Torbs

Una nit mentre sopava vaig veure el documental de TV3  “Balandrau, infern glaçat”. Colpidor, i per mi tant familiar, això d’un torb. Al documental deien que un torb és el que en anglès anomenem blizzard. I precisament, fa deu anys, vaig escriure una entrada al blog amb el títol de “Blizzard”, on explico les diferències entre diverses tempestes de neu i de gel al Canadà. Potser hi voleu fer un cop d’ull (s’hi troben comentaris d’alguns de vosaltres).

He viscut una bona pila de blizzards a Toronto. I malgrat que els he experimentat en una ciutat i no als Pirineus, són de pànic. Han estat una mena de torbs a la ciutat, generalment trobant-me dins d’un edifici, però no sempre. Res és comparable a viure’ls al carrer sense cotxe. És dificilíssim avançar, la neu glaçada llançada a gran velocitat et martiritza la cara, perquè encara que te la tapis queden els ulls exposats, les dues ratlletes que tens obertes per saber per on vas, tot i que gairebé res no es veu. Tret d’un cas, els altres els he viscut al centre de la ciutat i cada vegada he arribat a casa fent parades freqüents dins les botigues per agafar alè, deixar que els ulls castigats es recuperin i que el front es descongeli (fa un mal quan es gela així!). Però el pitjor cas va ser fa molts anys, i de poc m’hi quedo.

Un dia assolellat de març, quan el meu fill tenia tres mesos, vaig aprofitar que el seu pare era a casa i feia bon temps, per anar-li a comprar una robeta que necessitava. Aquí s’ha d’anar als grans magatzems perquè no solen haver-hi botigues petites de roba; a més, vivíem en un barri enorme ple de cases i res més. El nen mamava, però vaig calcular que entre mamada i mamada tenia temps d’anar fins a l’autobús que em deixaria en una estació; d’allí amb metro fins a uns magatzems, comprar el que necessitava i tornar a casa amb prou temps.

Tot va començar bé, però els magatzems no tenen finestres i l’estació de metro era sota terra, sota mateix dels magatzems. Fins que no vaig arribar a l’estació de metro on agafaria l’autobús fins al meu barri, no em vaig assabentar que un blizzard havia arribat a Toronto. Hi havia un munt de gent esperant, perquè no venien els autobusos, i al carrer les ràfagues de vent llançaven neu en totes direccions. Quasi tot era blanc i no s’hi veia ni gent ni cotxes. Vaig mirar el rellotge: encara tenia temps. En qualsevol moment arribaria un autobús i tot aniria bé. Poc després, pels altaveus van dir que no hi havia autobusos i no se sabia quan n’hi hauria. Vaig trucar a casa des d’un telèfon de l’estació. El pare del nen estava furiós: com se m’acudia no tenir llet a casa per a una emergència? I per què no se li havia acudit tampoc a ell? Em va dir que agafés un taxi. Estava de broma, no hi havia cap taxi circulant per Toronto. A la fi vaig veure que la cosa empitjorava i s’acostava l’hora de mamar. Havia de fer un pensament. Vaig sortir al carrer i vaig començar a caminar.

Per anar a casa havia de remuntar un carrer ample amb un poc de pujada –per on anava normalment l’autobús–,  i que en condicions normals devien ser uns 45 minuts caminant fins al meu barri. Després havia de continuar per uns carrers durant uns 15 minuts més. Però enmig d’un blizzard res no és normal.

El carrer ample era bàsicament per cotxes, un d’aquests carrers fora del centre on, a Toronto, no hi sol caminar la gent i on no hi ha ni cases ni botigues, només edificis d’apartaments força tronats i d’altres edificis mig en runes. Però tant era perquè no em pensava pas aturar –el nen havia de mamar. Només havia d’assegurar-me de no posar el peu en algún forat (tot havia quedat ben covert de neu) i de moure les cames tan de pressa com fos possible.

He fet força esforços físics, excessius, a la meva vida, però em sembla que aquest els guanya tots.

