El que em ve al cap d’aquests últims dies

El divendres va fer dos anys que morí la meva mare, de matinada. I de matinada em trucà ma germana, i jo, molt malalta amb aquella pneumònia que va durar cinc mesos, abans de contestar ja sabia què havia passat, perquè la mort, com la policia, té tendència a arribar a aquestes hores per endur-se la gent. I sense haver dormit, malalta i amb una immensa tristesa vaig anar a fer una classe a la tarda per no perdre la feina, que aquí això de canceŀlar classes està molt mal vist.

Faig veritables esforços per tal que la indignació que duc a dins pugui més que l’enorme tristor que em burxa dia i nit; sempre els faig, aquests esforços, perquè la tristesa et duu a la depressió, però la indignació ajuda a lluitar i per tant a no decaure. Però com n’és, de difícil.

Farta de la universitat –no dels estudiants, angelets, tret d’un parell–, de com la covid serveix d’excusa per eliminar gent i assignatures –no essencials, diuen–; farta del fred, tot i que aquest hivern ha estat suau –no hem baixat més de 24 sota zero algunes nits i en general hem tingut temperatures d’uns 10 graus sota zero i poques nevades fortes–; farta d’estar malament de salut, farta de ser lluny de vosaltres i farta d’Espanya, això sempre. I avui dissabte, després que m’ha arribat la informació d’una de les editorials on publico, farta de no vendre llibres. De Més enllà del somni ni un venut en tot el 2020. Molt gros, ni un! I de Perduts a l’altre món un sol exemplar, un! Des d’aquí, el meu agraiment sincer a qui sigui que el va comprar. De El secret de L’Oreneta no sabré res, perquè mai no em diuen res, i de Històries d’hivern m’estimo més ni saber-ho perquè dubto que pugui ser una bona notícia. Les bones notícies fa uns anys que es van acabar.

Bé, ara que he aconseguit estar més furiosa que trista, vull deixar constància de la meva ràbia cap a Espanya; perquè no és només estar-ne farta ni mandangues, sinó odi autèntic per aquesta construcció artificial anomenada Espanya, odi pel que representa, pel que fa, i sobretot pel que ens fa. Que no tothom és igual, que també hi viu gent molt maca? Sí, és clar, a tot arreu del món s’hi troba gent molt maca, ves. També s’hi troben feixistes –a Espanya surten com bolets.

Darrerament m’he assabentat d’algunes coses interessants, o curioses com ara el que em va dir una estudiant africana que assisteix a un dels meus cursos. La noia és de Mali i aquest any s’hi està perque amb les classes a distància no li cal ser a Toronto. Bé, doncs l’altre dia ens va dir que el nom del seu país, Mali, en llengua bambara vol dir hipopòtam, i s’anomena així perquè hi ha moltíssims hipopòtams. No que sigui una informació súper interessant, però em va fer gràcia i suposo que poca gent fora de Mali ho deu saber.

També vaig descobrir fa uns dies per què als mapes antics s’hi troben tants dibuixos. Potser algú de vosaltres ja sap que es tracta de l’anomenat horror vacui d’alguns artistes, la por a deixar espais buits, sense guarnir. Es veu que aquesta aversió als espais buits en un mapa era prevalent entre els cartògrafs dels segles XVI i XVII, i per això omplien els oceans de monstres marins, vaixells, éssers mitològics. Però també a les parts de la terra on no hi havia res dibuixaven ocells, palmeres, animals sorprenents (quan es tractava de llocs fora d’Europa) i fins i tot rius, llacs, muntanyes i ciutats que no existien. I pertot arreu dibuixos de la rosa dels vents. Alguns, quan potser ja no els quedava res per dibuixar, escrivien textos petitets, i tot quedava ple d’aquest textos que ondulaven pels mapes. Només coneixem un cartògraf, però, que discuteix l’horror vacui: l’holandès Petrus Plancius, el qual explica, en una nota del 1592, quanta recerca havia de fer sobre les consteŀlacions per omplir parts del mapa que feia, altrament quedarien espais amb només buidor, explica amb horror. Cadascú té les seves manies.

Per acabar, us vull contar que fa una estona m’he trobat un comentari recent, força llarg, a l’entrada de la setmana passada, aquella dels tepuis de Veneçuela, que m’ha fet molta iŀlusió perquè l’ha escrit una veneçolana, a més descendent d’indígenes yaruro (o pumé). Està contenta que parli dels tepuis i de la seva biodiversitat especial, perquè darrerament no gaire gent diu coses positives de Veneçuela. Des de fa tres anys i mig viu a Catalunya i m’escriu en un català boníssim. Podeu veure el seu comentari aquí (és l’ultim comentari).

Cuideu-vos i una abraçada.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada ha esta publicada en Més enllà del somni. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El que em ve al cap d’aquests últims dies

  1. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin, Vull pensar que la vida es redreçarà aviat. Tots n’estem tips de la pandèmia,  molta paciència hem de tenir. Els teus llibres es reactiviran. Ara es mal temps. Cuida’t del fred i de tot. Abraçada forta!

    |

  2. Anna M Villalonga ha dit:

    Hola, Potato
    Sense cap tipus de promo i essent llibres que ja tenen uns anys, no és cap cosa estranya que no es venguin. Sap greu, però la cosa va així.
    La resta del teu article m’agrada molt. Mali = Hipopòtam. Que bonic.

  3. Maria Sanchez ha dit:

    Conozco el concepto de horror vacui pero desconocía que se aplicase a los mapas. Me había fijado que eran muy abigarrados pero no me había planteado la explicación.
    Tampoco sabía lo de Mali, es muy lógico que el hipopótamo figure en las monedas.
    Gracias una semana más por explicarnos curiosidades.
    Que alegría encontrarte el comentario de una venezolana!!!
    Una abraçada

  4. rosanebot ha dit:

    Quan els llibres s’han escrit fa uns quants anys ja no se’n fa promoció i, és clar, ja no es venen, encara que els editors els tinguin en catàleg; a mi també em passa. A més, cada any es publiquen milers de títols nous que tracten de vendre ben aviat. No cal capficar-s’hi.
    M’agraden molt les notícies curioses que ens expliques, sovint molt interessants.
    Una abraçada, Shaudin.

  5. juli salvà bibiloni ha dit:

    Hola Shaudin, jo tinc tots els teus llibres menys els que no has publicat i m’agraden. és interessant el dels hipopòtams. Jo sóc biòleg i aprenc molt de tu. Dius que no ha estat un hivern fred, deu sota zero, Déu n’hi do. Una abraçada 🙂

  6. Griselda ha dit:

    L’últim dia que vaig visitar una de les llibreries del barri, vaig comentar si tenien els teus, i no malauradament, però s’ho van apuntar. Sí, això dels mapes plens de dibuixos feia molt que pensar. Curiós. Fas be en no deixar-te caure en una tristesa permanent, però tampoc ho deixis fer per la ràbia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.