Amenaces de mort

Bon 11 d’agost a tota la gent de bona voluntat, i sobretot a mi mateixa perquè l’11 d’agost ha estat un dia molt especial per a la Shaudin, exactament des que va néixer.

Sento no haver escrit res el cap de setmana passat, però havia de corregir exàmens finals i a penes tenia temps de fer-ho, a més de no trobar-me bé. I ara, la nit del dia 10, no tinc ganes d’escriure sobre el que vaig apuntar al dietari, perquè m’ho van espatllar quan em van amenaçar de mort.

El divendres em vaig trobar amb una coneguda que viu força a prop. Feia un any que déiem de trobar-nos, i a la fi el dia va ser el divendres. No m’anava gens bé perquè havia de corregir els exàmens, però altrament hauria passat un altre any, que ja sé com van les coses a la meva vida. Vam anar al barri del costat, a una galeria amb unes poquetes botigues i cafès, que té l’avantatge d’estar tan i tan neta que podries llepar el terra (es passen el dia desinfectant-ho tot), a més de tenir tovalloletes amb gel desinfectant i mascaretes per a qui les vulgui. Però la meva veïna no volia estar-se en una taula aïllada mirant a fora per un vidre, volia ser amb gent, deia que necessitava estar-se entre la gent, que la soletat de la taula on jo volia asseure’m no anava amb ella. D’acord, anem al carrer.

Després d’aconseguir uns cafès amb llet, ens vam asseure en una taula d’una placeta del carrer, un lloc on jo no he volgut estar-m’hi mai un divendres al vespre. Hi havia molta gent, massa pel meu gust fins i tot en condicions normals, i amb la Covid-19 no em feia ni una mica de gràcia. Ens vam treure les màscares mentre preniem el cafè amb llet —la meva la vaig posar en una bossa de paper i dins la motxilla, i em vaig refregar les mans amb gel desinfectant, com faig sempre després de tocar la màscara—.

Erem aquí, però més a prop del carrer

Hi havia uns homes joves, molt sorollosos amb les motos mentre venien droga, ho vaig veure perfectament. D’altres, milionaris, passaven pel carrer amb els seus lamborghinis descapotables per fer-se veure, la qual cosa fan sempre en aquest carrer els divendres al vespre. Hi havia, a més, una quantitat considerable d’homes (tots homes) sense sostre o amb molt pocs recursos, i mig guillats. A Toronto hi ha molta gent sense sostre (o quasi) alcohòlica, drogadicta i ben boja, i des de la covid que ja no segueixen cap tractament ni ningú se’n preocupa i, la veritat, comencen a fer força por perquè aquests solen ser terriblement agressius (ep, no tots els sense sostre són així, en conec d’encantadors, però sí que hi ha molts bojos). Ja m’he trobat amb alguns ensurts darrerament (l’un em va perseguir escupint-me, sense atrapar-me perquè anava begut, un altre, quan m’apartava pels dos metres de distància que es demana aquí, se’m va acostar i començà a cridar-me a la cara; el meu fill va esquivar el cop de puny d’un altre), però el divendres la cosa va anar més enllà.

El carrer, davant d’on érem

En una altra taula hi havia dues noies prenent un cafè, fins que van arribar dos homes més aviat tirats, d’uns 45 anys, l’un amb un violí i l’altra amb una trompeta. Es van posar a fer un soroll horrorós amb els instruments a un pam de les noies, i van aconseguir el que volien, que les noies se n’anessin i ells asseure’s a la taula, mentre es feien un tip de riure. La meva veïna i jo, que ho havíem observat tot, vam mirar-los i vam fer no amb el cap. Aleshores el de la trompeta ens va venir a la taula i es va posar a fer un soroll insuportable amb l’instrument. Estava indignada i li vai cridar un STOP que va ressonar a la plaça. Va recular fins a la taula on hi havia el seu company que agafà el violí, se’m posà al costat i començà a fer grinyolar l’instrument a la meva orella. Em vaig aixecar de cop i li vaig cridar que se n’anés. Aquest no va recular, em va amenaçar amb el puny mentre em deia que em mataria… i just al carrer vaig veure que passava un policia, a qui vaig cridar.

El del violí tornà a la seva taula. La meva veïna i jo li vam explicar al policia què havia passat. Després ell se’n va anar als dos homes i no sé què li van explicar perquè no se sentia. El policia tornà i ens digué que no passava res però que s’estaria en un lloc que ens indicà, a uns 30 metres, i que si hi havia algun problema que cridessim i que ens sentiria. Quan el policia era més enllà, el del violí em mirà i va fer el gest de tallar el coll. Llavors es posà a tocar el violí, ara ben tocat, amb la marxa fúnebre de Chopin. Tot el temps sense treure’m de sobre una mirada d’odi.

La meva veïna i jo ens vam aixecar i l’home deixà de tocar el violí. Encara mirant-me tornà a fer el gest de tallar el coll, i quan ja ens n’anàvem em va dir que em trobaria i em mataria. Vaig anar on era el policia i li vaig dir, i que teníem por que ens seguissin. Ell va dir que s’acostaria més on eren els homes i no els perdria de vista.

Tota la tornada, la meva veïna em deia que com se m’acut confrontar un home així. Tenia raó, però no tolero ni he tolerat mai els bullies, no hi puc fer més, em fan treure foc pels queixals i m’hi he d’encarar. Però ara no estic bé. Vaig passar molt mala nit i des que va passar allò que no em trobo bé. Ja no tinc edat per aquestes coses.