Un parell de cosetes i els tepuis

Breu: No m’han enderrocat la cuina (ve de l’entrada de fa una setmana), no de moment. Vaig fer una captura de pantalla del departament dels drets humans de la província, on diu que a les persones de risc per la covid (asma etc.) no els hi poden entrar a casa tret que hi hagi una emergència com ara un foc. Ho vaig enviar al manager principal amb un missatge molt contundent. La resposta va ser que deixaran tranquila la meva cuina mentre duri la covid. Ara bé, de no tenir aigua moltes hores cada dia no me n’escapo.

Molt amoinada amb el que passa amb les protestes per Pablo Hasél. No entenc què fan els mossos actuant així. Hi ha d’haver molta porqueria dins del cos. I només falten ara els vàndals de torn.

Em sembla que tots necessitem fugir una estoneta de tantes coses negatives que ens envolten. I què millor que endinsar-nos en mons perduts?

Avui m’he topat amb el nom Raleigh i m’ha vingut al cap Sir Walter Raleigh, el gran explorador, conegut més aviat per haver dut el tabac a Europa. Però a mi el seu nom em duu sempre als tepuis.

Me’n parlava el meu pare, dels altiplans que s’aixequen a la selva amazònica del nord est i que s’anomenen tepuis. I em parlava de El món perdut d’Arthur Conan Doyle, una de les lectures preferides de la seva adolescència, aquell món amb animals prehistòrics a dalt d’un tepui. I quan Rodriguez de la Fuente va anar a un d’aquests altiplans, tothom a casa va estar pendent de la televisió. Recordo com ell i un parell més d’homes saltaven d’un hidroavió a un petit llac dalt d’un tepui inexplorat, i jo ho mirava sense respirar –sortiria un animal prehistoric gegant del fons del llac? No en va sortir cap, però els tres homes devien guanyar un campionat de natació a jutjar per com anaven de ràpids cap a la vorera.

Els tepuis, la gran majoria inexplorats, es troben principalment a Veneçuela, tot i que n’hi ha també a Guyana i uns quants al Brasil. Un del tepuis més famosos de Veneçuela és l’Ayan, d’on cau el Salt de l’Àngel. Si tenim en compte que Veneçuela és el líder mundial pel que fa a la conservació de la selva —malgrat que quasi ningú en parla—, podem confiar en que els tepuis no acabaran destruïts pels depredadors humans. 

En total són 115 tepuis que s’alcen amunt amut cap als núvols, misteriosos i gairebé inassequibles, per això ben pocs han estat explorats. El més famós es el tepui Roraima, el primer en ser explorat, de 2810 metres d’altitud i que es troba a Veneçuela a la frontera amb Guyana i Brasil. L’any 1596, Sir Walter Raleigh el va veure des de la sabana i les selves que l’envolten i, com que considerà impossible pujar-hi, es limità a descriure’l a la seva tornada a Anglaterra. L’any 1877, quan Anglaterra es trobava en ple debat sobre la teoria de l’evolució de Darwin, la revista The Spectator va dir que potser era el moment d’anar al Roraima per trobar la informació que fa milers d’anys que el tepui ens vol donar. Set anys després hi va haver la primera expedició fins a dalt del Roraima, amb els dos exploradors britanics Everard im Thurn i Harry Perkins. Un bon tros amunt el tepui, s’arriba a un punt on no es pot avançar més perquè el que continua fins al cim és roca pelada vertical, però vet aquí que els exploradors Thurn i Perkins van descobrir una rampa amagada darrere un salt d’aigua que es pot travessar si no ha plogut molt. I d’aquest punt, doncs, amunt fins a dalt de l’altiplà.

És gràcies a aquesta rampa amagada que s’ha pogut explorar el Roraima, on la meitat de les especies de flora i fauna que hi viuen són endèmiques, úniques al món i algunes  relacionades a especies africanes i no pas sud-americanes, de quan els dos continents estaven junts, perquè els tepuis són espectacularment antics, dos mil milions d’anys d’antiguitat, un dels llocs més antics de la Terra, format de blocs verticals (els tepuis) de quars sorrenc precambrià que existeixen d’abans d’haver-hi vida al planeta. I la que ara hi viu és per aŀlucinar, com les granotetes negres, molt i molt petites, que ni poden nedar, ni saltar i es troben sota les pedres; també és curiósa la gran quantitat de plantes carnívores que hi ha pertot arreu. I el que a mi sempre em resulta més impressionant: a molts tepuis s’hi troben depressions de gran amplitud i profunditat, que tenen a dins espècies endèmiques diferents fins i tot de les altres del tepui! Tot un món perdut dins d’un món perdut.

