Màscares, llibres, hivern

He de dir que a Toronto la gent és força civilitzada pel que fa a dur màscara —m’estimo més dir màscara que mascareta— i a guardar els dos metres de distància. La gran majoria ho fa i, fins i tot, moltíssima gent es posa la màscara a l’exterior, la qual cosa, aquí, no s’ha demanat mai. I al carrer, un gran nombre de persones ens apartem una bona distància quan ens creuem amb una altra, com ara baixar de la vorera i anar un tros per la calçada. És el més normal i amb això em trobo cada cop que surto.

Això no vol dir que tothom tingui aquest comportament. La immensa majoria sí, però no tothom. Per això he d’aguantar la manifestació dels anti màscara, manifestació que passa cada dissabte per davant de casa meva, avinguda amunt. Són unes 200 persones sorolloses, algunes amb banderes d’Estats Units, pel que he vist pel trosset de finestra amb tela metaŀlica i coberta de plàstic (obres del meu edifici). Però si no les puc veure gaire, sí que les sento pels megàfons que escupen tot un seguit de bestieses; entre d’altres perles que dur màscara et condemna a morir abans d’hora.

Tanmateix, el súmmum del meu enuig sol passar a l’ascensor de casa perquè dels cap a 500 veïns que hi viuen n’hi ha uns quants que no es posen màscara a l’ascensor. I ja m’hi he barallat. No estic per ximpleries, home, que a veure si he d’anar a l’ascensor amb un homicida en potència al costat. Sempre els faig sortir i ja s’ho faran. Aquest dilluns, però, va ser més difícil quan l’ascensor es va parar dos pisos més avall del meu i va entrar un home pengim-penjam, altíssim, cepat, amb una cara molt grossa. Un veritable troll, que no duia màscara. Sense ni pensar, em va sortir: “A l’ascensor no t’hi ports estar si no duus màscara”. Em va mirar amb aquella cara tan grossa. Realment era un troll. “Surt de seguida perquè no duus màscara”, vaig insistir, més irritada que esverada, mentre tenia premut el botó que no deixava tancar les portes. Vaig veure que movia una mà gegantina. Se la va ficar a la butxaca i en va treure una màscara que es va posar mentre feia una expressió que semblava d’una criatura avergonyida d’haver fet una malifeta. Vam baixar, amb el troll mirant a terra. Ha, ha, ha, després reia sola —jo que em pensava que em trituraria.

Com podeu veure, les meves aventures cada dia són més patètiques. No que abans jo fes res d’especial, però abans els meus personatges podien passar les aventures per mi, perquè cada vegada que un lector ho llegeix les aventures cobren vida. I s’han quedat a mitges, tot i jo haver fet la meva part tal com vaig prometre. Tenia sempre angúnia pensant que em moriria i deixaria els meus lectors a mitges. Tanmateix, complir la promesa no ha servit de res perquè tot s’ha quedat enlaire. I que pesada, oi, sempre amb això? Però saber que els lectors havien llegit la saga sencera era el que volia abans de morir. I no que els altres llibres meus es llegeixin tampoc, perquè sembla que si no publiques un llibre cada mes ja pots anar a les escombraries (una d’aquestes coses totalment absurdes que molta gent pensa). I avui, en un cop d’ull que he fet al twitter, he vist que algú havia comprat el llibre infantil d’un autor poc conegut (però molt interessant), i aquest algú que l’ha comprat deia que era feliç perquè sabia que havia fet feliç un autor, i que costa tan poc fer feliç un autor i que s’hauria de fer més. Tenia tota la raó. I m’ha arribat molt endins, i m’he posat molt trista pensant en els meus llibres, tots abandonats i jo aquí tan lluny i amb tanta feina sempre. I aquests pensaments que sempre foragito (en sóc una experta) s’han abocat sobre meu i em costa molt fer que se’n vagin; ho aconsegueixo una estoneta però tornen i em martiritzen.

I ara amb tota franquesa i espero que no us molesti: els que no heu llegit els meus llibres, no em podríeu fer feliç aquest Nadal? Fins i tot tinc un llibre que és perfecte per Nadal, per a grans i petits: Històries d’hivern, amb un CD inclós amb les magnífiques veus d’EnVeuAlta, i unes iŀlustracions precioses. Tant d’aquest com de les noveŀles en teniu informació aquí al blog (a les pestanyes de dalt) o me la podeu preguntar directament.  

M’acomiado amb una foto de la Universitat de Toronto de fa tres dies.