Un coiot i una guineu molt especials

Com potser ja sabeu, la paraula coiot ve del castellà coyote que ve de la paraula nahuatl (la llengua dels asteques) coyotl. Una figura important, el coyotl, a la mitologia dels pobles de l’antic Mèxic. De fet, el coiot és el personatge més rellevant de la mitologia de moltes cultures originàries de l’Amèrica del Nord. Per bé que no es tracta de qualsevol coiot sinó del Coiot, personatge que acostuma a ser mascle i té algunes característiques antropomorfes, com cames i braços, però no sempre. I sigui qui sigui el Coiot, no es pot fer mal a cap coiot.

El Coiot és trampós, juganer i té poders. En fa de molt grosses, però també és un benefactor qui més d’una vegada ha salvat el món.

No entraré a més explicacions perquè ahir em van posar la segona dosi de la vacuna i tinc febre, mal al braç i un cansament que m’aclapara. Només comentar-vos que a la primera versió de la meva noveŀla Les urpes del drac (tercera de la saga) vaig intercalar una història basada en el Coiot. He llegit diverses històries del Coiot al llarg dels anys, i se’m va ocórrer fer un personatge mític similar al Coiot per a l’altre món de la saga, per al país de Sura, concretament les terres del sud de Sura on hi ha els guerrillers sota el lideratge d’en Coixà. Però jo vaig convertir el Coiot en la Guineu, un personatge femella.

Apareix al capítol “Història de la guineu”, que ningú de vosaltres, tret de la Rosa Nebot, no ha llegit, i no el llegireu pas en el llibre perquè vaig decidir eliminar-lo, només en vaig deixar un resum d’un paràgraf perquè la història té repercussions importants més tard. Malgrat que no m’ho van dir clarament, em vaig adonar que l’editorial no entenia aquest capítol, i vaig pensar que els altres lectors en llengua catalana tampoc no l’entendrien perquè la mitologia sobre el Coiot és desconeguda als Països Catalans. A més, com ja sabeu, havia d’escurçar la noveŀla.

Per acabar, dir-vos que les històries del Coiot són divertides i absurdes, i així vaig voler crear la meva història de la Guineu, que té un tarannà calcat a les del Coiot, per bé que és totalment inèdita. I aquí sota la teniu. Ja em direu què us a semblat.

La història de la guineu

            Havent sopat, alguns surans van tocar els tambors i, fins i tot, hi va haver qui cantava. Era alegre aquella gent, malgrat haver-ho passat malament en moltes ocasions, pensà l’Anna. Reien molt i no paraven d’explicar acudits.
            ―Ei, Anna ―va dir en Tazi―, tu no deus saber les històries de la Guineu, oi?
            L’Anna fa fer que no amb el cap.
            ―N’hi ha un munt. Àvia! Conta-li a l’Anna una història de la Guineu, que tu en saps moltes. Saps què és una guineu, Anna?
            ―Sí.
            ―Bo. Però aquesta guineu és molt especial, ja ho veuràs.
            ―Fa molts anys ―començà l’àvia d’en Tazi―, tants i tants que sobre el nostre món no hi havia aigua i la gent només podia trobar-ne una mica fent forats molt fondos a la terra, la Guineu dormia. I somiava. I quan la Guineu somia en poden passar de ben grosses.
            L’Anna va pensar que quan ella somiava també en podien passar de ben grosses.
            ―La Guineu somiava i un somni li va sortir per una orella i es va posar a fer salts i a cridar “desperta!!!” al voltant de la Guineu. Amb tant d’aldarull la Guineu es va despertar i va veure el somni que amb aquells crits i salts feia fugir les ratetes. Això no li va agradar a la Guineu perquè tenia molta gana i les bestioles que volia per sopar ja eren qui sap on. “Qui ets?”, li va preguntar la Guineu. “Sóc el Somni!”, va dir el Somni. “Ets un pesat, això ets”. “Però si no peso gens, mira: iu, iu, iu”, va fer el Somni tot lleuger mentre saltava amunt i avall.
            L’Anna feia un esforç per seguir aquella història tan estranya. Es fixà que els surans que l’escoltaven semblaven ben còmodes, però, com si fos el més normal del món el que sentien.
            —”Para d’una vegada!”, li va dir la Guineu. “Para, para, la Muntara!”, va fer el Somni tot cantant. “Qui és la Muntara?”, va fer la Guineu. I vet aquí que per allí passava una dona que es deia Muntara i, en sentir el seu nom, va dir: “Jo sóc la Muntara, qui sou vosaltres?”. “Jo sóc la Guineu i aquest és el meu somni pesat”. “Apa, tinc altra feina que escoltar ximpleries”. I la dona ja se n’anava que el Somni es va eixamplar i eixamplar fins a envoltar la Guineu i la dona. I llavors xucla que xuclaràs fins que els xuclà ben endins, i aleshores el Somni es va fer petitó, petitó, petitó i, puf, allí no hi havia ningú, ni la Guineu, ni la Muntara, ni el Somni.
            L’Anna s’adonà que el seu grup havia crescut. Ara era ple de criatures que escoltaven calladetes i amb aquells ulls tan negres ben oberts.

