Dues setmanes

Em sap greu no haver escrit res la setmana passada, perquè aquest blog ha esdevingut pràcticament l’últim reducte on poder comunicar-me amb vosaltres —a les xarxes cada dia hi entro menys, atesa la meva absoluta manca de temps.

Per posar-vos al dia, hi ha això: les classes a distància són un malson, sobretot pels informàtics d’elit que va contractar la universitat —els encanta fer canvis i complicar-ho tot a cada moment. Intento només dormir 2 hores diaries per tal d’enllestir la feina, però després m’adormo sobre l’ordinador. I les classes de llengua són molt difícils amb uns 30 estudiants a cadascuna, dels quals només veig les cares de màxim sis; els altres són un rectangle negre amb un nom i, de tant en tant, una veu. Les classes s’enregistren automàticament i es queden en un núvol de Zoom als Estats Units, perquè les vegin a una altra hora alguns estudiants que són a Xina o Corea o d’altres països. Això fa que molts estudiants no vulguin engegar la càmera, i no podem obligar-los per qüestions de privacitat. Per la mateixa raó es poden posar un nom fals i, malgrat fer-m’ho saber en privat, la feinada que tinc per saber qui és qui amb 90 estudiants que apareixen amb rectangles negres i noms falsos!

Les obres als balcons continuen allegro ma no troppo, perquè els homes es posen amb gran ímpetu a fer el soroll que ja és costum, sobretot a dos quarts de vuit del matí, però déu me’n guard d’anar gaire de pressa i enllestir res. Un any i set mesos ja fa que van començar. Tot aquest temps sense balcó, sense quasi ventilació, sense tranquiŀlitat, sense prou oxigen, però amb tanta pols que de vegades em desperto mastegant-la. Fantàstic per al meu asma! Encara bo que surto a caminar (cada dia no es possible, per la feina, però quasi cada dia) i de vegades faig fotografies. Aquí en teniu una de fa unes setmanes, del Royal Conservatory of Music de Toronto.

Mentrestant, el cotxe continua al garatge d’un altre edifici a deu minuts (quan es torna carregat del supermercat és una delicia caminar els 10 minuts, especialment a l’hivern), perquè les obres dels parkings als dos soterranis del meu edifici, que fa més d’un any que duren, no són ni a la meitat, diuen. També es dediquen a enderrocar parets als passadissos dels 26 pisos que té l’edifici, i també a moltes cuines (no saben si li tocarà a la meva) i en alguns apartaments han d’enderrocar part del sostre del menjador. I tot això amb una segona onada de la pandèmia que tenim aquí, molt particularment al Quebec i a Ontario, que són les dues províncies que han tingut més casos des del principi, sobretot el Quebec que avui ha tingut 1.107 casos nous, una cosa que no s’havia vist mai encara. I a Ontario més de 600 en un dia, que déu n’hi do. Ja s’han posat més restriccions.

I enmig de tants problemes ahir em vaig assabentar, com tothom, que Trump té la Covid-19. Va bé tenir alguna bona notícia.

Fa unes setmanes que tinc un somni recurrent quan dormo. De fet, l’he tingut moltes vegades a la meva vida: somiar que volo. No en un avió, sinó per mi mateixa. És un dels dos somnis preferits, l’altre es que puc respirar sota l’aigua, però el de volar és millor i tot. I sembla tan fàcil que em desperto considerant si no deu ser possible, però un minutet més i ja sé que no n’és. Moltes vegades ho aconseguia, volar en els somnis, a base de fer salts cada cop més alts i després moure els braços ben rápidament. Una vegada, quan tenia uns vuit anys, em perseguien tot de caníbals en una illa, i arribava a un barranc molt ample i endavant saltava i movia braços i cames i arribava volant a l’altra banda. Encara ho recordo amb felicitat. Darrerament, però, ho puc fer amb un salt i aleshores córrer de pressa a l’aire, com quan es corre dins de l’aigua en un lloc una mica profund. No sé si ho heu fet mai; a mi m’agradava molt córrer dins de l’aigua a la part fonda quan anava a la piscina del barri, abans d’espatllar-me l’aquiŀles l’11 de setembre de 2001 (llarga història). Bé, doncs és el mateix però a l’aire. Sóc tan feliç quan m’enlairo amunt amunt i res no em fa mal i sóc lliure!