No sé a vosaltres, però a mi tot això no només m’esvalota la imaginació sinó que em fa sentir contenta i tot.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Natura i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

19 respostes a Un parell de cosetes i els tepuis

  1. Maria Sanchez ha dit:

    Me alegro no entren de momento en tu cocina.
    Como siempre nos explicas temas muy interesantes que provocan buscar más información.
    Gracias por hacer malabarismos con tu tiempo para que tengamos tu post cada domingo.
    Una abraçada

    Liked by 1 person

    • Gràcies, María. Tinc moltes ganes de poder xerrar amb tu una bona estona, com aquell dia a l’aeroport de Toronto –que llunyà sembla ara, i no només pel temps transcorregut que, al cap i a la fi és menys d’un any i mig, sinó per tota la situació. I pobres els pares dels teus amics de Kingston, i els joves també sense l’ajuda de tots vosaltres i les criatures i l’hipoteca i feines precàries, suposo, i tot plegat. Hi he pensat moltes vegades.
      Contenta que et continuin agradant els meus posts.
      Una abraçada!

      Liked by 1 person

  2. Gemma Colomé ha dit:

    Bé per les no obres de la cuina, malgrat que un dia o altre s’hauran de fer.
    Sempre expliques coses molt interessants, jo d’aquest altiplans no en sabia res i és com màgic trobar-hi flora i fauna “d’antes”, és com passat una mica el túnel del temps.
    Una abraçada com sempre.
    Gemma

    M'agrada

    • Hola, Gemma. Sí, és com passar pel túnel del temps. Per això Arthur Conan Doyle va escriure El Món Perdut amb tots els animals prehistorics com si passés en un tepui. Més recentment, l’escriptor Michael Crichton va basar el seu Jurassic Park (després una pel.lícula d’Spielberg) en una illa però influenciat també pels tepuis.
      Una abraçada!

      M'agrada

  3. rosanebot ha dit:

    Molt interessant, tot el que avui ens expliques; ho desconeixia del tot. Espero que mai, mai! no arribin a colonitzar els tepuis.
    Això de les revoltes de cada vespre és molt complicat. Pablo Hasél és l’espurna que ha fet esclatar el desencís, la desesperació de tants joves sense feina, sense futur, sense esperances. La violència està instigada en bona part per infiltrats extrems i delinqüents, com s’ha pogut comprovar. Ahir van apedregar el Palau de la Música Catalana, un tresor modernista que estimem molt; van trencar vidrieres i una de les portes giratòries. Els que ho van fer no són pas catalans. Els Mossos han de fer la seva feina, encara que hagin tingut alguna actuació incorrecta que considero inacceptable. I tot plegat després de les eleccions de diumenge que vam guanyar per majoria els independentistes. No és casualitat que la detenció del raper es produís abans de vint-i-quatre hores.

    M'agrada

    • Jo també ho espero Rosa, per bé que els tepuis estan envoltats de mines d’or, de diamants, i d’altres minerals molt valuosos per a la tecnologia –no sé fins quan podrà aguantar Veneçuela sense tocar-ho.
      Sé que això d’apedregar el Palau de la Música i d’altres coses d’aquesta mena (vaig veure un vídeo de on una colla de nois “que protestaven” trencaven una part del pont antic de Girona a cops de martell!), bé que no són els que es manifesten de debò per Pablo Hasél. Ara bé, sento discrepar però els mossos són brutals i sense raó, si més no els de la Brimo de segur que són terribles, he vist prou vídeos a la xarxa. D’acord amb tu que la detenció del raper es va produir just després de les eleccions i no és casualitat. No hi ha un pam de net. Petons!

