e-Class i estat d’alarma

El cap de setmana del 4 d’abril no us vaig dir res, i el passat vaig entrar a raig a parlar de la batalla de Vimy Ridge, sense ni un mot sobre la meva absència d’una setmana abans. Bé, vet aquí que aquell cap de setmana em trobava preparant, a més de les classes, exàmens finals que, tal com va passar amb els de desembre, han estat un malson. És allò d’haver de fer 15 o 20 versions diferents de cada exàmen, perquè els estudiants no puguin copiar d’un altre, i el que eren, abans de les classes en línia, 10 pàgines d’exàmen ara en són 150 o 200. Us feu una idea de què són 150-200 pàgines d’un sol exàmen de llengua on a cada línia hi ha coses per emplenar o canviar, i a sobre fet en e-Class que tot sol et pot tornar boig? I faig tres classes. Doncs resulta que el dia abans d’escriure alguna cosa pel blog hi va haver un problema a la plataforma e-Class i, sense ser culpa meva, vaig perdre 9 hores de feina feta, tot volatilitzat, com si mai no hagués existit. A més, va causar una mena de pandemònium a quantitat de documents guardats a l’e-Class, i se’m van barrejar coses de classes diferents. Em volia morir. Després de 48 hores sense dormir i sense deixar de treballar solucionant aquell malson, em volia morir una altra vegada. No vaig aconseguir morir-me i el dilluns tenia les classes a punt i els exàmens quasi acabats. I les cervicals destrossades, els nervis dels braços també i gairebé hi veia doble. Encara no m’he recuperat perquè han estat dues setmanes esgotadores. Ara s’han acabat els exàmens i estic corregint-los tan de pressa com puc. Quan acabi, a finals de la setmana que ve, hauré de córrer a preparar el curs d’estiu que comença el 10 de maig.

Mentrestant, Canadà es troba amb la covid fent estralls considerables amb les noves variants que es van detectar primer al Regne Unit (de moment, aquesta domina), a Sud-àfrica i al Brasil. Diverses províncies estan en estat d’alarma, però sobretot Ontario. A Toronto els hospitals van arribar a la total capacitat i s’han vist obligats a dur molts pacients a d’altres hospitals de la província, a centenars de kilometres de Toronto. Pacients traslladats en helicòpter a qui sap on; de vegades membres d’una mateixa família en hospitals diferents —com ara la mare a casa a Toronto i un fill morint-se en un hospital d’Ottawa i una filla en un de London. També s’ha demanat ajuda de metges i infermers d’arreu del país. Tenim cada dia entre 4.000 i 5.000 casos nous de contagiats, la gran majoria entre 20 i 50 anys d’edat, gent a les UCI, gent amb ventiladors mecànics i gent que s’està morint. També tenim nens contagiats a partir de 4 anys, uns 200 diaris. A les residències per a gent gran ja no hi ha contagis perquè tots els residents estan vacunats de fa temps.

Una cosa que m’ha impressionat força és que s’ha ocupat l’hospital dels nens, el Sick Children Hospital de Toronto, amb adults en estat greu. Conec bé aquest hospital perquè quan el meu fill era molt petit havíem d’anar-hi sovint —patia d’uns mals d’orella horrorosos, fins que el van operar— i de més grandet de tant en tant per accidents —trencada de canell, tall amb un vidre— o algunes febrades. Un hospital on eren molt amables i era ple de juguets i coses alegres i els metges no tenien pressa i el nen i jo ens sentíem segurs. Em costa imaginar-me’l ple de pacients greus adults. I no es només l’hospital dels nens, perquè estan ocupant les ales dels altres hospitals que tenen dedicades als infants. Tots els professionals a càrrec d’hospitals que entrevisten a les notícies diuen que la situació és molt greu, que estan alarmats. Segons els pronòstics, si alguna cosa no ho atura, d’aquí a dues setmanes, a Ontario els contagis segurament seran de 20.000 o més casos diaris.

No cal dir que si no t’estàs morint, literalment, no vagis a l’hospital. Ja han dit que només atendran casos d’atac de cor i coses així. I pel que fa a operacions que no siguin allò de s’opera ipso facto o no viu més d’uns dies, doncs a la llista d’espera durant anys. Jo, a penes puc caminar de la lesió que em vaig fer al genoll el mes de desembre; necessito que em facin un MRI perquè el metge pugui veure la part de dins del genoll (ni radiografies ni ultrasound han aclarit res), però només ho fan els hospitals i em floriré esperant. I ves la gràcia que em fa no poder caminar. Només aconsegueixo fer uns 150 metres i ja no puc més de mal. Les poques vegades que surto, he d’anar amb cotxe i amb el meu fill.

Vaig sortir el dilluns, per anar a veure el comptable, ja que havia de fer la declaració de renda, l’incomtax return que diem aquí, i vaig aprofitar per fer unes fotografies a l’aire lliure, que ja no està a sota zero i hi ha arbres amb flors. També aquest vespre, de camí a la farmàcia (amb cotxe, i és a 10 minuts caminant), hem parat perquè jo fes una foto. I mirant les fotografies ningú diria que a la ciutat quasi tot està tancat de fa mes d’un any i que estem en un estat d’alarma que és molt alarmant.

Nota: sé que dec resposta a un munt de gent que va escriure comentaris la setmana passada. Ho faré de seguida que pugui.