Un altre adeu

Les dues últimes setmanes no vaig escriure res al blog, ni enlloc, tret dels milions de respostes a missatges dels estudiants i oficines de la universitat. Totes les classes han passat a ser remote classes (classes en línia en pla massiu). Les universitats físiques estan tancades des del mes de març, i a la meva van contractar un exèrcit d’informàtics d’elit per fer tota la universitat digital, amb un eClass de luxe que es va estrenar en començar el setembre. El que havia après per al curs d’estiu en línia a pastar fang, ara no val, a aprendre-ho tot altra vegada. I esperen que els professors ensenyem als estudiants a fer-ho servir. Me n’he sortit prou bé, sense saber un borrall de terminologia ni haver après mai informàtica, —n’aprenc a base de provar coses fins que surten bé, com he fet sempre—, però estic esgotada. A més el cap de setmana passat se’n va anar tot en orris, tot el sistema va coŀlapsar dos dies, i després van haver de canviar un munt de coses i nosaltres torna a organitzar-ho tot. Fa molt que no dormo amb tot plegat.

He estat, i estic, molt trista. Ja n’estava i de sobte m’assabento que s’ha mort l’Amèlia. Tot i que parlava sempre d’ella com a cosina, per l’edat que tenia —una mica més jove que jo—, era una tieta. Una nena molt tranquiŀla i sense malicia, una bona persona. Ens véiem continuament quan erem petites, quasi tots els diumenges, dies de vacances a l’estiu i per Nadal. Mentre vaig viure a Catalunya, el dia de Nadal sempre hi era l’Amèlia.

Una vegada, quan jo tenia disset anys, vam passar els dies de Setmana Santa a Castellterçol, on els meus pares tenien llogat un pis. També hi era la meva germana, la més jove de les tres. Ens estàvem tot el dia a les muntanyes, exploràvem boscos, feiem punteria i preteníem ser uns indis americans. Un vespre, que devia ser divendres sant perquè al poble hi havia una processó amb romans, en tornar a casa, sota el llit a l’habitació on dormia l’Amèlia vam descobrir un escorpí. No era el primer que havíem trobat en aquell pis durant els anys que el vam tenir, però aquest era molt gros. Quina angúnia! En aquell moment pel carrer de casa passava la legió romana i l’Amèlia va sortir al balcó i cridà que hi havia un escorpí sota el llit. Una part de la processó es va aturar i en segons pujaven al pis un munt de legionaris joves, amb llances, cascs, armadura.

A l’habitació de l’Amèlia i de quatre potes van intentar veure què feia l’escorpí dins la foscor de sota el llit. Cap d’aquells soldats va gossar tocar-lo. “No el toqueu, que es posarà a córrer”, va dir, a més, un que semblava el centurió d’aquella colla i dels que esperaven al carrer. Però un d’agosarat va allargar la llança sota el llit. Es va enretirar esverat mentre cridava que l’escorpí havia saltat cap a ell. Un soldadet, que em va semblar reconèixer com el petit dels forners, va mirar sota el llit: “Això no és un escorpí”, va fer. Tenia raó perquè va resultar ser un tros de llana negra. El centurió amb la colla de soldats van anar-se’n ben avergonyits, es van reunir amb els legionaris que esperàven i tots plegats van córrer a veure on parava la processó. Nosaltres tres vam passar la nit rient.

Ens havíem fet molts tips de riure amb l’Amèlia. Recordo tantes anècdotes…

Després de jo venir al Canadà, ens vam veure poc. Ella era professora a la Universitat de Vic i procurava passar els estius en llocs freds (no suportava la calor), a Escòcia, Finlàndia…, i els estius que vaig anar a Catalunya de vegades no coincidíem. L’última vegada que ens vàrem veure va ser l’estiu de 2009. Però ens anàvem comunicant amb missatges. Així vaig saber que estava molt malament, ja fa anys, anys que va passar per un malson amb només un petit descans, quan va semblar que tot s’havia arreglat, però no, el malson va retornar i la va martiritzar uns anys més. Només va faltar la pandèmia perquè tot fos molt difícil, i que la seva mare, amb qui estava molt unida, morís a l’abril. En els últims missatges que em va enviar, em deia com volia posar-se bé i fer vida normal. Els acabo de rellegir i se m’ha fet un nus a l’estómac.

Bona nit. Cuideu-vos.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a Un altre adeu

  1. Maria Sanchez ha dit:

    Se van acumulando las pérdidas. Nada puede consolarnos. Tan solo sentir la compañía de los que vamos quedamos.
    Me ha hecho sonreír la historia de los “romanos”, precisamente romanos ;). Me imagino sus caras 🙂
    Un gran abrazo virtual.

