Matar a Viena

Avui publico perquè és l’onze d’agost i cada any és un dia important per mi. I des que tinc el blog hi publico una entrada aquest dia. 

He estat molt ocupada amb les classes i no he tingut ocasió d’escriure res fins la nit del dia 10, que m’ha fugit fent recerca (com tarda tot) i pel conte que volia escriure no m’ha quedat quasi gens de temps, l’he hagut d’escriure a raig (sort que el tenia pensat) i ja s’ha fet de dia. Aquí sota el teniu.

Matar a Viena

Frederick von Kleist surt de casa seva una nit fosca. Tanmateix, a la ciutat de Viena les nits no són fosques del tot, no dins la Viena envoltada pel bulevard Ringstrasse, un llarg passeig que rodeja la part més antiga de la ciutat per on abans hi havia les muralles. I com li agradaria a Frederick von Kleist que encara s’aixequés el mur en comptes de tenir aquest bulevard sempre ple de diletants! Malgrat que, realment, tant li fa, perquè Viena li importa un rave. Hi va néixer, cert, però mai s’ha sentit austríac, menys encara austro-hongarès –mira que repartir-se capitalitat amb Budapest! Frederick von Kleist no vol saber res d’aquest nou imperi de la Casa dels Habsburg, perquè ell s’enorgulleix dels seus origens prussians.

El cavall de Frederick von Kleist avança al pas per l’Stephansplatz, la gran plaça al bell mig de la ciutat, on s’aixeca la catedral. És una mica fosc, aquí, i hi ha un cert silenci, només trencat pel clop-clop dels cascs del cavall sobre les llambordes. Frederick von Kleist no pot evitar un sospir profund. Va ser a l’Stephansplatz on la va veure per primera vegada: Maria Alexandra von Handel, boca petita i galtes rosades sota uns ulls molt blaus. En va quedar enamorat, malgrat que poc després, en seguir la noia acompanyada d’una colla de joves, la va veure entrar a una sala de ball. Llums i més llums i el soroll inaguantable del maleït vals, mentre les parelles volten i volten com enfollides i es veuen reproduïdes mil vegades pels miralls de les parets. Frederick von Kleist sent que li puja una amargor a la boca, tesa les regnes i fa tombar el cavall cap al carrer Graben.

Maria Alexandra von Handel, a qui durant mesos havia espiat els moviments per la ciutat, fins i tot ficant-se a les mateixes sales de ball i cafès que ella, ja no seria mai seva. Des que la noia es va casar i se’n va anar a viure a una viŀla a la zona dels Boscos de Viena, que Frederick von Kleist no viu. Fa ulleres de no dormir, ha deixat de fer entrenament amb les armes, menja poc i beu massa.

La iŀluminació i la gatzara del carrer Graben, amb els establiments plens a vessar, fan arrufar les celles a Frederick von Kleist qui sempre ha estat enemic de frivolitats. Qui sempre, també, ha sentit hostilitat envers els jueus i les seves idees que han esdevingut una plaga a Viena, envalentits des que fa uns pocs anys, exactament el 1867, recorda Frederick von Kleist prement les dents, se’ls va donar ciutadania amb tots els drets. Els inteŀlectuals jueus escampen idees liberals, i d’altres joves els fan cas, joves austríacs, i qui sap si fins i tot n’hi ha algun d’origen prussià com ell. Però el mal és encara més destructiu… Un noi distret no l’ha vist i de poc l’envesteix. Ell ha tibat les regnes amb força i el cavall s’ha encabritat, però a la fi ningú no ha pres mal i Frederick von Kleist continua per Graben fins a girar cap a Naglergasse.

Aquest és un carrer llarg i estret, poc iŀluminat, i Frederick von Kleist se sent més calmat; la iŀluminació exagerada l’atabala i no el deixa concentrar-se bé. I s’ha de concentrar, i s’ha de calmar.

