Coses

Avui només explicaré algunes coses d’això i d’allò, perquè no em trobo gaire bé i no puc pensar amb claredat.

El divendres em van posar el vaccí contra la Covid-19, la primera dosi. Estaba súper contenta quan vaig aconseguir hora, em vaig sentir com si m’haguessin injectat un raig d’eufòria. Feia molt temps que m’haurien d’haver vaccinat, però amb la meva feina era dificilíssim trobar el moment. La majoria dels meus estudiants (tenen uns 18 anys) ja s’havien vaccinat i jo encara res. Ara ja s’està vaccinant gent de 12 anys a 18.

El dia abans, com que sóc jo i sempre em passen coses, vaig tenir un atac de fibromiàlgia (en dic “atac”, per referir-me a un flare-up). Però no només això, perque vaig tenir un mal d’estómac terrible, com un cop de puny que no s’acaba, i molt mareig. Fa temps que ho tinc, des que vaig passar per aquella pneumònia de cinc mesos, però només de tant en tant i dura uns minuts. El dijous, però, em va durar tot el dia, acompanyat de l’atac de fibromiàlgia. El divendres perdurava. Vaig anar a vaccinar-me ben marejada i amb dolor a tot arreu.

La punxada ni la vaig notar. Mentre em feien esperar mitja hora per si em passava alguna cosa forta, el mal al braç es va instaŀlar. Passada mitja hora, va venir a veure’m un metge,  per assegurar-se que no tenia cap cosa anormal –l’unic que tenia d’anormal era el maleït mal d’estómac que no estava relacionat amb el vaccí.

En arribar a casa el braç ja quasi no el podia moure. Unes hores més tard em va venir febre, els dolors de la fibromiàlgia es van accentuar i tenia un cansament de mil dimonis. El braç estava igual. Però el que més em martiritzava era el mal d’estómac. El dissabte vaig estar força fotuda (tot el dia al llit) i el diumenge vaig millorar a poc a poc, però no l’estómac. Ara, que ja hem entrat al dilluns, el mal al braç és molt més suportable (sé que em durarà setmanes, com sempre, però la intensitat baixarà), que jo sàpiga ja no tinc febre, els dolors de la fibromiàlgia molt millor, el cansament també, i l’estòmac i el mareig no gaire millor. Què redimoni tinc? Ah, em van donar hora per la segona dosi del vaccí el 23 de juliol, quin descans.

Fa cap a una setmana la Griselda em preguntava al Twitter pel meu edifici. Doncs fa uns mesos van acabar els balcons a la meva banda (la façana), però no els de la part del darrere, i ja fa més de tres anys que estem així. Però no serveix de gaire tenir balcó perquè hi ha moltíssima pols tot el dia (i jo sóc aŀlèrgica a la pols), ja que continuen les obres al voltant de l’edifici, amb la pols que puja en núvols quan treballen, i han començat a preparar la construcció d’un nou edifici (del mateix amo) a tocar la paret on hi ha part del meu apartament, on abans hi havia un jardí. Treballen també als dos soterranis (l’un sota l’altre), on hi havia els garatges (encara tinc el cotxe en un altre edifici a deu minuts; aviat farà dos anys). També han enderrocat el sostre de les sales amb les màquines de rentar i fa deu dies que no es poden fer servir (sembla que demà es podrà, ja veurem). I canvien les canonades de TOT l’edifici, amb la qual cosa fa mesos que durant vuit hores al dia, cuatre dies a la setmana, no hi ha aigua –i quan l’engeguen l’he de fer rajar mínim 6 hores per tal que surti neta. Diuen que aviat acabaran.

Aquí unes fotos de la part de baix de la façana, quan no hi treballaven, des del meu balcó .

No us havia dit que fa deu mesos que el meu sindicat es prepara per una nova vaga. Recordeu l’última que va començar el febrer de 2018 i va acabar el més de juliol? Recordeu la quantitat de diners que vaig perdre? Mesos i mesos sense sou. I com vaig haver de treballar com una esclava en la recuperació? Sí, i vaig acabar agafant un encostipat darrere l’altre, al desembre una grip i aleshores cinc mesos de pneumònia, sense deixar d’anar a treballar, (i va morir la meva mare, per bé que això no va ser culpa de la vaga), i em van dir que semblava que tenia un càncer al pulmó, que quan van explorar a dins no ho va ser. Em va matar aquella vaga, en la qual no vam guanyar res i tothom va perdre molt (acabada la vaga, molts professors van perdre la feina i alguns la casa). Mai ens n’hem recuperat. Per això, tot i coneixent com opera el sindicat (viuen en un altre món) i com ho fa la universitat darrerament (en pla brutal), vaig pensar que aquest cop, amb la covid a sobre, el sindicat no gosaria dur endavant la temuda vaga, però ja ens han donat data per votar un mandat de vaga, a principis de juliol. La universitat, per la seva part, ha dit que no vol negociar més i que si s’amenaça amb vaga, farà un lockout, ens blocarà fora de la universitat, física i virtual. Això vol dir, per nosaltres, no acabar els cursos d’estiu, no començar els de setembre, perdre sous i beneficis, i molta gent la feina per sempre.

A la província d’Ontario, on hi ha Toronto, tot just fa una setmana que van obrir les botigues, amb una capacitat de gent a dins del 15% i només botigues que donen al carrer i es poden ventilar bé, els centres comercials continuen tancats. Ara que hi penso, tret de farmàcies i supermercats, vaig ser en una botiga per última vegada el desembre de 2019. També han obert els restaurants i cafès, però només a l’exterior, amb màxim 4 persones per taula i amb dos metres de distància entre les taules. Les trobades socials en interiors continuen prohibides, només poden ser els membres d’una llar. Gimnasos i llocs d’esport només oberts si són a l’exterior i amb la capacitat reduïda.

Les perruqueries continuen tancades. Em vaig tallar els cabells per última vegada a l’octubre. Aviat m’arribaran als peus. Fa mesos vaig enviar un missatge a la Hutoshi, la meva perruquera a qui conec de fa dècades. Em va respondre des de Costa Rica, on el seu fill hi té un petit hotel. Hi va anar abans que tornessin a tancar els aeroports i encara no pot tornar perquè és molt complicat al Canadà: has de passar tres dies en un hotel molt car designat pel govern, amb proves per la covid; si surt negatiu, has de passar dues setmanes a casa. Per cert, la Hutoshi em va dir que a Costa Rica havia fet amistat amb una catalana que se’n feia creus de tot el que sabia la Hutoshi sobre Catalunya. De la mateixa manera que jo sé molt sobre l’Índia, d’on és la meva perruquera, perquè són molts anys xerrant mentre em talla els cabells.

Als Estats Units estan molt enfadats perquè el Canadà es nega a reobrir la frontera (tret de per mercaderies), tancada des del març de 2020.

Espero que la pròxima entrada al blog sigui més divertida.