      M'agrada

  4. Anna M Villalonga ha dit:

    M’encanta el que expliques. Les espècies animals que han sobreviscut gràcies a la no-intervenció de l’home! La natura és extraodinària. Ho és tot!

    M'agrada

  5. lgarate2013 ha dit:

    Hace muchos, muchos, años leí con gusto “El mundo perdido” de Arthur Conan Doyle y recuerdo que me fascinó. No sé qué experiencia tendría si lo releyera ahora, sobre todo tras “Jurassic Park”.
    Me dio mucha pena estar en Venezuela hace unos cuantos años y no ver los ‘tepuis’ ni el Salto del Ángel. Los viajes, sobre todo a países extensos, tienen sus limitaciones para los turistas más o menos convencionales. Mi recuerdo de Venezuela tiene otras dos partes: Los Andes y Los Llanos. Imposible olvidar mi encuentro madrugador con un hermoso ejemplar de oso hormiguero que me habían dicho merodeaba la inmediaciones del Hato el Frío. Donde efectivamente nos encontramos, los dos solos, en la intimidad una madrugada.
    Esperamos que estés bien de salud, Shaudin.
    Besarkada handi bat.

    M'agrada

    • Kaixo, Luis María. Jo també el vaig llegir fa moltíssims anys. I fa uns tres anys vaig llegir un article sobre aquest llibre i em van venir ganer de rellegir-lo. Com que li vaig comentar, el meu fill me’l va regalar per Nadal o Sant Jordi, no ho recordo, i em va fer molta il.lusió, però es va quedar amb un munt d’altres llibres fent cua i encara no l’he llegit!
      No sabia que havies anat a Veneçuela. Entenc que no arribessis fins els tepuis, ja que són llunyíssim de Caracas, on devies anar a parar primer. Ara, haver visitat els Andes i Los Llanos no està pas malament. I caram amb l’encontre amb un os formiguer, és d’aquestes coses que val la pena haver viscut.
      De la meva salut més val no parlar-ne.
      Una abraçada a tu i a la Marga!

      M'agrada

  6. Júlia ha dit:

    Molt interessant Shaudin. Aquesta història dels tepuis era completament desconeguda per mi.
    Si coneixia evidentment el Salto del Angel i alguns altres q té Venezuela un país molt interessant per visitar si ets jove i vols adventura.
    Gràcies pq tot i els problemes q tens t’esforces pq explicar-nos aquestes coses tan fantàstiques.
    Petons bonica.
    A fbook no puc escriure res, m han castigat 3 dies gràcies a uns fatxes catalans q fan pena.

    M'agrada

    • Hola Julia. Molta gent no coneix l’existència dels tepuis. Hi ha encara tant al món que es desconeix força! De vegades sembla que tot el món és semblant (tothom amb el telèfon i l’internet) i que ja hem arribat a tots els racons, però en realitat encara hi ha diversos llocs intocats i gent que no ha vist un telèfon en sa vida. Fins i tot llocs amb espècies totalment desconegudes des de la prehistòria.
      Jo he tingut diversos problemes amb facebook, m’hi he enfadat algunes vegades per les seves bajanades. En canvi Twitter, tot i que m’agrada menys, no m’ha donat mai cap problema i he fet eliminar molts feixistes espanyols amb el meu compte canadenc.
      Petons!

      M'agrada

  7. Griselda ha dit:

    Si he llegit o n’he sentit parlar abans dels tepuis, francament no ho recordo, ara, he de dir que em recorden molt els “mogotes” de Cuba, de la zona de Pinar del Rio, tot i que aquest no son tant alts em sembla. Potser tot plegat ve del mateix lloc ( sota mar ?).

    Que no t’entrin a la cuina ara suposo que t’ajudarà ha passar-ho millor,,, però be t’ho hauran de fer un dia o altra .

    Es veritat que va be parlar d’alguna altre cosa que no ens enervi, perquè certament tot plegat fa molta pena. Han empresonat un veí molt conegut, i estimat per una part del barri de Sants. Li ha tocat a ell aquest cop, igual que li ha tocat perdre un ull a una noia ben jove. I uns funcionaris que suposadament han de ajudar a la població civil apallissen els nostres joves, mentre no actuen contra els que fan pillatge, o que fan manifestacions d’extrema dreta, fins i tot dient ” la culpa la tienen los judios” !!!!! ( això últim a Madrid).