    • Hola María. Tens raó, s’acumulen les pèrdues; en el meu cas, ha estat un no parar els últims 4 anys. La meva gran amiga Ling Ling va ser la primera, després en Manel (marit de l’Anna María), l’Alan (qui havia estat la meva parella molts anys), l’amic Josep Maria Borrull (em vaig estar a casa seva les últimes 2 vegades que vaig anar a Catalunya), la meva mare, una tieta, l’Amèlia. I només parlo de gent propera.
      Saps que vaig pensar amb tu mentre escrivia l’historieta dels romans? Em semblava que et faria gràcia. Sííí, havies de veure’ls les cares quan vam descobrir que era un tros de llana, hahaha!
      Una forta abraçada!

  2. rosanebot ha dit:

    Quina història més bonica i, alhora, tan trista; perquè la pèrdua d’una persona estimada fa molt mal. Només els bons records que en tenim ajuden al consol. De l’Amèlia en recordaràs això, sobretot: els bons moments que vau passar juntes. Una abraçada.

    • Molt mal fa, Rosa, efectivament, i jo en porto un seguit els últims anys, com li deia a la María, més amunt. L’Amèlia feia anys que estava molt malament i era d’esperar el desenllaç, però, noia, quan el moment arriba el cop no deixa de ser fort. Per mi va ser com si una part de la infància s’esmicolés tot d’un cop. I com que fa una llarga temporada que no estic gens bé de salut, i sembla que les coses per les que he lluitat tant i tant se’m fonen una darrera l’altra, doncs, bé, que no ajuda gens a sobreposar-se de la mort d’una persona estimada.
      Espero que et trobis bé del tot.
      Petons!

  3. Marta Valls ha dit:

    Molt divertida l’annecdota que expliques. Bons records que et queden dels temps que passàveu juntes.
    Una abraçada molt forta i ànims!!

    Marta Valls

  4. Jorge Marti ha dit:

    Hola Shaudin:

    Entenc perfectament el mal tràngol que estàs passant. Jo, en els últims tres anys, he perdut a “Kim” -amb qui vaig començar a treballar en els 70 ‘- i vaig aprendre tot el que sé professionalment i “responsable” que estigui vivint a Puerto Rico.

    Després va ser la “Tieta” de la qual guardo i guardaré els millors records de la meva infantesa -que probablement siguin els que més es ancorin en la nostra ment – pels estius a Santa Maria de Seva (coincidentment molt a prop de Vic).

    Després van ser Francesc i Sergi que formaven part de el grup que des dels 60 ‘, formàvem un equip de futbol i que tot i que lògicament cadascú va prendre el seu camí, tots els divendres de la setmana de el 27 d’abril – festa de la Mare de Déu de Montserrat – ens reuníem (i encara encara avui, seguim fent-ho, jo de manera virtual).

    Així que he sentit aquest buit en el cor cada vegada que he passat per això (i el que em queda), però els agraeixo que m’hagin deixat tan inesborrables records …. però la vida segueix.

    Empenta i força que sempre quedaran els bons records. Una abraçada i cuida’t molt.

    • Hola Jordi,
      Per mi, com li deia a l’amiga María, més amunt, han estat els últims quatre anys, per bé que s’han acumulat els últims tres també. Malauradament, m’imagino que ens passarà més sovint en fer-nos més grans. Però sempre quedaran els bons records, ben segur que sí, i sempre viuran dins nostre.
      Cuida’t molt tu també. Una abraçada cap a Puerto Rico.

  5. Griselda ha dit:

    Per fi! jo diria que el darrer post teu que vaig llegir va ser de 17 d’agost i francament em neguitejava tant de temps sense sentir de tu, tot i saber que sols estar molt enfeinada. Be, me’n alegro malgrat tots els problemes i noticies tristes que has tingut! ( no se’m va ocorre mirar si estaves activa a twitter!)

    • I jo a la fi et responc tots els comentaris (ahir te’n vaig respondre dos, per si no els has vist).
      Com et deia en un altre, no trobo temps per a res, només per treballar. Amb mi això ja és crònic (no pas que jo ho vulgui, són circumstàncies), però el pitjor és que va en augment. Amb la covid-19, i fer classes a distància amb els milions de regles que ens ha imposat la universitat, i haver de dominar-ho com si tingués un doctorat en informàtica (els ho he d’explicar als alumnes!), si abans no tenia temps ara ni per respirar el tinc.
      El twitter és un bon lloc per veure si estic viva. De vegades faig un descans de 5 minuts i entro al twitter per veure què hi ha de nou –i de vegades escric algun tweet o bé comparteixo alguna cosa que he llegit.

  6. juli salvà bibiloni ha dit:

    Sap greu, però guardes bons records. El de la classe per internet ufffffff quin lio. Una abraçada 🙂

  7. Sí, molt bons records, Juli, que sempre duré amb mi.
    Oh, la classe a distància és una bogeria! Totalment una bogeria.
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.