En el món real hi ha tanta estupidesa que me’n faig creus. Som en una pandèmia, que si ens dediquem a fer l’ase pot acabar amb 40 milions o més de persones mortes, i alhora ens trobem en una crisi climàtica que acabara amb nosaltres més dràsticament que la covid-19 —no falta gaire perquè sigui irreversible del tot—, però molta gent està empipada perquè no pot fer la vida de sempre (vacances a l’estranger, sales de festa…). Què té al cervell? I em fa gràcia que a la universitat, de tots els llocs, em vulguin obligar, a les clases de llengua castellana, a fer les lectures del llibre dels pebrots que van triar perquè és espanyol i agrada a l’ambaixada. Jo flipo quan veig de què van les lectures. Alguns exemples de lectures sobre personalitats per admirar d’Espanya i d’Amèrica Llatina: Mario Vargas Llosa (vull vomitar només de sentir el seu nom); una tal Eugenia Silva, casada amb un borbó (què els pot importar als meus alumnes qui és aquesta dona?); el mexicà Carlos Slim, qui durant uns anys fou l’home més ric del món, i encara és dels més rics, i controla el 90% de les telecomunicacions de Mèxic, a més d’altres monopolis, mentre explota els usuaris amb una de les quotes més altes del món —de fet molts mexicans diuen que a Mèxic se’n podria dir Slimlandia—. D’aquesta gent he de llegir i parlar a les classes!

Com es el meu costum, faig les meves pròpies lectures i toco fusta que no m’enxampin.

Com a personalitats per admirar vam llegir i parlar d’Alícia Sintes, professora de física teòrica i especialista de les ones gravitacionals (recordeu l’impressionant descobriment internacional fa cinc anys?). La doctora Sintes és de Menorca, per tant em va servir per parlar dels Països Catalans que es troben, de moment, sota l’estat espanyol. Des d’aquest descobriment, que gaudeixo molt parlant-ne a les classes —m’apassionen les ones gravitacionals.

Una altra personalitat que vaig triar fou la cantautora de Guatemala, Sara Curruchich, que canta de vegades en castellà i d’altres en la seva llengua, un dialecte maia, i moltes vegades en defensa de la seva gent. L’any 2016 va ser convidada a cantar a Nova York, al Fòrum Permanent per les Qüestions Indígenes de l’ONU. A sota teniu tres vídeos amb ella —l’últim és una entrevista que val la pena per conèixer-la.

També, amb una gran iŀlusió, els vaig presentar en Quino, i va ser només dos dies abans que l’admirat creador de Mafalda es morís.

Com podeu veure, el que em diuen que faci i el que faig és força diferent.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Música, Una mica de tot i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a Dues setmanes

  1. Josep Maria ha dit:

    Hola Shaudin, també jo de petit tenia somnis en els que volava, lentament, plàcidament, d’arbre en arbre, i em donava impuls amb les mans per anar cada cop més lluny. No recordo somni més plaent, meravellós i gratificant, al despertar em quedava una sensació fantàstica per tot el dia.
    Petons del nen dels patins

  2. Jaume Colom Gabarró ha dit:

    Un parell de cosetes que m’interessarien saber. Potser tres. M’agradaria saber com es fa per conseguir una obra de la magnitud de la dels teus apartaments. Un any i mig i encara tot a mig fer. És una mena de nova Sagrada Família? Dos, això del covid segueix essent allò que ens limita molt viure. Segueixo pensant que depèn en gran mesura de la gent el que no s’escampi i que el principals focus són trobades socials, terrasses de bar, festes cassolanes… la distància social s’imposa, tristament. I parlo amb coneixement de causa, doncs a casa ho hem passat tots, tot i observant totes les mesures hagudes i per haver. No és difícil encomenar-s’ho. Afortunadament estem recuperats. I tres, ets molt gran. La tria d’autors em sembla demencial. Sort tenim del criteri de gent sana intel·lectualment que actua com cal. Un record pel gran Quino, un filòsof del llapis. Cuida’t molt Shaudin. Una abraçada.

