Molta feina i un tastet de ficció

Estic esgotada, cremada, deprimida. No trobo temps per a res. Pensava que aquesta setmana tindria temps de respondre missatges personals, comentaris, posar-me en contacte amb una editorial, cosa que ja hauria d’haver fet fa dues setmanes, i llegir, escriure alguna coseta, ordenar papers importants, que ni trobo res… S’ha acabat la setmana, són quasi les quatre de la matinada del diumenge i ni sé si tindré les coses llestes per començar les classes d’estiu el dimarts. Vaig endarrerida amb tots els detalls i detalls que he de preparar a l’eClass, que mai no s’acaben, perquè a més em passo el dia responent e-mails, de coses de la universitat i sobretot estudiants (en tinc 60 per a l’estiu) per cadascun dels quals he de fer coses diferents, com cercar webs, provar d’entendre coses d’administració, escriure a la llibreria principal per dir-los que tenen un enllaç pels estudiants equivocat, o barallar-me amb la companyia americana dels llibres de text en línia, i passar hores en chats amb els seus agents perquè aquest estudiant o aquell ha tingut problemes per obtenir el llibre o la plataforma supersite o li han cobrat massa. Moltíssimes de les coses que faig, abans de la covid les feia gent de la universitat amb feines administratives, però moltes d’aquestes persones han desaparegut o les han posat a fer d’altres activitats i, en alguns casos, han tancat departaments sencers. I la universitat vinga a dir que els professors fem una feina exceŀlent, que hem salvat les carreres de tanta gent jove, que hem salvat la universitat, el món, l’univers sencer, que som uns súper herois, que se’ns ha d’aplaudir… A pastar fang –que em compensin econòmicament i es deixin de bajanades. L’única bona notícia és que la universitat seguirà sense classes presencials fins a l’abril de 2022.

Tinc ganes de cridar, ben, ben, fort, de donar cops a les parets, de pegar-me amb algú, d’assassinar. I no tinc l’opció que va dir la Margarida Aritzeta, que quan té ganes de matar algú escriu noveŀla negra, perquè tot plegat va a parar aquí: no tinc temps d’escriure, d’escriure literatura, tot i que podria dir escriure qualsevol cosa, perquè de res no tinc temps, com per aquesta entrada al blog que l’escric amb mig pensament posat a la feinada que hauria d’estar fent i que no tindré feta el dimarts perquè tinc una llista d’una pàgina de coses urgents a fer, per a les classes, abans d’aquest dia. Allò que va dir Isaac Asimov –em sembla que era ell, potser m’equivoco– que si no podia escriure embogia, doncs això em passa perquè estic a punt de fer un crac que em deixarà més tocada del bolet que aquells savis toc-toc que surten als llibres de Tintin.

Vull escriure!

Bé, per canviar de tema, aquí teniu una foto de fa uns dies, en una d’aquestes “caminades” de 100 metres que faig de tant en tant. Ja sabeu que no puc caminar per la lesió del genoll. I el metge m’ha dit que poden passar anys abans no aconseguim que em facin un MRI, tal com va tot als hospitals; ell no ha aconseguit, des de gener, ni que em donin hora!

I ara, ja que no tinc temps d’escriure res, ni d’acabar les coses començades, com la noveŀla La Vinyet no va arribar pel riu (per a lectors a partir d’uns 9 anys), que resta empantanegada esperant que la pugui continuar, doncs aquí teniu el principi de la noveŀla i un altre bocinet. Ja em direu què us sembla.

La Vinyet no va arribar pel riu

Es va girar en sentir el fort cop de porta: només hi havia vegetació; cap porta. Instintivament va sortir del camí i s’amagà entre uns matolls molt verds. Tot el bosc era d’una verdor intensa, quasi increïble. La Vinyet es va alegrar de dur una samarreta verda, potser així podria passar desapercebuda. Però, desapercebuda de què? No havia vist pas res perillós en aquella boscúria sobtada.
          Va fer un bot quan va copsar de reüll un bellugueig. Només era una papallona molt grossa d’ales daurades, que voleiava allí mateix, però alguna cosa no li quadrava a la nena. Intrigada, se li va acostar. I va fer un crit: la papallona tenia una petita cara d’home amb bigotis, com de coronel anglès de peŀlícula antiga! Tornà al camí d’un salt i es posà a córrer sense saber on anava, fins que es va haver d’aturar esbufegant i amb mal a la cintura. A cada banda del camí continuava aquella vegetació tan verda.

— — —

La nena va copejar la porta de casa en Pròsper.
          —Qui hi ha? —va dir una veu d’home.
          —La Vinyet. La Maragda m’ha dit que parli amb tu.
          —Endavant, i compte amb la barba.
          Va fer bé de dir-ho perquè, només entrar, de poc trepitja la llarga barba blanca que era per tot l’interior d’aquella caseta. La barba d’un home assegut al bell mig, amb les cames encreuades, fent mitja. I la seva roba consistia en un llarguíssim jersei verd de llana que continuava després dels peus, també per tot l’habitatge, i era la mateixa peça que feia a mitja! Per acabar les coses sorprenents, l’home duia el llarg cabell blanc entortolligat damunt del cap, i amunt amunt com un cucurutxo que gairebé tocava el sostre. Va aixecar els ulls de la mitja i mirà la Vinyet per sobre les ulleres.
          —D’on has sortit?
          —He vingut per una porta que hi havia en unes obres.
          —No pel riu?
          —No.
          —Turista o treballadora?
          —Cap… Només vull anar a casa.
         En Pròsper encara la va mirar uns segons més i, pensarós, retornà l’atenció a la mitja. Va fer unes passades amb les agulles mentre la seva barba serpentejava per totes bandes. La Vinyet no s’ho podia creure: una barba que es bellugava sola! Quan la punta de la barba aparegué entre les agulles de fer mitja, l’home l’apartà amb brusquetat mentre li cridava:.
            —Fuig, pesada, o vols acabar teixida al jersei? Ocupa’t de la nena!
          La Vinyet va veure com la punta de la barba s’arrossegava per terra i semblava tota compungida. S’aixecà una mica i es tirà enrere en quedar davant la nena, com si li volgués veure la cara, va tornar a terra i es va enrotllar uns quants metres fins a formar un coixí ample.
           —Au, asseu-te —va dir en Pròsper.
           I la Vinyet es va asseure en aquell coixí fet de barba, que va trobar molt còmode.
          —Saps… com puc tornar a casa? —va preguntar la nena amb un filet de veu.
         En Pròsper la va mirar una altra vegada per sobre les ulleres.
         —No.
         La Vinyet se sentí defallir.

Nota: No m’he oblidat dels vostres comentaris pendents de resposta. Ho sento. Uns dies més i ho faig (toco fusta).