Escriure, llegir, els dos Jordis i Costa Rica

La tallada d’electricitat va durar 38 hores, i sabeu què? Des de primera hora, cada un dels dos matins sense electricitat, els homes van barrinar i donar grans cops de martell a la paret on hi ha les finestres dels dormitoris. Van anar amunt i avall i van barrinar! Ells sí que tenien electricitat! Em va agafar de sorpresa i estava indignada. És que ni amb una tancada majúscula d’electricitat em deixen dormir? Que jo me’n vaig al llit molt tard, caram!

Tret d’això, vaig passar un dia i mig ben bo, sense classes, ni haver de corregir proves ni treballs (tot és en línia i no hi havia electricitat), ni ocupar-me dels milions d’e-mails que m’arriben cada dia de la universitat. Vaig escriure cap a mig conte que té com a títol el nom d’un lloc del qual vaig llegir molt fa dècades: “Llanganati” —i ara a veure si el conte es queda empantanegat anys, com tantes altres coses—, i vaig poder llegir noveŀles. És curiós que em pogués concentrar perquè no havia aconseguit llegir-ne cap de sencera des de feia més d’un any, des de l’estiu que em van diagnosticar els pulmons, i alhora la universitat no em va voler renovar el contracte que tenia, i alhora l’editorial no va voler publicar l’altra meitat de la saga, deixant la història a mitges i a mi sense cap iŀlusió. Des de llavors, em poso a llegir una noveŀla i no sé què llegeixo la major part del temps perquè estic pensant d’altres coses —nou per mi que podia llegir diverses noveŀles gairebé alhora—. I quan puc deixar de pensar i tranquiŀlitzar-me, torno a la noveŀla, aconsegueixo llegir un parell de paragrafs… i m’adormo.

Però el dia i mig sense electricitat, a més d’escriure, vaig llegir tota una noveŀla i més de mitja d’una altra i em sentia tranquiŀla i gairebé feliç i tot.

Ahir, divendres, recordava com fa tres anys a Madrid ens van arrabassar els dos Jordis. Ho recordava com si hagués passat ara, recordava mirar el vídeo amb la furgoneta que se’ls enduia com si no fos real, com si fos un malson del qual despertaria, i recordava com aquella nit no vaig poder dormir. I mentre les imatges passaven pel meu cap i em feien mal, vaig pensar en l’afusellament de Lluís Companys, va fer 80 anys el dia abans, i vaig recordar el president Torra tot just inhabilitat, el president Puigdemont a l’exili, el vice president Junqueras a la presó. I els altres també a la presó. Mig govern nostre, votat per nosaltres, a la presó o a l’exili, i el Major Trapero, no l’enyoreu quan veieu els mossos descontrolats? I tots els milers de catalans i fins i tot el pobre noi madrileny, en Dani Gallardo, que són a la presó (uns pocs casos a l’exili) o hi han estat, com la Tamara Carrasco, o esperen judici, o els centenars de milers que han estat amenaçats o agredits —no oblidem mai mai mai l’1 d’octubre de 2017, ni mai no ho perdonem. És que mireu que ens en fan de coses, injustícies flagrants. Només faltava la pandèmia per complicar-ho tot. Costa sentir-se optimista.

Doncs us parlaré d’un petit paradís per fer-nos sentir bé. És un altre tema pensat per a les classes de castellà: la República de Costa Rica.

Potser ja sabeu que Costa Rica no té exèrcit i, ves per on, és l’únic país de l’Amèrica Central que es va escapar de la violència de les últimes dècades del segle XX. Potser també sabeu que el president José Figueres Ferrer fou qui eliminà l’exèrcit, i que aquest president era fill de catalans i el català era la seva llengua materna. Un home molt cult que durant els seus mandats com a president, a més d’abolir l’exèrcit, va fer més de 800 reformes, entre d’altres: vot a les dones; nacionalització dels bancs; educació pública per a tothom.

Costa Rica és molt bonic, amb meravelloses platges a la costa del Carib i a la del Pacífic i amb una gran biodiversitat, com ara tenir mil espècies d’orquidies i 150 espècies de papallones. És a més molt fèrtil, sobretot a la gran vall central. I cal recordar també que l’any 2014 aquest país va declarar que l’accés a l’aigua és un dret humà i va establir com a prioritari l’abastament a totes les comunitats. Qui hagi viatjat a Costa Rica sap que pot beure aigua de l’aixeta a qualsevol lloc del país perquè és perfectament segura.

La República de Costa Rica està clasificada com un dels països més ecològics del món. I any rere any es votat com un dels països on la gent és més feliç.

Espero que el tema pugui atraure els meus alumnes o, si més no, que aprenguin alguna cosa molt més interessant que les lectures del llibre de text.