            —”Què has fet, Guineu?”, li va dir la dona, “on som?”. Eren en una illeta tota envoltada d’aigua fins qui sap on, i per la illeta s’hi passejava un ocell molt gros amb ales petites. Semblava bo i la Guineu va dir: “Jo no he fet res. I som dins del meu somni pesat. Però m’agrada més ser aquí dins que tenir-lo empipant al meu voltant”. “Vull sortir d’aquí!”, va fer la dona. “Doncs surt si pots. Jo me’n vaig a caçar.” I se’n va anar a caçar aquell ocellot que havia de ser ben bo. La dona va pensar que més valia aprofitar ja que era allí, i se’n va anar fins a l’aigua. En va beure amb delit. Era molt bona, i n’hi havia tanta! Si se’n pogués endur una mica a casa… La Guineu va tornar amb l’ocellot a la boca i li va dir a la Muntara: “Treu-li les plomes que tinc molta gana”. “Jo?”, va dir la dona,”Ja t’ho faràs”. I la Guineu es va menjar l’ocellot, plomes i tot. I en acabat, va fer un rot i tot de plomes li van anar sortint pel cos i es va tornar un ocellot amb musell, orelles i una cua peluda tota grossa. La Muntara n’estava ben tipa de tot plegat i va dir: “Ara veuràs com t’estomaco, Guineu, vejam si així acabem amb tot això”. I l’ocellot, amb musell i orelles i cua, va córrer que correràs. Corria fent voltes a la illeta, amb la Muntara al darrere, i s’estava cansant d’allò més. “Muntara, espera, Muntara espera, vull pensar com fer-ho per sortir d’aquí!”. La Muntara es va aturar. Totes dues estaven molt cansades de tant córrer i es van asseure esbufegant. “Deixa’m pensar”, va dir la Guineu, tot gratant-se una orella amb una ala. “Pensa de pressa”, va dir la Muntara, “que he de tornar a casa a fer el sopar”. La Guineu va pensar i pensar i pensar fins que va dir: “Té, ja hi caic, he de tornar a dormir”. La Muntara no les tenia totes perquè prou maldecaps havia dut la Guineu dormint, però quan li ho anava a dir va veure que la Guineu ja dormia. La Muntara va esperar impacient, fins que va veure que aquell somni de l’aigua es ficava per les orelles de la Guineu, i la Guineu continuava dormint i dormint i dormint i tot el que els envoltava entrava per les orelles de la Guineu fins que van tornar a ser a les roques on tot havia començat. Ara la Guineu era un altre cop una guineu, però tota plena de plomes, i havia esdevingut enorme, tan inflada i rodona que semblava a punt de rebentar. La Muntara la va despertar, no fos cas que tornessin a començar amb el somni per allí. “Ai quin mal de panxa!”, va dir la Guineu en despertar. “I no em puc moure! Ajuda’m