    • Hola, Jaume. Bé, això de les obres (i no en saps tots els detalls, perquè fliparies encara més) és molt lluny d’esdevenir una Sagrada Família –més aviat serà un nyap de grans proporcions, que sé com les gasta el meu edifici: obres faraòniques (en el sentit de magnitud) i la companyia més barata que han trobat per fer-la, i amb la gent a dins l’edifici aguantant un infern que mai no s’acaba. Definitivament les infeccions venen de trobades socials, bars, festes… Aquí així ens ho a fet saber el govern. Gent estúpida que infecta els que no en tenen cap culpa, com ara que llegeixo que t’ha passat a tu i els teus, marededéu, no ho sabia, fa temps que sóc poc a les xarxes, pobres, quin greu em sap, i celebro de tot cor que estigueu recuperats, buf, quin ensurt. I bé, de moltes coses que passen a les universitats te’n faries creus, sobretot en departaments d’estudis hispanics. I després a qui tracten com l’últim mico és a mi que deixo la pell per assegurar-me que els estudiants reben una bona educació. Si tingués manera de mantenir-me ho deixava –tipa de malmetre’m la salut i aguantar massa i no escriure.
      Una abraçada!

  3. rosanebot ha dit:

    Ets genial, Shaudin, això de la tria de les lectures en castellà ho corrobora. I això de les obres de ca teva, incomprensible; hi deu haver manca de paletes, a Toronto. O potser és, com diu en Jaume Colom, que pretenen convertir-la en una mena de Sagrada Família?. I m’has fet recordar que jo també somniava sovint que volava. Ara ja no em passa.

    • Hola, Rosa. Sempre preparo les classes amb molta cura, sigui la classe que sigui perquè em sento responsable de la generació futura. No només jo, eh, hahaha! Vull dir que he de contribuir amb la meva part, i si considerem que sóc docent i amb una situació dins la docència prou privilegiada, tot i haver de lluitar contra mil coses sempre i anar contra corrent, doncs, això, que tinc una gran responsabilitat.
      Les obres del meu edifici és tan horrorós, sobretot si penses que paguem força per viure aquí (si com a minim ens fessin un descompte ben considerable del lloguer, encara), que costa comprendre-ho a un que no ho visqui.
      Tu també volaves? Ja ets la segona lectora del blog que m’ho diu! A mi em passava molt quan era petita i adolescent, després va disminuir, a poc a poc, fins quasi mai retornar, però ara fa un temps que em passa molt.
      Cuideu-vos, Rosa. Tu i els teus. Una abraçada!

  4. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin, jo també de joveneta somniava sovint que volava i amb un gran salt podia baixar l’escala de casa113 graons de cop.
    Marededeu quines obres més eternes, que pesat! No entenc que les facin durar tant temps.
    Et felicito pel canvi de lectures, fan fàstic les que et proposen!
    Cuida’t molt. Una abraçada!!

    Marta Valls

    • Ves per on, Marta, ja sou tres comentant aquesta entrada que em dieu que heu volat. Sí! Això que dius de baixar l’escala de cop és com quan jo saltava a l’altra banda d’un canyó molt ample.
      Les obres són un malson al quadrat.
      Te’n faries creus de totes les lectures que em proposen, ara i d’altres anys.
      Cuida’t tu també! Ara no deus poder anar a cantar, suposo, amb això de la covid. Quin greu si és el cas.
      Una abraçada!