Recordo la neu petita i glaçada que em produïa dolor, les ràfagues de vent que em feien caure sobre la neu que s’acumulava a una velocitat increïble i que feia més i més difícil avançar perquè m’hi enfonsava. També recordo treure’m la motxilla unes quantes vegades per desprendre’n tota la neu gelada que s’hi posava a sobre i em pesava. Tenia molt fred, però el pitjor era avançar amb unes cames que, entre el vent i la neu ja força alta, no podien més. M’anava repetint: “El nen necessita mamar, el nen necessita mamar…”.

Eventualment, vaig arribar al meu barri. Tenia un dolor profund a les cames, molt fred i un esgotament que no sabria explicar, però vaig continuar pels carrers de cases, tots solitaris, tots blancs; concentrada, perquè era facilíssim equivocar-se de carrer –la visibilitat era quasi nuŀla. La temptació de creuar un jardí i anar fins a on s’endevinava alguna casa era forta. El desig de asseure’m i no moure’m més, també. Però vaig arribar fins a casa. Només obrir la porta vaig sentir els brams del nen al pis de dalt. No sé com vaig poder donar-li de mamar, però encara entenc menys com vaig aconseguir fer tot aquell trajecte fins a casa enmig d’un blizzard.

I ja que hi som, afegeixo un fragment curtet d’Ombres i flames (de la saga de la Interferència) que juraria que us el vaig posar fa temps, però no l’he pogut trobar enlloc del blog. Si vau veure “Balandrau, infern glaçat” potser el trobareu força factible.

La forta tempesta de neu ha enxampat la tropa de gelgelians, abans que arribi on acampa el clan dels oldland d’en Calpor. Se’ls ha fet gel als barrets, a les pellisses, a les pestanyes, i tanquen els ulls per evitar que es congelin. La neu s’acumula veloç i els cavalls amb prou feines poden fer una altra passa. Un guerrer que s’ha ressagat baixa de la muntura immòbil i l’estira per les regnes, però l’animal es desploma. Els altres han desaparegut esborrats per les ràfegues de neu. Lluitant amb el vent que li ve de cara, l’home continua a peu.

L’endemà, uns caçadors de l’acampada el troben congelat. Tota la tropa n’està, de congelada, i colgada de neu; només algun braç o el cap d’un cavall sobresurten a penes del mantell blanc; d’altres són sepultats del tot. Dessota un arbre solitari un guerrer encara és sobre el cavall, home i bèstia convertits en una estàtua de gel.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Natura, Retalls de biografia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Torbs

  1. Marta Valls ha dit:

    Bon dia Shaudin.
    Vaig veure el documental i em va commoure fins el moll de l’os.
    Quin tip de lluitar contra l’adversitat.
    El més semblant que he passat va ser a un desert a Irán on ens va sorprendre una tempesta de sorra.
    Una abraçada.
    Marta

    M'agrada

    • Maria Sanchez ha dit:

      Curioso, yo también he recordado una tormenta de arena en un desierto, pero me ha parecido poca cosa comparado con lo que explica Shaudin.

      M'agrada

  2. Maria Sanchez ha dit:

    Marededeunostresenyor!!!! Creo haber leído esta expresión en tu Facebook.
    Te ha ocurrido de todo en tu vida, no dejas de sorprenderme. Espero no vivir nunca esta experiencia!!!!!
    Una abraçada

    M'agrada

  3. rosanebot ha dit:

    I te’n vas sortir! quina experiència tan terrible i meravellosa alhora! El nen havia de mamar i ho va fer, tot i que la mare va arribar una mica tard. Quina odissea! Jo vaig veure “Balandrau” per TV3, un magnífic documental que m’impressionà. El teu relat, tan ben escrit, també m’ha impressionat.
    Una abraçada molt forta.

    M'agrada

  4. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Colpidor, mai n’he viscut cap ni sabia que existien, M’ha agradat molt el teu relat.
    Una forta abraçada,

    M'agrada

  5. Griselda ha dit:

    Interessant, com sempre. Gaudeix ara de la primavera, que poc o molt, també deveu tenir a Toronto!

    M'agrada

  6. Anna M Villalonga ha dit:

    No he vist el documental. No miro la tele. Però que bèstia això que expliques.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.