Després de Naglergasse entra al carrer molt més ample de Heidenschuß. Més ample i més concorregut. No pot pensar amb claredat, només sentir la ràbia, com cada dia la sent en despertar i ja l’acompanya fins ficar-se al llit a la nit. Pensa amb Maria Alexandra von Handel i la ràbia s’omple de frustració. Per què no li va parlar mai? Perquè es temia que no li faria cas? O perquè era, s’ho havia de dir, massa frívola? Massa dansaire, massa riallera, massa alegre per a ell. Frederick von Kleist continua amb les seves cabòries mentre una colla de nois surt d’un establiment, l’un explica algun acudit i tots riuen, alhora que un carruatge passa de pressa i un gos es grata en un portal. I tot és continuar pel carrer Schottengasse cap a creuar el bulevard Ringstrass. I ara les cases es van espaiant fins que no en queda cap. Però Frederick von Kleist continua per una carretera cap al nord, sempre amb el Danubi a la seva dreta.

La nit s’ha aclarit una mica amb una tallada de lluna que apareix entre els núvols ara fugissers, empesos pel vent. Frederick von Kleist es palpa el ganivet i entretanca els ulls amb una imprecisa sensació de plaer. La viŀla és just al començament dels Boscos de Viena, a uns deu minuts d’on es troba ara. Ja és tard i estaran dormint, ella i el jueu. També la vella i la jove que es fan càrrec de la casa. El jardiner viu en una cabana allunyada. No tenen gossos. Serà fàcil: primer el jueu i després ella. Lligarà el cavall a un arbre prop de l’estany que queda darrere la propietat, ell s’hi ficarà i arribarà al jardí des de l’aigua. Ja hi ha anat dues vegades a estudiar-s’ho bé. És una imatge idílica amb l’estany tranquil, un cigne magestuós, uns quants ànecs exòtics i els salzes reflexant-se a l’aigua.

Fa poc que Frederick von Kleist ha arribat, i abans de ficar-se a l’aigua es mira bé l’estany. Impressiona una mica només iŀluminat amb la tallada de lluna; és força gran i ha calculat que profund cap al centre. Però ell neda bé. Es treu les botes, la jaqueta, l’armilla, i hi entra. L’aigua és freda. Mentre fa braçades i a poc a poc s’acosta al centre, recorda quan es va assabentar de qui era l’home que sempre acompanyava Maria Alexandra von Handel. És tractava d’un jueu de l’alta burgesia vienesa anomenat Victor Bauer. Li va costar molt pair-ho. No només li fugia la noia, sinó que es casava amb un jueu.

Frederick von Kleist, ja no sent l’aigua freda, perquè la ràbia el fa bullir, com cada cop que ho recorda. Com gaudirà de tallar-li el coll a aquest Victor Bauer, i a ella també, per estúpida. El país deixa que se celebrin aquests matrimonis abominables, i Maria Alexandra von Handel s’hi apunta de les primeres! Ja s’ho trobarà, i ben aviat. I aleshores Frederick von Kleist sent que li acaben de donar un fort cop al cap. Se l’agafa amb dolor i li martiritzen el clatell, les mans, altre cop el cap, i ell s’enfonsa i empassa aigua, però fa força amunt i surt a fora tossint, i a penes ha agafat un glopada d’aire que obre uns ulls com unes taronges, horroritzat de veure qui l’ataca, i sense ni tenir temps de reaccionar l’altre ja li ha enfonsat un ull i li colpeja la cara sense treva, i ell crida i demana ajuda i se sent morir de dolor, de terror, i es deixa anar aigua avall, ensagnat, agonitzant, aigua avall fins al fang del fons. Al cap de Frederick von Kleist hi sona un vals uns moments, com per turmentar els seus últims instants.

A la superfície tot s’ha calmat. L’aigua està tranquiŀla, la lluna l’iŀlumina, els anecs dormen i el cigne es neteja les plomes i el bec tacats de sang.