Continuo molt enfeinada, i un altre tastet de ficció

A principis del mes de maig, us vaig explicar que començava el curs d’estiu a la universitat i jo estava embogint de feina. I, per primera vegada, us vaig oferir un tastet de la noveŀla La Vinyet no va arribar pel riu. En aquell moment, el mes de maig, la noveŀla restava empantanegada des de l’estiu de 2019, quan la vaig començar, i així es va quedar i exactament igual es troba ara perquè mai mai no tinc temps de continuar-la. Allò que va dir la Isabel-Clara Simó a la Margarida Aritzeta en una entrevista, que, mira, escrius una pàgina cada dia i en un any ja tens una noveŀla, malgrat tenir molta lògica, no aplica a tothom perquè alguns no tenim l’ocasió d’escriure ni una pàgina al dia. No és només escriure-la, sinó tenir la concentració per fer una pàgina de literatura (no la llista pel supermercat), quan el cap sap que tens feina de la universitat per tota la nit i amb prou feines podràs dormir un parell d’hores i, per tant, és difícil concentrar-se a escriure una pàgina de qualsevol cosa que no sigui per la feina.

Bé, doncs avui, després d’una setmana de poquíssim dormir, fer feina 20 hores cada dia i prendre més café del que aguanta el meu estómac, he decidit senzillament oferir-vos un altre tastet de La Vinyet no va arribar pel riu, i amb això arribo a tot el que hi ha escrit, tret de cap a una pàgina que m’he saltat. Espero que us agradi.
(Si voleu podeu llegir la primera part clicant el títol)

La Vinyet no va arribar pel riu (2)

En un indret on penetrava més la llum va veure la papallona amb cara d’home: les ales resplandents i el bigoti ben bé de coronel anglès de peŀlícula antiga. La nena va fer un crit, i en voler sortir d’allí de pressa va entrebancar-se i se n’anà a terra de quatre grapes. Mentre s’aixecava va veure la papallona al seu costat. Es va adonar que a més d’una cara amb bigoti, tenia dos bracets, que acabaven en dues mans. I una mà sostenia un drap que treia llustre a les tiges i fulles d’unes floretes!

Encara amb la boca oberta es va asseure a terra. Eren en realitat dues papallones. No, no dues, tot l’indret era ple de papallones bigotudes, cadascuna amb un drap, totes netejant la vegetació! Quan de sobte en va veure una que li refregava la samarreta verda, es va aixecar de cop. Li feien molta angúnia aquelles cares que tenien les papallones.

La Vinyet s’endinsà més pel bosc, encara amb l’esperança d’orientar-se cap a casa la Maragda. Però després d’una llarga estona, acompanyada pel xiuxiueig i les mirades dels grans arbres, va haver d’admetre que s’havia perdut. I va sentir com si el cor li caigués a baix de tot de l’estómac.

Mentre controlava el tremolor de les cames i les llàgrimes que li volien pujar als ulls, es deia que tot depenia d’ella i que no podia angoixar-se, o mai no sortiria d’allí. Va veure un parell de papallones que enllustraven un matoll, però ni els va fer cas perquè ara s’havia de confrontar a una cosa molt pitjor: els arbres amb cara. I els havia de convèncer que l’ajudessin.

—Hola —va provar, adreçant-se a un arbre amb cara, alt i de tronc molt gruixut.

La cara de l’arbre va fer una expressió encara més desagradable, es girà del tot i, per tant, va desaparèixer. La Vinyet va pensar que potser es veia la cara a l’altra banda del tronc, i li va donar la volta. Sí que hi era.

—Sisplau, arbre, voldria parlar amb tu.

Ni cas. La cara de l’arbre es tornà a girar.

La Vinyet va anar a adreçar-ne un altre, però abans que obrís la boca la cara de l’arbre també es va girar. I així va anar fent la nena, amb tots els arbres amb cara que trobava bosc endins, i tots reaccionaven igual. Després de ben bé dues hores, la Vinyet es va dir que res aconseguiria dels arbres. Estava molt cansada i es deixà anar i quedà asseguda. La llum ja minvava força a aquella hora dins la profunditat del bosc i la nena va ser conscient que hauria de passar la nit allí, sola, sense sopar, sense un llit, i envoltada de qui sap quantes criatures desagradables.

Es va agafar els genolls, va posar-hi el front i va tancar els ulls. Tot d’imatges van passar pel seu cap: la seva família, el pis on vivia, la seva habitació amb les seves coses, tot allò que la feia sentir segura. Va alçar el cap: la llum era encara més feble i les ombres s’estenien per arreu. 

Decidida, va anar cap a un arbre molt gran i rugós que havia de tenir molts anys.

—Ah… Bon vespre, arbre.

Com havia passat abans, l’arbre va girar la cara. Aleshores la Vinyet es va posar a donar cops amb el palmell a l’escorça, allí on hi devia haver el clatell de l’arbre. De moment res no va passar, però al cap d’una estona va aparèixer la cara, molt enfadada.

—Prou! Para ja amb els cops! Què vols?
—Saps on puc trobar una petricona amb roba de coloraines, …sisplau, arbre.
—Ets estúpida o què et passa? Tots els petricons duen roba de coloraines.
—Oh, bé, doncs em pots dir on hi ha algun petricó?

L’arbre no va dir res, només arrufava aquelles celles tan gruixudes que tenia, i semblava mastegar unes paraules que no acabava de dir.

—Veus aquells bolets d’allí? —va fer a la fi.
—Sí —va dir ella en veure uns bolets molt i molt grossos de color lila intens.
—Per allí has d’anar, ves per on hi hagi bolets, com més bolets més bona la direcció.

La Vinyet va recordar l’advertiment d’en Pròsper sobre els bolets, però qui sap què havia volgut dir l’home que feia mitja.