Muntara! Arrenca’m les plomes a veure si em desinflo!” La Muntara, que era una bona dona i la feia patir veure la Guineu d’aquella manera, es va posar a treure-li les plomes. “Ai, ai, ai!”, feia la Guineu cada cop que sortia una ploma. Però vet aquí que pel forat que li deixava a la pell cada ploma arrencada, sortia un rajolí d’aigua. Quan no li quedava cap ploma, la Guineu va fer un gros sospir i…
            L’Anna va somriure en veure que els menuts s’estaven tots amb la boca oberta.
            ―I de la Guineu va sortir aigua i més aigua i la dona va haver d’enfilar-se a les roques per no ser arrossegada per aquella riuada. La Guineu, ja encongida a la mida de sempre, va pujar allí també. “Que me’n dius, eh, Muntara? A que sóc meravellosa”, va dir mentre contemplava amb la dona com es feien riuets i creixien arbres i matolls. La Muntara va tornar a casa seva molt contenta. Tota aquella aigua i plantes la feien sentir feliç. I així va ser com la nostra terra va tenir aigua i la Muntara va explicar la seva aventura als seus i ara us la explico jo a vosaltres.
            Hi va haver un moment de silenci. L’Anna no sabia si esqueia aplaudir, així que va decidir estar-se’n.
            ―M’ha agradat molt ―va fer, i quan s’adonà que tothom la mirava esperant més, afegí―: Mai no havia sentit una història com aquesta.
            ―Hi ha moltes històries de la Guineu ―explicà en Tazi tot animat―, i totes són molt divertides. La Guineu de vegades és una trapella, però ens ha fet molts favors.
            L’Anna es preguntà si en Tazi realment se les creia, aquelles històries.
            ―A mi m’agrada la de la Guineu i la serp ―digué una veueta; era una nena petitona que s’asseia al costat de l’àvia d’en Tazi.
            ―Doncs demà us la contaré ―va dir la dona vella, i va somriure a la petita―. Ara me’n vaig a dormir que és molt tard.
            ―N’hi ha moltes, de guineus, per aquí? ―li preguntà l’Anna a en Tazi; l’àvia del noi i d’altra gent ja es retiraven.
            ―Força. Però no se sap mai quina és la Guineu. Per això les respectem tant a totes. Si algú fes mal a una guineu li aniria la vida.
            Buf, pensà l’Anna, no estaven per bromes aquells surans. I en aquell moment se sentiren cavalls que entraven al campament. Poc després, en Coixà i dos guerrillers arribaren on era ella i els seus rostres van quedar iŀluminats per la foguera. L’un li mostrà el que duia.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a Un coiot i una guineu molt especials