    No et vull fer enveja, però avui aquí a Barcelona, fa un dia de sol esplèndid i fa goig passejar per vora mar.

    M'agrada

    • Bon dia Griselda (per mi són més de les 4 de la matinada, aniré al llit de seguida que acabi de respondre comentaris; això de només tenir el cap de setmana per fer-ho tot, i més que res feina de les classes, és fotut; acabaré que no em comunicaré amb ningú).
      Pel que fa al mogotes de Cuba i d’altres illes del Carib, és una cosa molt diferent. La composició mineral és totalment dispar; la formació també (els mogotes tenen uns centenars d’anys i están fets per l’aigua de les pluges, si fa no fa; els tepuis tenen dos mil milions d’anys i es van formar quan al món encara no hi havia cap tipus de vida); la forma, ja que els mogotes són arrodonits i els tepuis plans (també en diuen mesas) i l’alçada perquè els mogotes no fan més de 25 metres i els tepuis en poden fer fins quasi tres mil. La confusió deu venir de veure una elevació enmig d’una plana.
      Vaig llegir sobre aquest veí de Sants. Segons vaig entendre, ja torna a ser lliure. La noia de l’ull sí que és tràgic, marededéu! I això dels nazis a Madrid també ho vaig veure, amb la noia aquella tocada del bolet, i em costava creure fins a on han arribat; no es permetria a la majoria de països de la UE, ni al Canadà, de cap manera.
      Aquí encara sota zero 😥.
      Una abraçada!

      M'agrada

  8. juli salvà bibiloni ha dit:

    Shaudin és molt interessant el que expliques dels tepuis i de la seva fauna i flora. No sabia que a Veneçuela i hagués tanta selva verge i tants de tepuis. Sempre és un plaer llegir-te. Una abraçada

    M'agrada

  9. Marisol Ploreto ha dit:

    Shaudin soc una veneçolana descendent indígena yaruro, vivint a Catalunya des de fa tres anys i mig.
    T’agraeixo molt aquesta publicació sobre els tepuis del meu país i la seva biodiversitat tan especial, perquè poques persones es recorden de les coses positives de Veneçuela en aquests temps.
    Dir-te que t’he trobat gràcies a la dita “amb cara i ulls” i a aquest generós gest que vas fer pel Víctor Pàmies l’any 2011 i el seu projecte de publicar el seu llibre ja famós.
    Estava fent els meus deures de català, investigant aquesta dita i, per aquest concepte de dialèctica que la meva àvia Leticia definia tan a l’estil veneçolà indígena: “Els rucs es busquen per a gratar-se”, doncs, vaig donar amb tu.
    I ha estat tota una agradable sorpresa anar a veure el teu últim post i aconseguir-me amb els meus tepuis.
    La vida és bella.
    Gràcies per existir i per deixar tant d’amor del bo regat pel cyber espai perquè tot el que busqui, et trobi.
    Una abraçada.

    M'agrada

    • Benvolguda Marisol, m’ha fet molt contenta llegir el teu comentari. Ves per on escric sobre els tepuis de Veneçuela i uns dies més tard em deixa un comentari, en català, una veneçolana que fa 3 anys i mig que resideix a Catalunya. I, ep, a més és descendent dels yaruro. No cada dia em trobo amb comentaris tan especials.
      És una llàstima que quan hi ha problemes en un país, en aquest cas Veneçuela, la majoria de la gent només veu les coses negatives. La natura al teu país és extraordinaria, Marisol, i s’ha pogut conservar molt bé l’amazònia i la zona de les planes amb els tepuis. Comparat al que passa a l’amazònia del Brasil, Veneçuela és un paradís. I tant de bo continui així, perquè amb l’estat econòmic del país i tots el minerals que té per explotar (fins i tot s’han trobat deposits de petroli dels més grans del món, a la banda nord de l’Orinoco) serà difícil que no ho acabin explotant amb les terribles conseqüències pel medi ambient. Fa por, però espero que la meravella natural que té Veneçuela continui com fins ara.
      Moltíssimes gràcies per haver escrit el comentari. Una abraçada!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.