Pels cabells de la Nana!

Això em vaig dir el divendres en descobrir què havia passat amb el President Puigdemont. I el dissabte no ho vaig haver de dir perquè ja no calia, malgrat que quina poca gràcia li devia fer al President haver passat la nit a la presó, pels cabells de Nana!

Moltes vegades empro: Pels cabells de la Nana!”, però majorment quan sóc a casa perquè poca gent ho entendria. De vegades ho faig servir a les xarxes socials, però quasi ningú deu saber d’on surt aquesta expressió. Aquí, al blog, suposo que la majoria ho sabeu, però com que no és tothom, deixeu-m’ho explicar.

L’expressió me la vaig inventar per a la saga de la Interferència. Va sortir per primera vegada al tercer capítol de Més enllà del somni i la diu el pare d’en Tam. És una expressió dels habitants de Pot, tant els que hi viuen com els que han immigrat a Rocdur, i fa referència als cabells verds dels potians, al fet que no tenien cabells fins que a la seva prehistòria el personatge mític anomenat Nana, la noieta que va matar el drac, aconsegueix que el poble de Pot tingui cabells. I bé, vaig pensar que als potians els esqueia aquesta expressió. Aquí teniu el fragment que us deia:

Mentre això succeeix, prop del peu de la muntanya una familia s’arrauleix vora el foc en una barraca petita i molt pobra, una de tantes barraques que s’apilen, miserables, en una clariana del bosc. Són potians, immigrants del país de Pot al sud de Rocdur, una raça de gent menuda amb cabells verds arrissats i ulls color de mel, molt resistents pel treball i explotats pels rocdurians. En aquella barraca un home li parla al seu fill:
—T’he dit que no te’l pots quedar i no se’n parli més.
—Però, pare, el tindré aquí amagat i…
—Pels cabells de la Nana! Prou, he dit!
—Ningú no amaga res en aquesta terra —assenyala la mare tot remenant la sopa que es cou al foc—. Intenta-ho i et treuran els ulls.
—O et tallaran les mans o fins i tot el cap si no els serveixes de gaire —afegeix la veueta de l’àvia, una dona de cabells més blancs que verds i tan petita i encongida que gairebé hauria cabut en un cistell.
En Tam, el nen, amanyaga un cadell de gat groc i lluent com un raig de sol.

Al segon llibre, Perduts a l’altre món, l’expressió surt diverses vegades. Aquí en teniu una amb la família potiana que en Tam es troba en el seu viatge cap a Pot:

—No devia voler deixar la casa del poble per una feina insegura –diu la nora que entre el sogre i l’infant plorant sembla ben irritada–. —Vinga, Avi Nonó, cap a Rateta, cap a Pot!
—No i no! —crida, encara assegut al camí i molt enrabiat—. Ningú no em traurà d’aquesta terra merdosa de Rocdur per anar a un poble encara més merdós a Pot. Vull tornar a fer espases!
—La darrera que vares fer, pare, tenia la punta arrodonida.
—Així no farà mal a ningú.
—I abans d’aquesta en feres una amb floretes gravades a la empunyadura.
—Sóc creatiu.
—Els rocdurians volen dracs i calaveres a les empunyadures de les seves espases!
—Ja s’ho faran.
—Pare, apa, aixeca’t… Pels cabells de la Nana! Que vull passar la frontera com abans millor!

Al tercer llibre, Les urpes del Drac, també n’hi ha un munt. Aquí en un fragment amb en Tam i en Groc.

La marxa es fa feixuga i en Groc comença a rondinar. Potser es pregunta per què en Tam s’ha obstinat a anar per allí quan estaven tan bé a la llacuna. Arriba un moment que s’asseu i no es mou.
―Apa, Groc, una mica més.
Però el gat es queda clavat on és; ni tan sols es digna a mirar-lo. Gira el cap i observa un tronc caigut per on avancen unes erugues.
―Groc, vinga, anem!
Continua mirant les erugues. Badalla. S’ajeu.
―No ens hi podem quedar, aquí. Què hi vols fer aquí?
S’ajup al seu costat, li grata el clatell i li fa un petó al front. El gat ho rep amb una grossa llepada al nas d’en Tam.
―Groc, anem-nos-en d’aquí. Només hi ha erugues i fulles podrides. Au, una miqueta més fins a trobar un lloc amb aigua. Potser tu la saps trobar? Aigua! ―i fa com si beu.
El gat grata a terra amb les tremendes urpes fins a aconseguir un petit toll d’aigua bruta plena de larves. Mira en Tam, murri.
―Sí, home! Això no és aigua per beure, pels cabells de la Nana!
En Groc torna a ajeure’s i aquesta vegada es concentra en la contemplació d’uns petits escarabats vermells que s’amunteguen en un fong.
―D’acord, queda’t aquí, però jo me’n vaig. Que ho passis bé!

I de l’últim llibre, Ombres i flames, la primera vegada que hi surt:

Avui en Tam té una pensada, només per venjar-se una mica. Deixa de cercar la banya i se’n va on hi ha l’home. El troba fent neteja amb una escombra de la seva invenció.
—Ei, qui et diu que no he trobat la banya? —fa en Tam.
L’home deixa d’escombrar i es queda quiet, els ulls molt oberts. Però reacciona de seguida.—Ha, ha, ha! Veig que estàs de broma avui; així m’agrada.
—Per què et penses que faig broma?
—Se’t veu el llautó, noi. Ets massa innocentot. I si tinguessis la banya moltes coses haurien canviat.
—Per què?
—Tindries poder, nano.
—Per què?
—Pels cabells de la Nana! Per què, per què… Vinga, home! Perquè la banya et donaria poder i no t’estaries tant de temps sense intentar alguna cosa per fugir. Tu mateix vas contar les gestes d’Alarús i saps perfectament que amb una banya de drac et sents capaç de tot.
—La banya d’un drac de Rocdur, però el drac verd de Pot era diferent i potser la banya no té cap poder.
—Bona en fóra que la maleïda banya no servís per a res!
—És per salvar el poble de Pot.
—Sí, sí, tot el que vulguis, però jo vull el seu poder.
—I per qué?
—Quines preguntes! Sense poder no som ningú, per si no te n’havies adonat. I ara surt d’aquí o t’anirà tota la pols a sobre —fa retornant a la neteja.

Espero que us hagin agradat els fragments. I ara ja tots sabeu per què de vegades dic: Pels cabells de la Nana!