Dues setmanes

Em sap greu no haver escrit res la setmana passada, perquè aquest blog ha esdevingut pràcticament l’últim reducte on poder comunicar-me amb vosaltres —a les xarxes cada dia hi entro menys, atesa la meva absoluta manca de temps.

Per posar-vos al dia, hi ha això: les classes a distància són un malson, sobretot pels informàtics d’elit que va contractar la universitat —els encanta fer canvis i complicar-ho tot a cada moment. Intento només dormir 2 hores diaries per tal d’enllestir la feina, però després m’adormo sobre l’ordinador. I les classes de llengua són molt difícils amb uns 30 estudiants a cadascuna, dels quals només veig les cares de màxim sis; els altres són un rectangle negre amb un nom i, de tant en tant, una veu. Les classes s’enregistren automàticament i es queden en un núvol de Zoom als Estats Units, perquè les vegin a una altra hora alguns estudiants que són a Xina o Corea o d’altres països. Això fa que molts estudiants no vulguin engegar la càmera, i no podem obligar-los per qüestions de privacitat. Per la mateixa raó es poden posar un nom fals i, malgrat fer-m’ho saber en privat, la feinada que tinc per saber qui és qui amb 90 estudiants que apareixen amb rectangles negres i noms falsos!

Les obres als balcons continuen allegro ma no troppo, perquè els homes es posen amb gran ímpetu a fer el soroll que ja és costum, sobretot a dos quarts de vuit del matí, però déu me’n guard d’anar gaire de pressa i enllestir res. Un any i set mesos ja fa que van començar. Tot aquest temps sense balcó, sense quasi ventilació, sense tranquiŀlitat, sense prou oxigen, però amb tanta pols que de vegades em desperto mastegant-la. Fantàstic per al meu asma! Encara bo que surto a caminar (cada dia no es possible, per la feina, però quasi cada dia) i de vegades faig fotografies. Aquí en teniu una de fa unes setmanes, del Royal Conservatory of Music de Toronto.

Mentrestant, el cotxe continua al garatge d’un altre edifici a deu minuts (quan es torna carregat del supermercat és una delicia caminar els 10 minuts, especialment a l’hivern), perquè les obres dels parkings als dos soterranis del meu edifici, que fa més d’un any que duren, no són ni a la meitat, diuen. També es dediquen a enderrocar parets als passadissos dels 26 pisos que té l’edifici, i també a moltes cuines (no saben si li tocarà a la meva) i en alguns apartaments han d’enderrocar part del sostre del menjador. I tot això amb una segona onada de la pandèmia que tenim aquí, molt particularment al Quebec i a Ontario, que són les dues províncies que han tingut més casos des del principi, sobretot el Quebec que avui ha tingut 1.107 casos nous, una cosa que no s’havia vist mai encara. I a Ontario més de 600 en un dia, que déu n’hi do. Ja s’han posat més restriccions.

I enmig de tants problemes ahir em vaig assabentar, com tothom, que Trump té la Covid-19. Va bé tenir alguna bona notícia.

Fa unes setmanes que tinc un somni recurrent quan dormo. De fet, l’he tingut moltes vegades a la meva vida: somiar que volo. No en un avió, sinó per mi mateixa. És un dels dos somnis preferits, l’altre es que puc respirar sota l’aigua, però el de volar és millor i tot. I sembla tan fàcil que em desperto considerant si no deu ser possible, però un minutet més i ja sé que no n’és. Moltes vegades ho aconseguia, volar en els somnis, a base de fer salts cada cop més alts i després moure els braços ben rápidament. Una vegada, quan tenia uns vuit anys, em perseguien tot de caníbals en una illa, i arribava a un barranc molt ample i endavant saltava i movia braços i cames i arribava volant a l’altra banda. Encara ho recordo amb felicitat. Darrerament, però, ho puc fer amb un salt i aleshores córrer de pressa a l’aire, com quan es corre dins de l’aigua en un lloc una mica profund. No sé si ho heu fet mai; a mi m’agradava molt córrer dins de l’aigua a la part fonda quan anava a la piscina del barri, abans d’espatllar-me l’aquiŀles l’11 de setembre de 2001 (llarga història). Bé, doncs és el mateix però a l’aire. Sóc tan feliç quan m’enlairo amunt amunt i res no em fa mal i sóc lliure!

En el món real hi ha tanta estupidesa que me’n faig creus. Som en una pandèmia, que si ens dediquem a fer l’ase pot acabar amb 40 milions o més de persones mortes, i alhora ens trobem en una crisi climàtica que acabara amb nosaltres més dràsticament que la covid-19 —no falta gaire perquè sigui irreversible del tot—, però molta gent està empipada perquè no pot fer la vida de sempre (vacances a l’estranger, sales de festa…). Què té al cervell? I em fa gràcia que a la universitat, de tots els llocs, em vulguin obligar, a les clases de llengua castellana, a fer les lectures del llibre dels pebrots que van triar perquè és espanyol i agrada a l’ambaixada. Jo flipo quan veig de què van les lectures. Alguns exemples de lectures sobre personalitats per admirar d’Espanya i d’Amèrica Llatina: Mario Vargas Llosa (vull vomitar només de sentir el seu nom); una tal Eugenia Silva, casada amb un borbó (què els pot importar als meus alumnes qui és aquesta dona?); el mexicà Carlos Slim, qui durant uns anys fou l’home més ric del món, i encara és dels més rics, i controla el 90% de les telecomunicacions de Mèxic, a més d’altres monopolis, mentre explota els usuaris amb una de les quotes més altes del món —de fet molts mexicans diuen que a Mèxic se’n podria dir Slimlandia—. D’aquesta gent he de llegir i parlar a les classes!

Com es el meu costum, faig les meves pròpies lectures i toco fusta que no m’enxampin.

Com a personalitats per admirar vam llegir i parlar d’Alícia Sintes, professora de física teòrica i especialista de les ones gravitacionals (recordeu l’impressionant descobriment internacional fa cinc anys?). La doctora Sintes és de Menorca, per tant em va servir per parlar dels Països Catalans que es troben, de moment, sota l’estat espanyol. Des d’aquest descobriment, que gaudeixo molt parlant-ne a les classes —m’apassionen les ones gravitacionals.

Una altra personalitat que vaig triar fou la cantautora de Guatemala, Sara Curruchich, que canta de vegades en castellà i d’altres en la seva llengua, un dialecte maia, i moltes vegades en defensa de la seva gent. L’any 2016 va ser convidada a cantar a Nova York, al Fòrum Permanent per les Qüestions Indígenes de l’ONU. A sota teniu tres vídeos amb ella —l’últim és una entrevista que val la pena per conèixer-la.

També, amb una gran iŀlusió, els vaig presentar en Quino, i va ser només dos dies abans que l’admirat creador de Mafalda es morís.

Com podeu veure, el que em diuen que faci i el que faig és força diferent.