  5. Maria Sanchez ha dit:

    Gracias por darnos a conocer a esta interesante cantante, que por supuesto no conocía, De lo que sí había oído hablar es el del problema de los pueblos indígenas. Tienen una buena luchadora.
    Por cierto, lleva un vestido precioso.
    Los demás temas, una locura, la universidad, las obras. Cuesta de creer.
    Soñar que vuelas suele estar asociado a la búsqueda de la libertad. Una manera de liberarse de todas las limitaciones.
    Triste la muerte de Quino pero nos deja una obra inmensa. Desgraciadamente Mafalda sigue plenamente vigente.
    Una abraçada.

    • Hola, María. Sara Curruchich és una persona magnífica i una gran cantautora. A Guatemala se la coneix moltíssim, i participa en un programa infantil de la televisió, la qual cosa la fa encara més coneguda allí. També ha fet concerts en altres països d’Amèrica, inclós Estats Units, i d’Europa, però no sembla que la coneixi gaire gent.
      Ah! Volar associat a buscar la llibertat, té sentit, amb mi també, sobretot ara que em sento presonera d’un cos malalt i de les imposicions de la universitat.
      Sí, noia, Quino ens ha deixat una obra immensa. Aquesta setmana els hi comentava la seva mort als estudiants (just s’havien assabentat de qui era feia una setmana) i els hi vaig enllaçar dos llargs articles, del Washington Post i de la BBC News, que parlaven de Quino –que entenguin que a més de bo era súper conegut.
      Una abraçada!

  6. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Jo més que volar flotava levitant, però ara fa dies que no ho somio. Dies o anys, millor dit.
    Se m’han posat els pèls de punta amb aquests autors que has d’explicar. 🤮🤮🤮🤮🤮🤮
    Cuida’t molt!

    • És que tu ets més tranquiŀla que jo, Potato, per això voles levitant amb suavitat. Em fascina trobar tantes persones que voleu en els somnis.
      No m’estranya, a mi se’m posen de punta sovint, quan sento què volen que fem a les classes.
      Petons!

  7. juli salvà bibiloni ha dit:

    He somiat que volava molt de temps i que movia els braços ara ja no, les obres semblen eternes. Enhorabona pel canvi de lectures.
    Una abraçada

    • Hola, Juli. Vet aquí un altre que vola. Potser hauria d’estranyar-me amb qui no vola, perquè sembla que la majoria ha volat molt o poc. Segons la María, que és psicòloga, volar en els somnis està associat a la busqueda de llibertat, per tant sembla que som molts que trobem que ens en manca o ens en mancava.
      Gràcies. Una abraçada!

  8. Gemma Colomé ha dit:

    Això de volar crec que és un somni molt generalitzat, jo faig com Superman, estiro el braç amb força i volo. I altres cops somnio que no ho aconsegueixo.
    Això de les obres és del tot exasperant, sembla que no pugui ser, paciència .
    Les lectures….que vols, és Espanya.
    Una abraçada.

    • Òndia, Gemma, tu no t’estàs de res. Mira que volar en pla Superman, hahaha, és boníssim. Doncs la propera vegada que ho aconsegueixis, a veure si sacseges una mica el món i envies a l’espai uns quants impresentables.
      Sí, és Espanya. I que l’hagi d’aguantar al Canadà!
      Una abraçada!

  9. Pons ha dit:

    Et deuen pagar molts calers a la universitat per tal que sacrifiquis tantes hores de la teva vida en la feina.

    De que serveix ser l’home més ric del mon si la gent no et coneix? Pobre Carlos…

    • No, Pons, cada any em paguen menys. Enguany he arribat al nivell que estava fa uns 30 anys, quan estudiava el masters i el doctorat i feia algunes classes. És un món estrany aquest d’ara, i no solament per la covid.
      Sí, ben cert, malgrat que a Estats Units se’l coneix força. Ha comprat una part molt considerable del New York Times, entre altres coses. Em sembla que se li’n fot que no el conegui tothom.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.