Els cops i fletxes de l’escandalós atzar

Publico l’entrada d’aquesta setmana un dia abans perquè no crec que el diumenge estigueu per llegir el meu blog. Jo no puc votar, com els hi ha passat a desenes de milers de catalans residents a l’estranger, i em sap molt greu. Ja sabeu que per poc que pugui sempre voto, a Catalunya i al Canadà. Si més no tinc la iŀlusió d’haver votat l’1 d’octubre de 2017. Vaig enviar el vot a la delegació catalana de Washington (aquí una foto del meu vot) i moltes vegades penso que vaig votar a la votació més important i històrica de Catalunya.

Tant de bo surti tot bé el diumenge.

Estic sense esma, de tanta feina, i molt preocupada per la salut. I per acabar-ho d’adobar, l’edifici on visc se n’ha empescat una altra. Ara que han acabat els balcons, i sembla que les parets exteriors també, arriba una altra cosa. Encara hi ha obres que estan a mitges, com la renovació dels dos enormes soterranis (l’un sota l’altre) que eren els garatges fins fa un any i mig quan van enviar els cotxes dels veïns a un edifici a 10 minuts de distància. Aquests soterranis agafen la part de sota de l’edifici, que té 26 pisos. Hi treballen uns 50 homes joves que a penes parlen anglès (nous arribats) i que no semblen entendre com s’ha de fer res, tot i els crits de bèstia que els hi fa qui els mana —ho recordo bé de l’estiu: sorprenia veure com eren tractats aquells nois, i angoixava veure que no tenien ni idea de què havien de fer però ens foradaven l’edifici per sota i tot al voltant. Saber això i que ahir al meu apartament tremolés amb força el terra, l’escriptori i les portes dels armaris no fa cap gràcia. Vaig trucar al manager de l’edifici i em va dir que foradaven el soterrani amb unes màquines noves. “I ja saben què estan fent?”, i va i em diu: “Espero que sí”. És un jove simpàtic que va començar la feina fa uns mesos i em sembla que ja n’està penedit. És el manager de l’edifici però no té cap poder de decisió, tot depèn del manager principal que és en un altre edifici, un de luxe, i sobretot depèn de l’amo, a Montreal, un multimilionari que posseeix uns quants edificis a les dues ciutats. 

I va ser ahir també que em va arribar la notificació.

Ens arriben notificacions cada dia: que han de tancar l’aigua 6 hores, que han de revisar no-sé-què i sonarà l’alarma de foc de manera intermitent durant una setmana, que demà no hi haurà ascensors durant 8 hores, que aquesta setmana no es pot rentar la roba perquè han de renovar les màquines (les sales de rentar són al soterrani, en una petita part on no foraden)… És inacabable. Però hi ha notificacions que són com bombes, com la que ens va arribar, ara fa més d’un any, quan van avisar que havien de renovar les canonades de les cambres de bany de la meva línia. I, com molts de vosaltres ja sabeu, van enderrocar les dues cambres de bany del meu apartament, van obrir la paret i havíem de fer servir la cambra de bany d’un apartament buit, més avall del meu. I el que havia de durar tres setmanes va durar dos mesos i es va acabar perquè a mitjans de març ens van confinar i jo em vaig negar a que entressin més homes a casa (coses no essencials de les cambres de bany es van quedar enlaire).

Va ser un malson. I també ho han estat els balcons, unes obres que han durat quasi dos anys i ens ha deixat a tots els veins mig sords i amb problemes respiratoris els que no en tenien i agreujats els que ja en teníem.

Doncs ahir va arribar una notificació explicant que canviaran les canonades de les cuines a la meva línia de l’edifici. Els caldrà enderrocar els armaris (els hem de buidar; i on poso les coses?), tres parets i part del sostre. Farà molta pols i molt soroll i ens haurem de tancar als dormitoris de 8 del matí a 8 del vespre. Haurem de fer servir una cuina en un altre apartament buit, junt amb uns altres 25 veïns, si fa no fa, i estar-nos en aquest apartament tot el dia si hi ha massa pols i soroll als dormitoris de casa nostra. I visca la covid! Les obres duraran entre dos i tres mesos. Fantàstic, ja em puc morir només de pensar-hi.