  1. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin ,
    Espero que ja et trobis bé de la reacció de la 2a vacuna. A mi em toca el dia 5.
    Molt original el teu conte, en comptes del vespre, l’he tingut al matí.
    Estic segura que agradarà.
    Una abraçada!
    Marta

    M'agrada

    • Bona nit, Marta,
      Vaig tenir un parell de dies difícils, però ara estic molt millor, només em perdura un cansament horrorós, cosa que ja em va passar amb la primera dosi (dues setmanes llargues amb aquest cansament anormal). Si no hagués de treballar tant, els efectes secundaris no tindrien cap importància.
      Ah, a la fi tens dia per la vacuna! Que bé! El dia 5, una mica més d’una setmana, doncs. Ja diràs com t’ha anat.
      Una abraçada!

      M'agrada

  2. rosanebot ha dit:

    Deliciós, el conte de la Guineu. M’ha divertit molt. És una llàstima que la teva narrativa no arribi a tothom. A mi m’encanta, tot i que em sembla que jo potser sóc d’una altra època… Petons, Shaudin.

    M'agrada

    • Hola, Rosa,
      Em va saber greu treure’l de la noveŀla, però l’havia d’escurçar (90 pàgines vaig escurçar Les urpes del drac!), i a més era evident que aquest episodi amb la guineu ni s’entenia ni s’entendria bé un cop publicada. Quan saps com és la cultura de les primeres nacions de l’Amèrica del Nord, quan estàs assabentat del seu sentit de l’humor i com són les seves històries tradicionals, una història com aquesta, i a més situada amb els surans del sud de Sura (molt similars als indígenes del sudoest d’Estats Units, per exemple els apatxes), doncs la història de la guineu funciona perfectament, però si no saps res de tot això pot resultar estrany.
      M’alegra que tu el trobis divertit i deliciós. El vas llegir fa uns anys, quan l’acabava d’escriure, però no el devies recordar. Mira, acabo de trobar l’email on te l’enviava: va ser el mes de juliol de 2014!!! Ja fa 7 anys!!!
      Petons!

      M'agrada

  3. lgarate2013 ha dit:

    Buenísimo, Shaudin!!! Ya nos conocemos y no me extraña nada la imaginación que tienes y lo bien que escribes. Besarkada handi bat. K.& M.

    M'agrada

    • Kaixo i molt agraida K.& M.,
      Les teves paraules m’animen molt. No saps com m’agradaria tenir publicades Les urpes del drac i Ombres i flames, per tal que els meus lectors fidels les llegissin! Però entre la salut i la feina, ni temps tinc de pensar en alguna solució. Recordo fa anys quan semblava que tothom em volia publicar i plovien les ressenyes. De sobte, tot va canviar. Sé que la salut i haver de treballar massa en són culpables en gran part. Això de no trobar temps per escriure, per molt que m’hi esforci, m’ha fet molt mal. I encara me’n fa.
      Gràcies! Una abraçada!

      Liked by 1 person

  4. Maria Sanchez ha dit:

    Gracias por darnos a conocer este fragmento desbordante de fantasía. Entre lo que has leído y tu propia imaginación siempre cuentas historias asombrosas.
    Una abraçada

    M'agrada

    • Hola, María,
      Gràcies per ser sempre aquí, no saps com t’ho agraeixo.
      Si una cosa encara mai no m’ha fallat és la imaginació, deu ser l’única cosa meva que encara té salut, i no vull cridar no fos que em fallés això també. El mal és que no l’aprofito per falta de temps. Podria inventar històries com si fossin cacauets, l’una darrera l’altra. Però sé molt bé que tenir l’esquema d’una història no és prou per fer-ne una de bona, sinó que requereix temps per treballar-la com cal, de vegades molt i molt temps. I això no ho tinc. És molt frustrant.
      Una abraçada!

      Liked by 1 person

  5. Josep Maria ha dit:

    Sempre tan bonics els teu contes, gràcies Shaudin.

    M'agrada

    • Hola, Josep Maria!
      I a mi sempre em fa iŀlusió veure’t per aquí. I que t’agradin els meus contes també, i tant. És un conte infantil i, espero, divertit, també absurd com les històries del Coiot. Però suposo que en aquests temps una mica, o molt, depriments, entre la pandèmia, el medi ambient i com van les coses pel que fa a la independència de Catalunya, de vegades va bé una història infantil, divertida i absurda.
      Espero que en Duc estigui bé.
      Petons!

      M'agrada

  6. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Hola Shaudin, la majoria de la gent té efectes secundaris per la vacuna, jo no n’he tingut cap. m’ha agradat molt la història de la guineu. Desitjo que et sentis millor, una abraçada des de Palma

    M'agrada

    • Hola Juli,
      Sí, hi ha gent que en té i gent que no en té. Dels meus estudiants, alguns han estat ben malament amb la segona dosi, però de la gent més gran sol ser poca que está malament.
      Que bé que t’hagi agradat la història de la guineu!
      Gràcies. Una abraçada des de Topronto!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.