I ja és el mes de maig

El cap de setmana passat no us vaig dir res. Em sap molt greu, per vosaltres, si més no alguns que ho espereu, i per mi perquè és l’única ocasió que tinc d’escriure. Quan una setmana no publico al blog és com si se m’enduguessin el poc que em queda de ser jo mateixa (no només una màquina de treballar) i és també allunyar-me de vosaltres perquè, a més, quan no publico al blog és quasi sempre per falta de temps i, per tant, tampoc no em comunico de cap altra manera.

Estic patint d’una gran manca de temps. Ja és crònic, però no fa més que empitjorar. Ni llegeixo noveŀles, cap, només articles, alguna narració curteta i para de comptar. L’última noveŀla que vaig llegir va ser a mitjans d’octubre, aquella vegada que van tallar l’electricitat al meu edifici durant un dia i mig. Vaig escriure mig conte i vaig llegir tota una noveŀla i part d’una altra que encara no he acabat perquè quan m’hi poso cada nit m’adormo a les poques paraules llegides –estic tant, tant, tant cansada!

El curs de tardor i d’hivern es va acabar i van venir el exàmens. Va ser trist dir adéu als estudiants. Ja m’havia acostumat a tenir-los aquí, a casa, a través de la pantalla, encara que alguns es trobaven a l’Índia, a Xina, a Corea, a Mali i a diferents punts del Canadà. N’hi ha hagut un munt d’encantadors i bons estudiants. I innocents, marededéu si en són; és clar que enguay només feia classes de primer any i solen tenir 18 anys —alguns 17. N’hi ha que quan tenien una prova em preguntaven si podien consultar el llibre o un diccionari mentre la feien, si estava permès. I totes les proves les feien a casa sense que jo els veiés! M’entendreixen.

Un dels millors estudiants d’enguany n’ha estat un de Nigeria. Brillant, el noi. És aquí de fa pocs anys, amb el seu germà més gran que se’n cuida. No en sé res més, no sé la seva història (aquí en sents d’increïbles), però sí sé que el meu estudiant aprofita bé l’oportunitat. Ha acabat amb un exceŀlent, i perquè no podia anar més amunt, però no és només tot el que ha estudiat i après que el fa una persona ideal per tenir a la classe, sinó també per com és de simpàtic amb tothom i com gaudeix aprent coses —tot ho vol saber i sempre fa preguntes interessants.

Però no és l’únic estudiant súper bo, perquè n’he tingut d’altres, d’origens diferents i de llengües maternes diferents, però tots estudiants boníssims, empàtics, que això és molt important, i, sí, innocents. Els enyoraré. Espero que continuin aprenent força, perquè el món necessita gent inteŀligent, empàtica i preparada.

He passat molts dies amb la correcció d’exàmens i treballs que esperaven ser qualificats de feia temps. També amb les notes finals, els càlculs de les quals es fan amb un sistema molt bèstia que tenen al campus de Keele (enguany he fet dues assignatures a l’altre campus i he evitat perdre el sostre de casa). Ha estat una marató.

Pensava que la setmana que ve la tindria per escriure alguna cosa de ficció, després de fer classes sense parar des del setembre de 2019, i amb tots els embolics de l’ensenyament virtual afegits, però no podrà ser. D’aquí a vuit dies ja començo el curs d’estiu i l’estic preparant contra rellotge. Tinc a més tot de coses endarrerides, com ara respondre missatges, i els vostres comentaris! o posar-me la vacuna —ha estat impossible ni tan sols preocupar-me’n. Bé, que d’escriure res. Tampoc descansar.

Pel que fa a la covid, continuem fotuts. Encara bo que tothom de les residències per a gent gran (els residents i els que hi treballen) està vacunat de fa temps. De fet, ara hi traslladen la gent que és als hospitals, vacunada, i que no hi és per causes de la covid sinó per altres problemes. Tots els pacients cap a les residències perque a l’hospital no hi cap una agulla de tants infectats greus amb covid. Ahir deia un metge que tenim un endarreriment de quasi 300.000 intervencions quirúrgiques que no sé sap quants anys hauran de passar perquè es puguin fer totes. I quan es té la salut que jo tinc, amb diversos problemes seriosos (uns més que altres), tot això fa molta por. Sobretot quan ja hi ha la mutació de l’Índia a Toronto.

Ah, per cert, l’altre dia em van arribar d’Espanya els papers per votar a les eleccions de Catalunya del 14 de febrer passat. Hahahahahahahahahahah! Més val riure.

Una abraçada!