Vaig trucar a l’oficina principal molt enfadada —vaig haver de deixar missatge— i els hi vaig dir que sense una ordre de la cort no m’entraven a casa. El mal és que el dia que comencen —aquest dimecres— tinc hora a un especialista, i només puc tancar la porta de casa hermètica des de dintre l’apartament, perquè del pany normal ells també en tenen una clau.

Sé que estan aprofitant la pandèmia per renovar l’edifici de dalt a baix, ara que tenen la meitat dels apartaments buits (els que omplien estudiants coreans), i aleshores doblaran o triplicaran els lloguers de tants apartaments com puguin. I jo em moriré amb l’enderrocament de les cuines, i abans em quedaré sense feina perquè no podré fer les classes, i aquest, les classes que serà impossible fer, és un altre problema seriós.

De què se’m castiga que mai, mai, mai puc estar tranquiŀla. Ni per escriure una entrada al blog que sigui interessant, perquè tinc el cap massa ple de problemes que m’omplen la ment. Els últims quatre anys, coincidint si fa no fa amb Catalunya, han estat d’un estrès sense pauses.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a Els cops i fletxes de l’escandalós atzar

  1. Anna M Villalonga ha dit:

    Davant de tanta cosa, no sé què dir. Tenir obres dins de casa és un pal sempre, i si és quan has de fer classes virtuals i gairebé no pots sortir per la pandèmia, es complica molt. Paciència.

    • Això no és un pal, Potato, és un desastre. Soc persona de risc, per més d’una cosa, i representa tenir una dotzena d’homes amunt i avall (recordo quan van fer les cambres de bany). Entre dos i tres mesos! Impossible! Ni un dia aguantaria tal com estic de salut que cada nit penso que no arribaré viva a l’endemà. Apart dels estuidiants que ja no hi són, a l’edifici, dels altres veïns n’han marxat molts perquè no podien aguantar l’horror que vivim, però no tots podem anar-nos-en. I com he d’anar a la cuina d’un altre apartament o a estar-m’hi durant el dia si no puc caminar des del 26 de desembre quan em vaig fer mal al genoll. I la pols, prácticament on passo totes les hores del dia, al racó que és el meu despatx, a 4 metres de la cuina, sense separacions de portes ni res, i tot l’equip que em van istal.lar per fer les classes amb fibra optica i de tot, que no pot tenir pols, i és al costat de la cuina, de fet, en part és a una de les parets quye han d’enderrocar. I les classes! Què faig amb les classes? No és paciencia, Potato, no podré aguantar aquesta vegada, estic massa malament per una cosa així.

  2. Marta Valls ha dit:

    Renoi… Darrera una cosa una altre. No pots fer sinó que tenir molta paciència i pensar que un dia o altre s’acabarà.
    Ànims i una abraçada!
    Marta

    • Hola Marta, com li deia a l’Anna Maria, no és qüestió de paciencia, sinó que d’aquesta em moriré. La meva salut s’aguanta per un fil i això és massa, de debò. I amb la covid i tots els homes a casa. No sabeu com estic de malament de salut. Em sento molt abandonada per tot. La covid ho ha complicat molt perquè no tinc l’atenció mèdica que necessito, començant per l’estat dels meus pulmons, però tinc unes quantes coses serioses. Mira, ho deixo aquí perquè no tinc ganes de continuar ni amb això ni amb res i són les 6 de la matinada i encara no he sopat.

