Animals i un bon llibre

Molt frustrada per la falta de temps. Només escriure una entrada al blog, uns pocs comentaris a les xarxes socials o llegir un parell articles acaba sent qui sap què. I dos anys sencers sense gens de vacances, ni unes de ben petitetes. Quan per anar al metge, per exemple, és difícil trobar temps, escriure relats més o menys curts (noveŀles no cal ni esmentar-ho) ha esdevingut impossible –i en tinc tants i tants al cap (i de noveŀles també)! No us en podeu fer una idea.

I a sobre només puc caminar una mica per la lesió al genoll.

L’altre dia, quan el meu fill em duia en cotxe, vaig passar per davant de la casa amb enfilall, recordeu aquella mena de relat? Pel jardí del davant corria un munt de conillets. Vaig haver de fer una foto a l’únic conillet que no va fugir, per bé que no ha quedat gaire clar (sota la finestra més allunyada de la porta).  Això és a la ciutat, a tocar el centre.

El més curiós, però, va ocórrer de tornada. Ja enfosquia i havia sortit del cotxe per intentar caminar una mica, quan vet aquí que per la vorera a l’altra costat del carrer baixa un coiot. Mai n’havia vist cap de prop. Es movia d’una manera força peculiar, com si tingués molles a les potes, i mirava de reüll a totes bandes. Ens vam quedar quiets, perquè la recomanació de la ciutat és evitar els coiots, no acostar-s’hi mai, però no córrer, i si va cap a tu, cosa que no acostumen a fer tret que tinguis un gos, una criatura o menjar a la mà, moure els braços i cridar. De seguida que ens va veure va fer un pipí, sens dubte per marcar territori, i va continuar carrer avall. Darrerament molta gent a Toronto ha tingut encontres amb coiots, es veu que s’han envalantit i se’n veuen prop del centre (com ens va passar a nosaltres), i ja han matat alguns gossos i gats. La fotografia de sota la van fer el mes de febrer en un petit parc prop del centre.

Parlant d’animals, sabeu que ja no es pot dir “atac de tauró”? S’ha de dir “encontre negatiu amb un tauró”. Diuen que és per evitar que tinguin mala fama, ara que aquestes espècies estan minvant tant, i evitar que la gent les vulgui matar. Jo no hi crec gaire en aquesta mena de canvis en el llenguatge. No es pot dir “atac”? Que els hi preguntin a les foques prop de la costa de Sud-àfrica si el que pateixen continuament no són atacs de taurons. I ”encontre negatiu amb un tauró” em sembla una bajanada. Ara bé, que si continua la matança sistemàtica i brutal de taurons acabarà que no n’hi haurà, és ben veritat i m’indigna. Caram, és que en maten 100 milions a l’any! Una part els pesquen atrapats en xarxes de pesca d’arrossegament –passa molt a Espanya i França— d’altres atrapats en xarxes de deriva –Iran, Sri Lanka, Corea del sud, Japó, Xina i, altre cop, Espanya. A més, la pesca de taurons és súper lucrativa (sopa d’aleta de tauró, l’oli per a cosmètics, carn per a diversos usos). Penseu que en tot el món, pel que fa al profit, al mercat del tauró només el sobrepassa el mercat d’armes. Estic totalment a favor dels taurons, però que no em facin dir estupideses d’encontres negatius amb taurons. Dubto molt que serveixi per aturar-ne la pesca.

Per acabar, m’he de referir a l’última ressenya que Sebastià Bennasar ha escrit a VilaWeb. És sobre un llibre que ha publicat l’editorial Comanegra: El gran llibre dels exploradors catalans per Joan de Déu Prats, amb il·lustracions per Maria Padilla. M’ha agradat molt la ressenya. I el llibre l’he d’aconseguir. Com diu Bennasar: “El conjunt és una obra preciosa de reminiscències vuitcentistes que delectarà tothom qui hagi sentit passió per les aventures, qui hagi resseguit amb fruïció cada una de les passes en la recerca de l’illa del tresor, o la circumnavegació tot cercant els fills del capità Grant, o bé que hagi remuntat cap a l’interior de l’Àfrica mirant de trobar les fonts del Nil, el doctor Livingstone o les mines del rei Salomó; o, en fi, que hagi entès on s’amaga el món perdut de Conan Doyle.” És a dir, un llibre per a mi. Però no és només l’aventura i totes aquestes referències, sinó que el llibre ens parla de descubriments poc coneguts fets pels catalans fa segles. Molt interessant. I aquí teniu l’enllaç a la ressenya.