Un aniversari caòtic

El dimecres 11 d’agost va ser el meu aniversari.  Només us vaig dir que era un dia especial i aquest any més. N’era més perquè jo entrava en una altra dècada. 

Em vaig voler fer el millor regal que em podia fer jo mateixa: escriure literatura. Per això em vaig passar tota la nit abans del meu aniversari en blanc. Feia tres dies havia pensat que volia escriure alguna cosa que passés a la Viena del segle XIX. No em pregunteu per què –no tinc ni idea de per què volia escriure un relat que passés a Viena. Suposo que va ser en pensar el final, que era el que se’m va ocórrer primer, i Viena es prestava una mica al final i a les raons del personatge. Però no en sabia quasi res de Viena, mai no hi he anat, ni hi he pensat, ni m’ha atret especialment. Tanmateix, de sobte tenia aquella faŀlera perquè el conte passés a Viena.

Abans d’escriure, vaig fer recerca sobre Viena, de la qual només sabia el que sap tothom: capital d’Àustria, molts palaus de quan l’apogeu de la Casa de Hapsburg, el Danubi, el vals i gairebé res més. Ah, però el meu conte, tal com l’havia visualitzat havia de passar amb el personatge a cavall pels carrers de la ciutat en direcció als afores. Com que, evidentment, no em podia inventar la ciutat, vaig començar amb tot de mapes per aprendre’m els carrers del casc antic, atès que es tractava del segle XIX. Quan vaig tenir una idea de com funcionaven els carrers, vaig assabentar-me bé de quin any es van enderrocar les muralles i quan es va fer el bulevard Ringstrasse (que vaig descobrir la mateixa nit amb els mapes). M’anava bé perque va ser abans de l’any 1875, quan volia situar l’acció del relat. No podia ser gaire aviat perquè ens trobaríem que encara no s’havia establert l’Imperi Austro-Hongarès i m’interessava que fos llavors, com també després que Àustria canviés les lleis sobre es jueus.

Doncs bé, un cop amb els mapes, algunes direccions i assegurar-me de dates històriques, vaig cercar un lloc als afores de la ciutat que fos bonic, per situar la viŀla de Victor Bauer. Després d’investigar tots els afores de Viena, em vaig decidir pel districte de Döbling, al nord-oest de la ciutat, a prop del Danubi i que s’esten al llarg dels Boscos de Viena. Ara és un suburbi de la ciutat, però l’any 1875 només hi havia algunes cases aillades.

Cercar informació del recorregut per la ciutat que fa a cavall Frederick von Kleist, el personatge principal, em va tardar molt més del que m’esperava. Havia de cercar mapes de recorreguts turístics per anar del punt 1 al 2; aleshores ampliar-ho tot per trobar cada carrer; després buscar fotos dels carrers actuals, per fer-me una idea, i d’iŀlustracions i pintures de la segona meitat del segle XIX; i, finalment, trobar informació sobre aquells carrers cap a l’any 1875 –què hi havia, què s’hi feia, etcètera. Acabat això, tocava investigar un altre tram, del punt 2 al 3. I així anar fent.

Quan vaig tenir tota la informació, i fins i tot havia confirmat el possible comportament de cert animal, ja clarejava, estava cansadíssima i volia anar a dormir. Ah, però no em podia fallar a mi mateixa. Feia vuit mesos que no escrivia cap relat, ja que l’últim va ser per Nadal: “Aquella nit de Nadal de l’Anna petita”. Doncs, apa, a escriure “Matar a Viena” a cent per hora.

He de dir que va ser una mica una tortura perquè queia de son. A la vegada, tenia la iŀlusió i la necessitat vital d’escriure’l. I ho vaig fer, però amb massa presses (ja he corregit les errades ortogràfiques que hi he trobat). Veia que era de dia, que no havia sopat, que era el meu aniversari i no havia ni anat a dormir. Ai, quin dia m’esperaria. Si ho arribo a saber!

Vaig dormir molt poc i em vaig llevar amb mal de cap, però contenta d’haver escrit un nou relat. I abans de dutxar-me i esmorçar vaig decidir obrir els e-mails per si tenia alguna cosa urgent. A l’estiu, els dimecres no faig classes, sino que corregeixo proves, preparo classes i responc missatges, però havia avisat als estudiants que l’11 d’agost no m’enviessin els centenars de missatges que em solen enviar. Tanmateix, la universitat sempre m’atabala amb coses administratives i de vegades són urgents. I sí, hi havia un e-mail urgent de la universitat.

Per fer-ho curt, el departament de l’altre campus (ara treballo a dos campus) havia hagut de donar un curs meu pel setembre a un altre professor. Un embolic de mil dimonis que us estalviaré, però el cas és que vaig passar tot el dia del meu aniversari batallant amb diferents departaments de la universitat, per e-mail i per telèfon. A les 10 de la nit encara enviava missatges. I quatre dies més tard encara no s’ha solucionat, malgrat haver parlat amb tothom a totes hores. Estic molt nerviosa, preocupada i indignada. Em trobo malament. I per damunt de tot estic trista: ni pel meu aniversari d’una dècada més vaig poder tenir un dia tranquil.

Però enmig d’un aniversari caòtic, el ram de flors del meu fill, els missatges de tres persones que sabien que era el meu aniversari i els vostres comentaris sobre el relat van ser alegries molt boniques i van evitar que em donés cops al cap contra la paret. GRÀCIES! No us podeu imaginar com em vau ajudar!