Avui seré més breu. He passat hores (el dissabte) esbrinant coses sobre la manifestació de la Diada d’enguany i coses relacionades, amb la conseqüència que m’he endarrerit molt amb la feina que no perdona.
Contenta de veure que la manifestació ha sigut multitudinària. Potser no tant com aquells anys tan esperançadors abans de 2018, però déu n’hi do, sobretot considerant el trasbals que ha passat Catalunya els últims anys, afegint-hi la pandèmia i tot plegat. Jo podia olorar-hi un esperit desafiador i disposat a guanyar ara, sense dilacions. Imagineu si seria fort que ho podia olorar des del Canadà!
Fotografia de Jordi Borràs
El divendres, vaig penjar unas fotos al Twitter de l’1 d’octubre i de l’11 de setembre de 2013. La intenció va ser fer memòria i apujar els ànims. Increïble, una foto ha tingut 1.400 “m’agrada” i d’altres centenars. Jo que quan comparteixo un enllaç o una foto i tinc 10 “m’agrada” ja em sembla sorprenent, imagineu doncs més de mil –m’he esverat i tot, ha, ha, ha! A més de les fotos (que no eren meves) vaig enllaçar un parell d’entrades als meus blogs, també amb la intenció d’apujar la moral i una va tenir força èxit a jutjar pels centenars de visites i “m’agrada” i tweets positius, però només vull que hagi acomplert el que era la meva intenció.
L’entrada amb els centenars de “m’agrada” era aquella de principis de 2014 on vaig traduir algunes coses que deien els meus estudiants sobre Catalunya en un treball que van fer. Us l’enllaço per si algú no ho va llegir en el seu moment, o per si necessiteu animar-vos (jo ho rellegeixo quan ho necessito):
Per celebrar l’aniversari: cultura catalana al Canadà
L’altra es del blog que tinc al VilaWeb i la vaig publicar el 2015, just un any després dels Microrelats del setge que vàrem escriure un munt d’escriptors catalans. En aquesta entrada els vaig poder posar tots junts i en ordre. Mires quin escriptor t’interessa llegir i cliques el dia. Per bé que els recomano tots. Jo tinc el costum de rellegir-los cada 11 de setembre. No he fallat cap any. Com que és literatura i com passa sempre, aquesta entrada no ha tingut tant d’èxit. També us l’enllaço aquí per si us ve de gust llegir els microrelats.
I res més per avui. Ara a dormir i demà a treballar tot el dia amb les classes que ja van començar el dimarts.
Gràcies per tot el que fas des de lluny. Ets un exemple i una referència. Som fets a resistir però guanyarem. Per tots els qui han resistit abans, pels que vindran.
M'agradaM'agrada
Gràcies, estimada Margarida, i sento molt no haver-te respost abans. Em va fer moltíssima iŀlusió quan vaig llegir el teu comentari, però m’era impossible posar-me a respondre comentaris. Primer, perquè no m’agrada fer-ho com si fos una obligació i a cent per hora; m’agrada fer-ho amb calma. I a més a més perquè realment no sabia com fer- m’ho per acabar la feina abans del dilluns.
No sé si sóc cap referència de res, perquè estic aquí morint a poc a poc, sense temps per a res i esverada de pensar que poc em deu quedar per anar a parar al carrer. La universitat cada dia és més opressora i aquí, ara, Catalunya importa un rave a quasi tothom. Em va costar molts anys que Catalunya es fes un racó a la universitat, amb centenars d’alumnes aprenent sobre la nostra terra i el desig d’independència, però ara s’ha fet molt malbé entre la intromissió d’Espanya, que s’ha reforçat, i el que passa a Catalunya amb el govern i la taula de diàleg i tot plegat. A més d’un altre problema que us explicaré quan tingi esma. La veritat és que em trobo molt abandonada, aquí tants anys i on he fet de tot per tirar endavant Catalunya, amb molt de rebuig per part de la universitat (estudiants a part), havent de confrontar l’ambaixada tota sola i abandonada de les institucions catalanes (llegir sobretot Institut Ramon Llull). Sort en tinc de vosaltres per anar endavant.
Tant de bo pugui, puguem veure la independència. Tant de bo els esforços de tanta i tanta gent durant tants i tants anys serveixin d’alguna cosa.
Petons!
M'agradaM'agrada
És així, Shaudin, com diu Margarida Aritzeta. Jo també et poso d’exemple de dona compromesa amb la nostra lluita per aconseguir el reconeixement de la nostra nació i la consecució de la independència. Gràcies per tot,
M'agradaM'agrada
Estimada Rosa, som molts els compromesos. Si més no, jo no he anat a parar a la presó o al exili. Allí ho paseu pitjor, amb l’estat a sobre literalment dia i nit, però sou molts junts. Aquí, el pes d’Espanya és petitet en comparació, per bé que molt més gran de com es pensa la gent, però en canvi, com li deia a la Margarida, estic sola. I com que sempre he sigut una mica quixotesca, he perdut molt darrere tot això. En algun moment em sembla que et vaig explicar que, en dues ocasions, vaig deixar córrer una posició amb feina fixa a la universitat perquè havia d’abandonar els cursos de català que quedarien anihilats. La veritat és que ara me’n penedeixo perquè tret de uns quants centenars d’estudiants amb bons coneixements de Catalunya, què he aconseguit? Com li he dit a la Margarida, algun dia us ho explicaré bé, espero perquè la universitat em vigila, i suposo que l’ambaixada també (confio que amb gent nova s’hagin oblidat de mi, com sembla que se n’ha oblidat força el consulat).
