Un fragment innocent

Acaben de canviar l’hora al Canadà. Apa, a dormir una hora menys, ves quina gràcia si ja no dormo per massa feina. Fa més de 19 hores que em trobo preparant tres exàmens per la setmana que ve; demà m’hi hauré de passar tot el dia també, i tota la nit. I encara estic corregint els de la setmana passada i els de la setmana abans. Cada setmana hi ha proves fetes a la plataforma e-class —és un malson que ja us vaig explicar fa mesos i que ha començat a causar-me ansietat perquè no sé com fer-m’ho ni treballant mínim 18 hores cada dia. Només sé que vull descansar, amb desesperació, que porto un any sense descansar gens, caram! No és estrany que m’estigui posant tan malalta.

Potser que plegui perquè no trobo cap tema interessant. Sé que tinc molts temes pel cervell, però el cansament no em deixa accedir-hi. A veure, potser si respiro amb calma…

Mireu, si no us fa res, recorreré a Les urpes del drac, la tercera noveŀla de la saga. Espero que us agradi aquest fragment innocent que no revela res.

L’ocellot s’alçà molt amunt i, en un tancar i obrir d’ulls, planava sobre l’Oceà dels Monstres. Les noietes, amb pànic, s’agafaren ben fort a la Negreta fins que l’ocell féu una girada suau i enfilà per sobre la fortificació i el mar tancat. Ara allò els semblava meravellós: res no es podia comparar a volar en un ocell gegantí, res! Algunes gavines encuriosides anaven a investigar qui envaïa el seu món de les altures, però es quedaven endarrere fent xiscles, potser d’admiració o bé d’enuig. La Negreta volava baix i batia les ales a poca distància de les petites onades verdes i blanques; només es remuntava una mica quan hi havia un veler amb algun maià que les mirava passar. L’ocell pujà més amunt en arribar a la ciutat, la qual deixà endarrere amb unes poques picades d’ales, i ja volaven per sobre els tarongers cap a l’impressionant mur que els separava de les terres àrides. En un tres i no res van passar-hi per sobre. Les noietes es van sentir amb aprensió quan la Negreta va aterrar prop d’uns arbres sota els quals dormisquejava una colla de lleons. Van baixar de l’ocell com hi havien pujat i es trobaren a uns metres de les bestiasses que s’havien incorporat i avançaven lentament cap a elles. La Ling es va treure la flauta i tocà una melodia.

―No tingueu por ―va fer quan els lleons es rebolcaren per terra i es van quedar panxa enlaire esperant que els fessin festes; s’hi apropà, amb les noietes aferrades a la seva camisa―. Apa, feu-los manyagueries, que ho estan esperant ―la bruixa s’ajupí i gratà un lleó enorme; però les noies s’estaven allí dretes sense decidir-s’hi, en absolut.
―No n’hi ha de petitons? ―va preguntar l’Alison amb un fil de veu.
―Ara no. I si en tinguessin no us aconsellaria pas tocar-los perquè els grans, amb música o sense, us atacarien.

Les noietes es van estremir. S’estaven molt juntes sense moure’s, fins que el lleó que la Ling amanyagava llepà el peu de l’Alison que va fer un crit.

―Si la Ling creu que no hi ha perill, no n’hi deu haver pas ―considerà l’Anna qui, amb l’Alison arrapada al seu braç, s’ajupí al costat d’un altre lleó i li passà la mà per la panxa.

No tenia el pèl suau com el d’en Puff, però la panxa era calentona i el lleó feia grunys de plaer. Passats uns moments, l’Alison s’afegí al gratament de panxa lleonina. Aviat es van veure encerclades per mitja dotzena de lleons que els demanaven afalacs que s’havien de repartir. De tant en tant la Ling tocava la flauta, potser per assegurar-se que els lleons continuarien ben amansits. Passada una estona les nenes se sentien tan bé amb els lleons, que fins i tot es van estirar a terra amb el cap sobre una d’aquelles panxes com si fos un coixí.

La boirina de primera hora ja s’havia esvaït. I mentre l’Anna gratava el coll del lleo que li feia de coixí i l’animalot li llepava la mà amb fruïció fins a deixar-la-hi ben neta, la Ling va dir que havien de partir o no tindrien temps.

―Temps per a què? ―li preguntà l’Alison.
―És una sorpresa. Què, us han agradat els meus gatets?

Les noies van assentir, i s’endevinava només de veure’ls l’expressió. A l’Anna li sabia greu anar-se’n, però estava intrigada: què devia ser la sorpresa que deia la Ling? Quan van arribar a la Negreta, la bruixa l’hagué de despertar ―aquell ocellot sempre que podia s’adormia.

Aquesta vegada van volar cap a l’est, per la part de fora el mur. A la seva dreta podien veure els tarongers, la ciutat i el mar allà lluny, després boscos de palmeres curulles de dàtils i nombrosos conreus. Els deixaren endarrere i la Negreta va fer cap al sud.

―Aquí van ancorar els pirates, aquella vegada que es van endur la gata, potser la mare d’en Groc ―va informar la Ling quan van passar per una platja de l’Oceà dels Monstres.     

La Negreta deixà la platja endarrere i fendí l’aire per sobre l’oceà. Les noietes es posaren tenses. No treien els ulls d’aquella planassa blava i misteriosa, escodrinyant les aigües per si hi veien algun monstre. La bruixa, d’altra banda, semblava d’allò més tranquiŀla: asseguda entre les plomes, mirava endavant amb un somriure de satisfacció mentre sentia la brisa a la cara.

―Allí! ―va cridar l’Anna.

L’Alison mirà on assenyalava la seva companya i clavà els dits al braç de la Ling qui, com a tota resposta al que veia, va fer una rialleta i afegí:

―Animalons, com són de primitius.

 Sota les aigües, prop de la superfície, podien veure com un tauró gegantí atacava despietat un altre peixot que es defensava amb unes queixalades brutals. Les dues noietes ni respiraven. Van deixar les aigües vermelles i agitades i van girar altre cop cap a l’est.

―D’on ha sortit la Negreta? ―preguntà l’Alison― Té a veure amb els monstres de l’oceà?―I ara! No, la Negreta ve dels temps de la rebeŀlió de Mai, la rebeŀlió de les dones.
―Oh, explica’ns què va passar! ―va exclamar l’Anna.