o que no es fiqui a l’aigua i punt. No som els amos del món.

També avui: he tingut una enrabiada amb la companyia de telèfon Bell Canada. Recordeu que la setmana passada us explicava que havia comprat un mòbil feia mesos i ara havia fet un contracte però calia que m’enviessin una targeta SIM per activar-lo? Doncs la targeta no arribava i avui m’he estat hores i hores al telèfon per saber que redimoni passava –endarrerint-me amb la feina–. I no he solucionat res, tot i parlar amb ben bé dotze representants de Bell que m’anaven passant d’un a un altre sense que cap entengués res, ni jo solucionés res tampoc. Si us ho expliqués bé, em caldria omplir moltes pàgines, però us faré un resum mentre trec foc pels queixals.

Cada persona amb qui he parlat, tothom jove, semblava ser curt de gambals, de debò. S’han après el guió per respondre a qui truca i si les teves preguntes se surten del guió els descoloques i no saben per on van, a més d’haver-hi molta incompetència. Amb tots he hagut de passar pel mateix en preguntar on era la meva targeta SIM.

–Quina targeta?
–La targeta SIM.
–L’ha de posar dins del telèfon.
–Sí, ja ho sé, però on és?
–On és què?
–La targeta SIM que vau enviar-me i no m’ha arribat (ja explicat a la mateixa persona abans).
–Miri, ara li enviaré un text amb un codi secret. Allí hi haurà les instruccions.
–On me l’envies, aquest text?
–Al telèfon amb aquest número [el número del mòbil].
–Però el telèfon no està activat!
–Ah, doncs ara l’activarem.
–Però no necessita tenir la targeta SIM?
–Sí, és clar. Que no l’hi ha posat?
–No tinc la targeta! No la tinc! T’entra al cap?  No l’he rebuda, i l’única raó per la que truco és per saber on és!
–No puc solucionar una cosa tan irregular. Un moment que la passo a algú que la podrà ajudar.

Musiqueta 10 minuts. Un altre jove, amb el que he hagut de passar pel mateix, les mateixes preguntes i respostes, inclós el maleït text que m’han d’enviar al mòbil que no està activat i no entenen per què no n’està i jo només vull saber on és la targeta! Així, gairebé calcat, unes 12 vegades (he perdut el compte) fins passada la mitjanit –hi ha gent treballant tota la nit, a més n’hi ha que ni viuen aquí.

Dijous, 30 de juliol
Poc soroll de les obres durant la classe. Al·leluia! No, res d’aŀleluia perquè de sobte ha sonat l’alarma de foc. Ha durat uns cinc minuts i ha parat. D’acord, devia ser una falsa alarma. Després d’una estona torna a sonar –he aturat la classe. Uns altres cinc o sis minuts i deixa de sonar. Així anar fent durant quasi una hora, quan per l’altaveu en comptes de l’alarma ha arribat la veu del manager de l’edifici: no passava res, era un problema amb l’alarma i ja l’han solucionat.

En acabar la classe, tornem-hi a trucar a Bell Canada per saber on és la targeta dels pebrots.

Ha estat una repetició d’ahir, però encara més llarga, tant que ni he pogut sortir a caminar. Estava tan frustrada que ja no parlava a qui m’atenia sinó que cridava: no, no em pots enviar un missatge de text perquè el telèfon no està activat… Perquè no tinc la targeta!!!!!! Només vull saber on és la targeta!!!!!! No sé amb quanta gent he parlat. I no hi havia manera que em passessin a un supervisor. Quasi a la una de la matinada un noi ha dit que era un problema de la companyia de correus, una companyia privada, i que ho havia de solucionar amb ells. Li he dit que era la responsabilitat de Bell, però ell tossut. M’ha donat un número, però ha dit que feia hores que havien tancat.

Divendres, 31 de juliol
El número que em van donar ahir estava equivocat. N’he trobat un altre, que era de la companyia però no he aconseguit que em respongués ningú.

He tornat a trucar a Bell, tan enfurismada com n’està sempre el Senyor de Rocdur dalt de la torre, però jo amb tota la raó per estar-ne. I no estava per passar pel mateix, per tant quan em demanaven el nom jo demanava el d’ells primer, i quan em sortien amb allò d’enviar-me el missatge al mòbil (deu ser una cosa que tenen amb negreta al guió) en comptes d’explicar per enèsima vegada que no està activat, preguntava si eren sords. No entenien res, una vegada i una altra. Quan un m’ha dit que havia de provar amb la companyia de correus (tot i haver explicat que ja ho havia intentat) he saltat, li he dit que o em posava amb el supervisor o anava a la televisió a explicar que Bell era ple d’ineptes. Ho he aconseguit. Era una supervisora antipàtica que no volia escoltar. Li he cridat que tenia el telèfon de casa amb Bell des que vaig arribar al Canadà i tinc també l’internet amb Bell de fa un parell de dècades, però que no estic disposada a ser tractada així i me n’aniré a una altra companyia. Ai, caram, m’ha dit que un moment i poc després m’ho solucionava. He d’anar a una botiga de Bell prop de casa a recollir un altre SIM card i ja està.

Ho deixo aquí que no tinc més esma i l’entrada ja és molt llarga. Que tingueu una bona setmana!