Una lesió, no sé què més i la privatització de les universitats

Dimarts, 11 d’agost
Aquest dia va ser el meu aniversari. Havia pensat llegir, que mai no tinc temps, i potser escriure alguna cosa. Per aconseguir-ho m’havia passat uns quants dies amb la correcció d’exàmens, exercicis, i la preparació de les notes finals; una marató tot plegat. Però, ai, la nit del dilluns al dimarts vaig dormir molt malament amb dolor a l’àrea abdominal. El dia del meu aniversari no podia asseure’m perquè saltava de dolor que s’escampava i fins i tot em feia sentir molta nàusea. Vaig considerar anar a urgències, però, caram, per quina mena de crim se’m castiga que no puc tenir ni un dia a l’any de vacances? El dia del meu aniversari l’he de passar a l’hospital? Tot el dia vaig estar “hi vaig, no hi vaig”. A la fi vaig decidir esperar a l’endemà i veure com estava. L’únic que vaig fer asseguda va ser respondre els vostres comentaris i menjar una mica (ni el pastís que m’havia dut el meu fill vaig poder menjar, em venien nàuseas). La resta del dia, estirada amb gemecs i deprimida.

Unes flors: el meu regal de part del meu fill.

Dimecres, 13 d’agost
Aquest dia tenia hora a la reumatòloga. Hospital o reumatòloga? Vaig decidir la segona, amb la intenció d’anar a urgències després de veure-la. La metgesa no semblava gaire sorpresa després d’examinar-me. Creia que tenia una lesió a la pelvis, a l’os isquí, d’estar massa temps asseguda. Em va receptar un antiinflamatori molt fort i va dir que fes hora amb el meu metge de seguida, per si el dolor era una altra cosa. Per cert, l’os isquí és el que fa diferenciar els dinosaures —curiositats.

Mitja hora al telèfon amb el meu metge. Em va dir que continués amb els antiinflamatoris i que necessitava fer-me un ultrasò. Però tots els llocs on els fan estan quasi coŀlapsats de pacients i he d’esperar fins l’altre dijous —més d’una setmana d’espera. El dolor va continuar, tot i que disminuït gràcies a l’antiinflamatori. Vaig sortir a caminar al vespre i vaig fer unes fotografies del museu ROM on unes escultures ara duen mascareta.

Dijous, 14 d’agost
Avui millor que ahir. Encara és dolorós asseure’m, però ho puc fer una mica sense morir-me. He hagut d’anar al banc per una cosa que no podia solucionar en línia ni per telèfon. He aprofitat per caminar —feia temps que no sortia a caminar de dia, potser cinc mesos. He fet unes fotografies de la Universitat de Toronto, concretament de Victoria College que no és lluny del banc.

Divendres, 15 d’agost
La universitat on treballo (York University) m’ha demanat les notes fetes d’una manera que no havia fet mai. Un embull de fòrmules excel raríssimes (normalment no tinc cap problema a fer-les) i d’altres embolics que m’han tingut asseguda tot el dia. Passeig al vespre per la universitat (University of Toronto), acompanyada del meu fill que no veu clar que vagi a passeig amb tot fosc i a sobre com estic. Ens hem trobat un home que treballa en manteniment i que el meu fill coneix de quan era estudiant i tenia una feina a la biblioteca Robarts. Hem xerrat sobre com està de solitària la universitat i que resulta molt estrany. L’home també ha dit que a partir de setembre, i després de dècades de treballar a la universitat, perdrà la meitat de la feina, i del sou. I al sindicat callats com morts. La universitat s’està privatitzant a gran velocitat. Sabíem que passava i que avançaria quan trobés el moment oportú. La Covid-19 ha estat l’excusa, com n’és per moltes altres coses (la meva universitat ha trobat l’excusa per fer fora professors i assignatures). Doncs bé, la biblioteca Robarts és un dels 16 edificis de la Universitat de Toronto que han privatitzat. Diverses grans corporacions hi són ficades. L’una sé de segur que és l’Scotiabank perquè ja hi tenien un peu. Donen diners a la universitat i a canvi posen el nom de la corporació a, per exemple, el primer pis de la biblioteca Robarts que ja fa uns anys que s’anomena Scotiabank Information Commons. Us imagineu que una part de la Biblioteca de Catalunya s’anomenés, per exemple, Lloc comú d’informació Bank de Sabadell? Doncs això. I ara que tenen Robarts prácticament comprada, han tret gent i les decisions es faran conjuntament amb aquestes corporacions —una de les biblioteques més importants del món! I no és que la universitat estigui empobrida i se’n vagi avall, no, que té un excedent de més de mil millions de dòlars canadencs (dues terceres parts en euros)!

Aneu en compte o acabareu igual, tot el món. Molt de compte amb les grans corporacions que són força més difícils de treure que un mal govern, i hi ha gent que no se n’adona.

He vist el gat del museu ROM i està bé.

Avui ens han avisat que l’edifici on visc tancarà l’electricitat des de la mitjanit del dimarts i fins a les 12 del migdia del dimecres, o més tard. He d’assegurar-me que abans menjo tot el que hi ha a la nevera. I que tinc aigua (quan no hi ha electricitat tampoc no hi ha aigua). Molt a parlar sobre les obres i altres malsons de l’edifici, però un altre dia.

Dissabte, 16 d’agost
Em torna a fer més mal. Ben segur que d’estar-me ahir tant de temps asseguda amb les notes. Avui més voltes a les fòrmules de les notes sense èxit. He fet dotzenes de copies del document exel i no me’n surto. I pensar que si he d’estar asseguda podria ser per escriure literatura! Però no, a perdre el temps amb bajanades de la universitat i a fer-me mal a la lesió. Els que teniu temps d’escriure literatura no sabeu el que teniu, de debò, us envejo perquè la frustració que jo sento per manca de temps és colossal.

Diumenge, 17 d’agost
Em sembla que he solucionat les fòrmules i etcètera per les notes! Després d’un dia més perdut. Ara escriuré l’entrada al blog.