I, Rosa, m’agradaria tenir temps per escriure, moltes coses, però voldria continuar la noveŀla “La Vinyet no va arribar pel riu”, que només té unes págines des de fa dos anys, perquè ni temps he tingut de posar-m’hi. I si mai aconsegueixo continuar-la, ja saps que compto amb que siguis la meva primera lectora, com vam fer amb la saga. Te’n recordes de l’Anna, l’Alison, en Tam, en Groc, l’Arnom… Jo els he de foragitar moltes vegades, quan em venen a veure a mitja nit. Pobrets, els estimo amb bojeria però no saben el dolor que m’agafa a l’ànima veurel’s.
Petons!
M'agradaM'agrada
Hola Shadin, fas molt des de tan lluny, gràcies per tot. una abraçada 😉 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies, Juli. El cert és que tots aquests anys ho he fet molt a gust. I ja sabem que quan una cosa agrada, fer-la resulta més fàcil. Sí, sóc molt lluny, cada dia noto més la distància que em separa de vosaltres. Sobretot des que estic massa malament per viatjar.
Una abraçada cap a Mallorca!
M'agradaM'agrada
No puedo estar más de acuerdo con los comentarios que me preceden.
Ya he visto que estos días has estado más activa en Twitter.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Hola María, sí, més activa al Twitter, i ho he pagat a base de a penes dormir aquesta setmana. He passat tanta son! La nit del dimarts al dimecres va ser la pitjor perquè no vaig arribar a dormir ni una hora sencera –m’havia passat tota la nit preparant classes. L’endemà vaig haver d’impartir 2 classes (6 hores) i vaig tenir 2 hores de consulta. Total 8 hores i seguides. Em pensava que em moria, perquè a més això era després de haver dormit poc també el diumenge i el dilluns.
Normalment entro més sovint a Twitter que a Facebook perquè puc estar-m’hi uns minutets de res i sortir sense dir res o molt poc. Facebook em requereix estar més per la gent i no tinc temps, gens de temps, malauradament. A Instagram no hi entro gairebé mai, per això cada cop que vull penjar-hi una foto no puc perquè se m’ha oblidat com fer-ho i no tinc temps d’entretenir-me a tornar a cercar com es fa. Per cert, encara no sé com funciona el telèfon mòbil, només com fer fotos i fer una trucada normal (ni idea de fer un text message). Perquè no tinc mai temps d’estudiar-m’ho! A més, em passo nit i dia a l’ordinador fent mil coses, algunes molt complicades, per a la universitat, i només em faltaria haver de passar temps amb el telèfon.
Tens idea de quan vindràs per aquí?
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Quedo agotada al leer la vida que llevas. Realmente es difícil entender como aguantas.
No tengo ni idea de cuando volveré a Canadá. Como está el panorama ni me lo planteo.
Una abraçada
M'agradaLiked by 1 person
Coincideixo, amb el que et diuen. De tant lluny i des de fa tants anys. Bé podria ser que tot et quedés massa “lluny” per sentir-te tant i tant involucrada. Gràcies doncs. Els d’ aquí podem fer una feina, i els “d’ allà” una altre. Una diada més de lluita i espera. Quan hi ha sòmines que diuen, que celebrem una derrota sempre m’agrada dir-lis que no és pas això el que celebrem, sinó que malgrat la derrota NO ens han vençut, que persistim en la nostra lluita, i així seguirem fins assolir la llibertat!
M'agradaM'agrada
Bon dia per tu, Griselda (per mi la matinada abans d’anar a dormir), és ben bé el que dius, que els d’allí poden fer una feina i els d’allà una altra. Són “feines” diferents. El trist, si més no per mi, és que aquí (fora de Catalunya, i he d’afegir que fora d’Europa) estic massa sola, alhora que Espanya cada dia és més atrevida (aquí) i Canadà està més distanciada de Catalunya. Se m’ha complicat tot molt, i només em falta tenir tants problemes mèdics per fer-ho tot més difícil.
Tens raó, no celebrem una derrota, i tant que no, sinó la lluita aferrissada i constant per viure com a poble, el nostre i no el dels veïns. No ens han vençut, no, però que difícil ens ho fan tot, pels cabells de la Nana!
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
plou
sobre el jardí adormit
lassa
la tardor
una fulla es sosté
entre el brancatge sec
cauen les gotes
una a una
cau la nit
i plou sobre el jardí
adormit
Anna Dodas i Noguer
M'agradaM'agrada
Gràcies, Imma. Sento no haver-te dit res fins ara. És un poema molt bonic i adequat ara mateix a Toronto (si hi afegim fred). Una abraçada!
M'agradaM'agrada