  3. Antònia ha dit:

    Ostres Shaudin…
    No se què dir-te guapa…
    Com diuen els veneçolans en casos com aquest:
    “Un dia a la vegada!”
    Petonets!!*

  4. Vicicle ha dit:

    Quan has dit: “i sobretot depèn de l’amo”, he pensat “a Madrid”, que l’edifici aquest sembla que l’ha fet el Florentino. Ànims i paciència, Shaudin. Què fàcil és dir-ho, no?… i què difícil patir-ho. Una forta abraçada.

  5. Maria Sanchez ha dit:

    Lo he leído todo y no se qué decirte.
    Un abrazo

  6. rosanebot ha dit:

    Es horrible això que expliques. Comprenc que no puguis suportar-ho, jo tampoc no podria. Però no entenc que en un país tan avançat puguin passar aquestes coses. Els ciutadans no teniu drets, protecció? No puc recomanar-te paciència; potser denúncies, rebel·lió… Alguna alternativa hi ha d’haver per als ciutadans que esteu sent agredits d’aquesta manera durant tant de temps. No hi ha dret.

    • Hola, estimada Rosa. És que hi ha abusos que passen del que es pot aguantar; és una cosa i una altra i una altra, en aquest edifici, que duem dos anys a veure quina és pitjor, sense aturador perquè s’enllacen l’una amb l’altra o s’amunteguen alhora. I quan la salut està fotuda per moltes bandes i la feina és aclaparadora i a sobre la covid… No hi ha per on agafar-ho.
      Estic investigant. Hi ha l’oficina dels drets humans, un departament del govern provincial, que diuen de no entrar als apartaments de gent d’alt risc per diversos motius, però s’han de buscar coses i fer gestions i jo realment no trobo el temps perquè ja ni dormo de tanta feina. Si no tingués tants problemes de salut…
      Molts petons!

  7. Griselda ha dit:

    A vegades, per un moment, llegint-t’ho, arribo a creure que en realitat estàs escrivint una novel.la, però aviat me’n adono que només descrius el teu dia a dia. Molta força per aguantar i que el malson acabi quan abans millor.

    • Gràcies, Griselda. El mal és que s’acaba un malson (les cambres de bany, els balcons, les parets exteriors…) i ni temps de respirar que ja n’ha començat un altre.
      Recordo el que em vas enviar, però espero tenir una estona per mirar-m’ho bé.
      Una abraçada!

  8. juli salvà bibiloni ha dit:

    Me sap greu que passis per tot això, molts d’ànims. Una forta abraçada ❤

  9. Mònica González ha dit:

    Shaudin, se’m fa difícil dir-te res, quin malson. No sé com hi tindràs per jubilar-te quan et toqui, però quan sigui, no pots tornar a Catalunya? A un poble com Puig-reig, on jo visc, hi ha apartents per 300 euros, tranquils, a prop de Berga, amb tots els serveis al poble, llocs macos per on passejar i bona gent. Cuida’t tot el que puguis. Aquí podem anar a la biblioteca. Potser pots fer-ho? Aquí tenim sales privades a la bkblioteca del poble des d’on es podria fer classe amb un portàtil. Al Canadà no existeix aquesta possibilitat? Potser estaries millor que a casa. A casa només per dormir. Si algun dia necessites un lloc tranquil per passar uns dies, mentre no hi sigui el meu pare, a casa tens lloc. Una abraçada ben forta.

    • Mònica, no havia vist el teu comentari! Quin greu, ho sento.
      No sé si has vist el post de la setmana passada. Explicava que el malson de la cuina s’ha aturat de moment, pel que fa al meu apartament, fins que s’acabi la covid, ho així hem quedat, però igual s’inventen alguna cosa per convencer les autoritats.
      No puc tornar a Catalunya, no. No puc ni viatjar atès el meu estat de salut. A més, no tindria ni un euro. Tant de bo fos possible anar al teu poble, seria ideal.
      Aquí les biblioteques, com gairebé tot, estan tancades des de fa quasi un any.
      Moltes gràcies, bonica, pel teu oferiment. Una abraçada ben forta!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.