Ciber attack, Robarts, Vilassar de noir i pardals

Una setmana més de soroll i pols de la construcció, classes i no poder dormir de tanta feina. Esperant amb candeletes acabar els antibiòtics que tenen tants efectes secundaris i tots molt dolents. Tampoc puc esperar a acabar de preparar els exàmens. Hem tingut un segon ciber attack i, malgrat que no ha estat tan terrible com l’altre que vàrem tenir el maig i que la universitat ara compta amb centenars d’informàtics d’èlit que arreglen la destrossa, la plataforma e-Class on es preparen els exàmens (la setmana passada us vaig parlar d’aquests exàmens brutals) deixa de funcionar cada dos per tres i s’esborra part del que has fet. Recordaré aquests exàmens tota la vida —360 págines d’exàmens entre tres cursos (normalment serien unes 30) i amb la plataforma que funciona malament.

Veig la biblioteca Robarts per una finestra de vidres fastigosament bruts de les obres, i mig tapats amb els taulons de fusta. I l’enyoro. Des del mes de març que està tancada. Només els estudiants matriculats i els professors que hi ensenyen cursos (virtuals) poden demanar llibres que la biblioteca posa en una bossa de paper i la persona pot recollir a l’entrada amb cita prèvia. Els que tenim una targeta on diu alumni (antics graduats de la universitat), hem d’esperar que passi la pandèmia —si som antics professors també. No tinc manera de poder treure cap llibre de Robarts. Ni d’aconseguir que comprin més llibres en català, la cual cosa em deprimeix força. L’estiu passat tenia planejat demanar que en compressin un munt, i també llegir-ne alguns dels que tenen de Pedrolo i els que tenen de la inspectora Mina Fuster de Margarida Aritzeta, però res a fer fins qui sap quan.

I ara, fa unes hores, he vist un vídeo del “Vilassar noir 2020” d’avui mateix i que m’ha encantat: Margarida Aritzeta xerra amb l’Anna Maria Villalonga sobre el personatge Mina Fuster, protagonista de quatre de les seves noveŀles. A la xerrada es diuen diverses coses súper interessants sobre escriure, de les quals em quedo en particular amb aquestes paraules de la Margarida quan comenta que es por escriure de tot, qualsevol gènere, pero “sobretot escriure amb dignitat i escriure bé, perquè els lectors siguin del tipus que siguin tinguin a les mans un bon producte i els ajudi i els ensenyi, es a dir que aprenguin de la lectura”. Us recomano el vídeo.

Pel que fa al Canadà, sembla que tot va bé amb la vacuna pel Covid, perquè la tenim assegurada de sobres i ja estan desenvolupant una estrategia de distribució: la primera tongada serà per als sanitaris, les persones més grans de 75 anys, o més joves però que ja visquin en residències, i per a gent de les primeres nacions (indígenes) en poblacions isolades. De tota manera, no es distribuirà fins que no hagi passat totes les regulacions de seguretat canadenques (Canadà és un dels països amb les regulacions per medicaments més exigents).

I també pel que fa al Canadà, ha passat una cosa molt curiosa amb els pardals: de fa uns anys que canten una nova cançó.

Es tracta dels pardals de coll blanc que es troben a tot el país i que han abandonat la cançó de tota la vida per una de nova. Un veritable misteri, perquè la majoria d’ocells tenen un cant distintiu pel qual es reconeix l’espècie, però aquests pardals han canviat el seu cant de tres notes per un de dues notes. La nova tonada va començar a la província de British Columbia i s’ha escampat per tot Canadà. És una cosa que, d’acord als ornitòlegs, no havia passat mai o no s’havia observat mai.

M’acomiado amb una fotografía que vaig fer l’únic dia que he sortit aquesta setmana.