El naixement d’una nació

Canadà és el gran desconegut. Poc se’n sap a fora, només que té neu, boscos, llacs i deixa de comptar. Potser hi ha qui sap que Canadà va esdevenir independent l’1 de juliol de 1867, ja que aquest és el dia de Canadà, però he de dir que no va ser ben bé així. Aquest país es va formar molt a poc a poc, i el veritable naixement va ser quan els seus habitants s’ho van creure, gràcies al paper determinant del Canadà durant Primera Guerra Mundial.

A mitjans del segle XIX, aquest territori que en diem Canadà estava dividit en tres colonies britàniques: Canada, Nova Scotia i New Brunswick, les quals, impeŀlides pel perill d’una agressió per part d’Estats Units, i alhora amb el desig d’aconseguir millors perspectives comercials, van decidir unir-se en una confederació autònoma. I van començar a negociar l’unificació. A la fi, l’any 1867 el Parlament Britànic va passar la British North American Act i es va crear el nou país de Canadà que, en aquell moment, estava dividit en quatre províncies: New Brunswick, Nova Scotia, i Ontario i Quebec que eren la divisió de l’antiga colonia de Canada. Però aquesta nova confederació no era totalment independent perquè estava sota el domini de l’Imperi Britànic i, de fet, es deia Dominion of Canada.

Es van afegir més províncies i territoris, i l’any 1931 el Parlament Britànic va reconeixer la independència de Canadà. Però no va ser fins el 1982, sota el primer ministre Pierre Trudeau, que Canadà va atènyer el control de la seva constitució. I fins aquí tenim la part oficial, però el que va fer néixer la nació va ser quan la gent del país se sentí canadenca. Com deia més amunt, això va ocórrer amb el paper esteŀlar que va tenir Canadà a la Primera Guerra Mundial. Particularment a la batalla de Vimy Ridge.

Quan les tropes canadenques d’infanteria van arribar a França, l’any 1914, es van trobar amb un exèrcit aliat liderat per força incompetents. I ben aviat els canadencs van començar a fer-se notar, fins al punt que no van tardar gaire a ser les forces aliades més temudes pels alemanys, per bé que la gran majoria de soldats canadencs no eren professionals. De bon principi, ja va destacar un soldat anomenat Francis Pegahmagabow, dels Wasauksing de les Primeres Nacions indígenes del Canadà. Semblava indestructible. Com que estava entrenat a caçar, seguir rastres, córrer darrera animals, amagar-se, passar desapercebut entre els arbres i, a més, tenia una punteria exceŀlent, el feien fer de missatger —els cables de telègraf els havien tallat els alemanys i calia algú per dur els missatges amunt i avall fora de les trinxeres—. Pegahmagabow sortia de la trinxera i aconseguia arribar al seu destí, moltes vegades a camp descobert, sense que cap alemany l’encertés ni amb la metralladora. Es deia que un missatger durava viu màxim una setmana, però Pegahmagabow va arribar viu al final de la guerra. I a més de missatger, en veure la punteria que tenia, el van fer franctirador, activitat amb la qual també es vivia ben poc a la guerra, però ell com si res —fins i tot va poder fugir iŀlès d’un atac amb gas on quasi tothom va morir. En tornar al Canadà acabada la guerra, va esdevenir tota la vida un activista pel drets dels indígenes canadencs.

Com deia, entre els que manaven les forces aliades europees hi havia un munt d’incompetents, tot i que eren oficials militars professionals, molts aristòcrates, a qui els semblava bé enviar milers de soldats a avançar en massa en atacs frontals davant les metralladores alemanyes, sense cap tàctica militar ni, semblava, cap idea de què estaven fent. D’altra banda, a càrrec de les tropes canadenques hi havia el general Arthur William Currie, a qui va xocar veure el que passava i la poca preparació que semblaven tenir molts d’aquells oficials europeus. Ell va revolucionar-ho tot introduint un bon entrenament, tàctiques militars, estudi del terreny i pràctica de l’atac abans de fer-lo. I el més curiós era que el general Currie no venia del món militar —abans de la guerra era un agent d’assegurances.

