Confinament, obres, doctorat i una cançó

No ho entenc. Catalunya té la meitat de població de la província d’Ontario (on hi ha Toronto), però té molts més casos de Covid, molta més gent als hospitals i moltíssims més morts diaris i en total. Doncs, tot i això, a partir del dilluns, a Catalunya es comença el pla de reobertura mentre que a Ontario, també a partir de dilluns, tornem a un confinament similar al que vàrem tenir el mes de març. Ahir ens en van informar els caps de salut i el govern. Els nostres confinaments no inclouen mai la prohibició de sortir a l’exterior (mantenint la distància, i la gent la manté), però res d’haver-hi gent dins dels restaurants, ni al 50% de capacitat ni res. Tampoc botigues que no siguin essencials (bàsicament només farmàcies, supermercats i centres mèdics). No cal dir que tampoc s’obriran cinemes, ni museus, ni molts altres llocs. No ho entenc. No entenc que amb més casos, hospitalitzacions i morts que a Ontario, i amb menys població, vosaltres obriu i nosaltres tanquem. Vull dir que no entenc què esteu fent. I a més a Catalunya és un no parar, que ara obrim que ara tanquem, que ara s’obre això, però es tanca allò, que ara ho tornem a canviar. Per acabar boig. Ja sabeu que moltes vegades critico el Canadà, perquè té un munt a criticar, però pel que fa a la Covid he de reconèixer que aquí ho hem fet molt millor des del principi.

A casa continuen les obres. I això també és per acabar boig. Els balcons estan quasi acabats, menys la barana que està lligada i repenjada contra les fustes que tanquen porta i finestres, però encara barrinen, i força, mentre posen els cables de la companyia de telèfon que no és la meva (la meva té un sistema més eficient). I continua el sorroll ensordidor a les parets exteriors dels dormitoris, soroll de barrinar i cops de grans martells a partir de les 7 del matí, avui dissabte també —ni amb taps a les orelles i el coixí sobre el cap es podia dormir. I amb tantes obres per tot l’edifici (a dins també) diverses vegades em veig forçada a parar la classe una estona perquè no ens podem sentir. Ah, i el divendres al vespre ens vam quedar sense electricitat més de quatre hores per culpa d’un curtcircuit, i és estrany i tot que no n’hagi passat alguna de més grossa, especialment perqué fa un any i mig que treballen als dos soterranis (l’un sota l’altre), on hi teníem els garatges, perquè es veu que han de reforçar els pilons que aguanten l’edifici!

El mes passat em va passar per alt que es complien anys de la meva arribada al Canadà. I aquest mes, el 5 de novembre, ha fet 25 anys que vaig defensar la meva tesi doctoral i vaig esdevenir una doctora. Cada any ho recordava però no calia dir-ne res; enguany fa un quart de segle i ho dic. Era una tesi més que res sobre teoria literaria, que vaig aprofitar per criticar moltes coses, fins i tot alguna a les mateixes teories que emprava, però sobretot el món acadèmic que estava sorgint, en particular a l’Amèrica del Nord, i que ara ja el tenim ben desbocat acabant amb tot. La membre primera i exterior del jurat (no sé si en dieu així), una professora força coneguda que va venir aquell dia dels Estats Units, va escriure que era la tesi més original que havia llegit i que aplaudia que explorés territoris no marcats al mapa. Va escriure força sobre la meva tesi, tot molt positiu, però aquesta part del seu escrit és la que m’ha quedat present. Fa segles de tot això i em sembla com si hagués estat una altra vida.

Per acabar aquest cap de setmana, una cançó tradicional americana que m’agrada molt: “Oh Shenandoah”. És de principis del segle XIX i sembla que es va originar amb els voyageurs canadencs (comerciants de pells, generalment del Quebec) que viatjaven amb canoes als Estats Units, moltes vegades avall pel Missouri. Shenandoah era el cap dels oneida, una de les cinc nacions iroqueses, i la cançó parla d’un voyageur que vol casar-se amb la filla de Shenandoah. Al llarg dels anys va esdevenir una cançó molt coneguda i cantada a tota l’Amèrica del Nord i a d’altres llocs. L’han cantat corals i un munt de cantants de diversos països. A mi m’agrada la versió de Peter Hollens que, a més, la canta a cappella i trobo que fa per aquesta cançó. Espero que en gaudiu!

Nota: Us respondré tots els comentaris de les últimes entrades de seguida que pugui. Sento haver-me endarrerit.