Feminisme i bruixes

Com que el dilluns és el dia internacional de la dona, he pensat parlar una micona d’això, però sobretot de bruixes.

Sóc feminista (bruixa no, però he creat la bruixa Ling). En sóc des que vaig néixer, perquè mai a la vida m’ha passat pel cap que no tingués el mateix talent i els mateixos drets que un home. A més, la meva mare es va encarregar que jo en fos ben conscient tal com la meva àvia, s’havia encarregat d’inculcar el mateix a la meva mare. Som ja tres generacions de dones que hem estat ben convençudes de la igualtat entre homes i dones. Em sento molt orgullosa de les dues dones que em precedeixen perquè, a més, estem parlant de fa molts anys, sobretot pel que fa a la meva àvia, la qual sempre deia a la meva mare que havia de fer una carrera universitaria i mai no dependre de ningú —no la va fer ni va acabar del tot l’escola per culpa de la guerra civil i el que vingué després. I la meva àvia va morir d’un atac de cor quan la meva mare tenia 17 anys. Com que patia del cor, haver aguantat els bombardejos a Barcelona l’havia deixat pitjor. La meva mare sempre va acusar Franco de la mort de la meva àvia.

Mentre vaig viure a Catalunya, va ser difícil això de sentir-me igual que un nen i amb els mateixos drets. Molta gent no acceptava que jo estigués tan convençuda dels meus drets com a persona. Només faltava que no m’agradessin gaire les nines, jugués a pirates i m’enfilés als arbres. I quan em vaig fer gran em vaig trobar en una societat amb la qual no encaixava, tret d’alguns bons amics.

Al Canadà no m’he sentit mai discriminada com a dona, malgrat que a la feina he tingut problemes, però per motius que res tenen a veure amb ser dona. Quan veig tot el que passa a l’estat espanyol amb el masclisme, me’n faig creus; em sembla com anar molt enrere en el temps —realment és un estat molt primitiu i sembla que se’n va més enrere per moments.

Potser arribarà als segles XVI i XVII i tornarà a cremar bruixes a la foguera, com passava a Europa durant aquests segles i cada vegada que sorgia un brot de pànic a les bruixes. Tant era que es tractés de països catòlics o protestants, perquè tots, vinga, a cremar bruixes.

El pitjor lloc va ser Escòcia, on unes 2.500 dones van ser acusades de bruixeria, torturades i executades. Tot pel pànic que els hi tenien les elits, com el rei Jaume VI d’Escòcia qui, un cop morta Elisabet I d’Anglaterra, ocupà el tron d’Anglaterra l’any 1603. L’home estava ben guillat i li venia d’anys enrere, perquè ja el 1590 no hi era tot, quan li va agafar la dèria de que la terrible tempesta, que va esclatar durant el viatge que havia fet de Dinamarca a Escòcia amb la seva promesa danesa, havia estat conjurada per les bruixes escoceses, al castell abandonat de Tantallon, perquè li tenien mania. Va fer agafar unes quantes dones de la comunitat, a qui van fer confesar sota tortura, i el mètode preferit era amb privació de la son fins que aconseguien que les dones tinguessin aŀlucinacions i aleshores confesaven coses rares. També les feien acusar d’altres dones, i així anar fent fins a tenir, com en el cas per la tempesta que va patir el rei Jaume VI, unes cent dones i, apa, a cremar-les de cop.

El pànic a les bruixes s’instigava per part de les elits, com és el cas amb Jaume VI d’Escòcia, per qui la cosa anava així: les bruixes eren ajudants del diable, el qual volia destruir personalment el rei Jaume. Suposadament, doncs, el diable havia dit que Jaume VI era el seu enemic més gran a la terra. Una manera, per tant, de donar-se importància.

Anys després, hi va haver un altre brot de pànic creat per Jaume VI. I un cop més es tractava de tot de bruixes conspirant contra el rei, segons ell.

Tan obsessionat estava que fins i tot va escriure el llibre Daemonologie, que és una teoria conspiratoria: el diable té tot de dimonis pel món que pacten amb gent, generalment dones, per ajudar-los a fer tot el mal possible amb màgia negra. Per tant, la bruixeria és una conspiració secreta entre certs humans i els dimonis. I contra aquesta conspiració només pot ajudar Déu, la qual cosa vol dir que l’única esperança pels creients són els reis amb poders divins, com Jaume VI. Quina manera d’ensarronar! Com passa amb les teories conspiratòries avui en dia. I com passa amb molts reis, com ara els d’Espanya. Que poc canvien les coses! S’ha de llegir més història.

Quan, a la mort d’Elisabet I, Jaume d’Escòcia esdevingué el rei Jaume I d’Anglaterra, es va adonar que li anava més bé inventar-se conspiracions per part dels catòlics, les quals van ser si fa no fa una còpia de les conspiracions de bruixeria, intercanviant les bruixes per catòlics. I dels centenars de dones que s’havien torturat i cremat se’n va oblidar.

Les caceres de bruixes van continuar a Escòcia, amb un brot de pànic cada vegada que a un poderós li convenia per aconseguir alguna cosa. Pràcticament totes les dones executades per bruixeria ho van ser en uns pocs brots de pànic instigats per les elits. 2.500 dones (i alguns homes) acusades de bruixeria, majorment ja d’una certa edat, i generalment tant elles com les joves de tarannà independent i insubmís.

I com estic jo, amb la salut i les obres de l’edifici? Doncs, pitjor estaria si em cremessin a la foguera.