Una altra innovació del general Currie va ser explicar els detalls d’allò que es faria a l’atac, a tots aquells que hi participarien, la qual cosa no ho havien fet mai els generals europeus. Currie creia que cada soldat era important i que havia de saber quin era el seu rol en un atac i poder fer decisions si, per exemple, moria el seu oficial. Per tant, va preparar molt bé totes les tropes al seu càrrec abans de l’atac a Vimy Ridge, una àrea al nord de França, la qual feia tres anys que francesos i anglesos intentaven recuperar dels alemanys. Tres anys, molts milers de morts i el lloc continuava en mans dels alemanys. Fent un spoiler, diré que els canadencs van aconseguir Vimy Ridge en tres dies.

Abans de l’atac a Vimy Ridge, el general Currie va fer tres mesos d’entrenament sobre el terreny amb les tropes, calculant cada cosa que es faria amb gran precisió, els minuts o segons que tardarien uns soldats a arribar a tal lloc o tal altre, qui aniria per aquí o per allà, què farien si passava això o allò. Tres mesos així, fins que els soldats se sabien cada moviment de memòria. Mentrestant, també entrenava petits grups de soldats ràpids i decidits per a aconseguir documents dels alemanys i així tenir informació de l’enemic. Aquí va destacar el capitá Thain Wendell MacDowell, un jove que havia estat estudiant de la Universitat de Toronto abans de la guerra.

El mateix dia de l’atac a Vimy Ridge, el 9 d’abril de 1917, el capità MacDowell, acompanyat de dos soldats, va arribar a les posicions alemanyes molt abans que la seva companyia. Eren, doncs, tres homes, els quals van destruir dos nius de metralladores mentre els alemanys fugien. Aleshores, MacDowell i els seus dos companys van veure un alemany que entrava en un túnel. El capità va fer esperar els altres dos homes fora i ell va entrar al túnel armat amb un fusell. En una sala subterrània hi havia 75 soldats alemanys. MacDowell, impertèrrit, els va convèncer que hi havia tot un batalló esperant a fora. Els va fer presoners a tots i, a més, es va endur un munt de documents que hi havia a la sala.

Com ja he dit, en tres dies els canadencs s’apropiaven de Vimy Ridge, allò que amb tres anys ni francesos ni anglesos no havien aconseguit. Ara bé, els canadencs no es van escapar de tenir morts i ferits.

Els canadencs van continuar a la guerra, fent sempre una feina impecable i amb decisió. De vegades amb actuacions totalment inaudites, com la trobada entre Richthofen i Wilfrid Reid May, un jove pilot canadenc. El famós Baró Roig, el Baró von Richthofen, pilot alemany que havia abatut 80 avions tot sol i que, si te’l trobaves, no sorties viu, va trobar-se cara a cara amb Wilfrid May. Però de la trobada qui no en va sortir viu va ser Richthofen. Hi ha molta especulació sobre qui va matar el Baró Roig; podria haver estat el pilot canadenc May o un tret d’un altre pilot allí a prop o potser des de terra, però el cas és que de la trobada entre el jove canadenc i Richthofen, va sortir mal parat el segon.

Totes les innovacions militars i continues victories per part dels canadencs van dur a un canvi de percepció sobre el Canadà. Els imperis europeus veien, per primera vegada, una força colonial que triomfava contra un poder europeu en terra europea. I al Canadà, tots aquests èxits van dur a un fort sentiment d’orgull de país entre la gent, fins i tot entre la gent que no havia nascut al Canadà, que només hi havia immigrat. Un sentiment que no existia abans. Com va dir el general canadenc A. E. Ross del final de la batalla de Vimy Ridge: “En aquests minuts, he presenciat el naixement d’una nació”.