—Moltes gràcies, arbre. Adéu.

En passar prop dels bolets de color lila, li va semblar que es movien una mica cap a ella, però devia ser una impressió.

Les ombres ja gairebé dominaven dins del bosc. La Vinyet resseguia una mena de camí que marcaven els bolets, cada vegada més i més nombrosos. I cada vegada més estranys, molt grossos, fosforescents o amb petits tentacles. I de colors inesperats en uns bolets: a més dels lila intens, d’altres eren de color rosa xiclet, o grocs com un rovell d’ou, o de color negre lluent amb clapes blanques que donaven voltes com rodetes i feien un soroll de clau que obre o tanca un pany. Perquè molts d’aquells bolets feien soroll. De fet, la Vinyet s’estimava més sentir els de les rodetes blanques que no d’altres que feien un so com de xuclar. I es movien, poc però es movien!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres juvenils en català i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 respostes a Continuo molt enfeinada, i un altre tastet de ficció

  1. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin!. M’he quedat molt intrigada. A veure quan et deixen respirar i ens n’escrius un altre tastet.
    Una abraçada i bon diumenge.

    M'agrada

    • Hola Marta, sí, noia, a veure quan puc escriure aquesta novel.la infantil/juvenil i moltes altres coses que tinc al cap. Dos anys sencers sense poder-m’hi posar és per deprimir qualsevol –són també dos anys sense cap dia de vacances 😥.
      Espero que estiguis bé.
      Una abraçada!

      M'agrada

  2. Msrgarida Aritzeta ha dit:

    Gràcies per aquest tast de text, que té la virtut de desenganxar-nos de les trifulques diàries i envoltar-nos d’un clima meravellós. Fer novel·la requereix d’una concentració continuada durant molt de temps. Per a les temporades infernals, el que fas ja és escriure: el teu blog. Fas bé de no deixar-lo

    M'agrada

    • Moltes gràcies pel comentari, Margarida. Sé que estàs enfeinada i que escrius molt, per tant t’agraeixo que t’aturis a llegir-me i comentar. Cert, em queda el blog, i per això m’hi aferro, perquè sense ni això…, no sé pas.
      Una forta abraçada!

      M'agrada

  3. lgarate2013 ha dit:

    Tu imaginación y capacidad de envolver a lector en las historias que cuentas son portentosas. La pena es que no puedas dedicarte a ello con más intensidad. Nos perdemos muchos.
    Te queremos Shaudin. Que sigas bien.
    Zaindu!!!
    K.&M.

    M'agrada

    • Kaixo! Com m’agradaria tenir temps, ja no diguem salut, però com a mínim temps! Imagina que només fer l’entrada al blog em representa un gran sacrifici de no dormir i cansar-me més de com n’estic. No perquè passi molt temps escrivint el post, però prou per endarrerir-me amb la feina.
      Una abraçada ben forta a tots dos!

      M'agrada

  4. lgarate2013 ha dit:

    Perdón, Shaudin. Pretendía decir que “nos perdemos mucho”. También cierto que “muchos” se lo pierden, los que no te conozcan.

    Liked by 1 person

  5. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Hola Shaudin me sap greu que dormis tan poc. El compte m’ha agradat molt t’engresca i et porta a un altre món. Una abraçada ben sentida ❤

    M'agrada

    • Hola Juli. Ai, noi, això de la manca de dormir (per manca de temps per fer la feina) m’està afectant molt la salut. Hi ha vegades que m’adormo sobre el teclat de l’ordinador. Celebro que t’agradi la novel.la (novel.la curta) de la Vinyet. Tant de bo un dia la puguis llegir sencera!
      Una abraçada ben sentida cap a tu!

      M'agrada

  6. rosanebot ha dit:

    Mentre llegeixo el teu text et sento a prop. Tant de bo no hagis de trigar gaire a continuar la novel·la. Comprenc que ara no pots. Una abraçada.

    M'agrada

    • Que bé, Rosa! Jo et sento a prop quan llegeixo el teu comentari. El blog, a més de per escriure em serveix com a mitjà de comunicació. És molt important per mi mentre no tingui temps d’escriure novel.les (potser mai no en tindré) i perquè sóc molt lluny.
      Cuida’t força, estimada amiga. Petons!

      M'agrada

  7. Maria Sanchez ha dit:

    Es una pena que no puedas disponer de tiempo para escribir.
    Gracias por ofrecernos unos párrafos de vez en cuando.
    Una abraçada

    M'agrada

    • Sí, María, a mi me’n fa molta. Tinc una tristor ben ficada a dins, és allí dia i nit, i és sobretot pel que em passa com a escriptora, sense temps d’escriure coses noves, la saga publicada a mitges, els meus llibres no es venen. Moltes vegades penso que va ser una equivocació escriure en català quan sóc tant lluny. Una cosa és fer sacrificis, que tots els que escrivim en català fem poc o molt, i l’altra és que no et llegeixin –el sacrifici no serveix de res. En fi
      Una forta abraçada!

      M'agrada

  8. Anna Villalonga ha dit:

    Papallones bigotudes que netegen! Que bo. Endavant i ànims, Potato.

    Liked by 1 person

    • Hola Potato, gràcies. Hi ha molts éssers fantàstics inventats. No són els tipics. Com a l’altre fragment quan escrivia sobre en Pròsper, l’home que fa mitja i el seu cabell larguíssim té vida pròpia. M’agrada molt trencar estereotips i fer mons nous.
      Petons!

      M'agrada

  9. Teresa Sagrera ha dit:

    Uauuuuu Shaudin, molt bonic! Quin univers més màgic! Felicitats i moltes gràcies per regalar-nos aquest text tan especial. Una forta abraçada!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.