Avui anem al Pacífic

No pensava escriure un conte, però mentre buscava una cosa per un examen de llengua (he de preparar tres exàmens per la setmana que ve), m’he topat amb una fotografia que m’ha fet imaginar una història i, bé, no m’ho he pensat més. Aquí el teniu.

Tornar a començar

Després d’anys de penúries li va tocar la loteria, i una de ben ben grossa. Tant n’era que ni en somnis s’hauria imaginat poder tenir mai una quantitat semblant. Va pagar deutes, va repartir diners entre amics, veïns i coneguts –de família no n’hi quedava des de la mort del pare pel COVID-19–, i no es va descuidar d’omplir les arques de diverses organitzacions que vetllaven per la gent o per la natura. Va deixar la feina, aquella oficina sense finestres que cada matí feia fortor de lleixiu i on s’hi sentia presonera, va canviar el número de telèfon i se’n va anar d’on vivia per evitar la gentada, que ni coneixia però que l’assetjava dia i nit demanant diners, una foto o una entrevista. Fins i tot va canviar de país, sense dir a ningú on anava i sense endur-se’n cap possessió, cap record, res; partia amb el que duia posat.

Al país on anà a raure, va llogar una illa llunyana, una d’aquestes de revista, de súper luxe. Era prop d’una altra illa molt més gran que tenia un antic volcà, altíssim, al bell mig, i un munt d’hotels a les costes. Hi va arribar amb el que duia posat de casa seva, sense maleta, només amb una bossa de plàstic on hi havia dues samarretes, dos shorts i unes xancletes. Un dia a la setmana hi aniria un helicòpter des de l’illa gran, amb la gent de la neteja i els queviures. De moment, la casa estava neta i a la cuina hi havia de tot.

Quan es va quedar sola, es va canviar i va pujar a la terrassa del segon pis d’aquella casa immensa situada en una petita elevació de l’illa anomenada Apukohai, la seva illa fins que s’acabessin els diners o se’n cansés –no havia fet plans més enllà de les dues possibilitats. Ara, des de la terrassa contemplava una vegetació frondosa, platges de sorra blanca i aigües d’un blau de cobalt que per la banda de l’oest s’estenien fins a l’horitzó. La terrasa no quedava prou amunt per veure el contorn de l’illa, un gran peix, tal com l’havia copsat des de l’helicòpter.

Feia tres dies que era a l’illa i ja havia gandulejat, nadat a la piscina i caminat per la platja a la banda de l’est, on més enllà hi havia l’illa gran amb el volcà. Durant aquells tres dies s’havia begut tota una ampolla de cava, ella que mai no bevia, i s’havia atipat de fruita i de menges suculentes que li havien deixat a la nevera i només havia d’escalfar. Ni havia mirat la tele, ni posat música, ni fullejat unes revistes, ni s’havia connectat a la xarxa amb l’ordinador que també era a la casa. El que més li agradava era estar-se a la terrasa de cara a l’oest i cantar cançons de quan era petita, mentre mirava cap a l’horitzó i escoltava l’aigua de l’oceà, només això.

Passada una setmana va venir l’helicòpter. Li van netejar la casa, tan gran que hi havia lloc per a un regiment; la tenia força neta, però van haver de fer set llits, un a cada un dels dormitoris que hi havia, ja que es dedicava a dormir en una habitació diferent cada nit. Quan tot era net, la cuina altre cop plena i l’helicòpter es posava en marxa, va sentir una glopada d’angoixa. Va córrer a l’helicòpter, que es va aturar. “No, res, no passa res. Ho sento. Adéu.”, va fer. Però sentia com un forat a l’estómac, i hauria volgut demanar a aquella gent que es quedessin a l’illa amb ella.

Quan se’n va anar a dormir i mentre traslladava el raspall i pasta de dents a la cambra de bany de l’habitació que havia triat, es va dir que potser començava a trobar-se massa sola. Bé, si se n’atipava se n’aniria a un altre lloc, ara que era lliure de fer el que volgués. I de sobte li tornà el buit a l’estòmac, i per uns moments una sensació de desassosec. Era estrany. Es va rentar les dents i anà a la terrasa a cantar i omplir-se de cel i d’oceà, l’última cosa que feia cada nit abans de ficar-se al llit. Era una nit amb els estels que resplendien i feien brillar les aigües fosques. S’estirà a la chaise longue i contemplà el firmament, sentint-se molt petita, molt petita, molt petita. S’adormí a la terrasa.

Va pensar que era un terratremol, mentre s’incorporava i mirava a totes bandes. O potser era el volcà? Va córrer a l’altre costat de la casa. Des de la finestra es veien llunyans els llumets dels hotels, però res semblava ocórrer al volcà. I tornà a passar: un sacseig brutal que ara va fer caure els objectes i la va fer perdre l’equilibri. Havia de ser un terratremol, segur. Que podia fer? Hi havia una llanxa motora a la platja; hauria d’arribar-se fins a l’illa gran on hi havia els helicòpters.

Quan va sortir de la casa, ja s’hi esquerdaven les parets, i a fora el terra trontollava. Mentre corria cap al petit moll de la platja, va veure arbres que es desplomaven, pedres que rodolaven avall i se sentien les aigües agitades. Va saltar a la llanxa i tot just treia la corda que la lligava quan la seva illa, l’illa d’Apukohai, s’aixecà de les aigües. Va engegar la llanxa i provà d’allunyar-se’n, mentre Apukohai s’espolsava tot el que tenia al damunt, es submergia i tornava a la superfície, provocant multiples onades que la llanxa trampejava com podia. La va aturar i es va girar. Es quedà immòvil mentre contemplava el cap descomunal del peix que havia sorgit de les aigües i que, tot quiet, semblava mirar-la. Tot d’un cop el peix se submergí, i poc després el seu traç sobre l’aigua fosca s’allunyava cap a l’oest.

Sense presses, la llanxa s’acostà a l’illa gran.

Espero que us hagi agradat. Jo encara no he tingut temps de saber si m’agrada. Voldria afegir que el nom de l’illa, Apukohai, en llengua hawaiana vol dir “monstre”.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Els meus contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Avui anem al Pacífic

  1. rosanebot ha dit:

    Sí que m’ha agradat. Ja m’ho pensava que la solitud seria inaguantable. Tens una imaginació meravellosa. T’envio molts petons!.

    M'agrada

    • Responc el teu comentari del conte de l’illa, Rosa, el de fa dues setmanes, i en uns minuts et respondré el comentari d’aquesta setmana.
      Contenta que t’hagi agradat! Valoro molt la teva opinió. Sí, imaginava que de principi el personatge necessitaria solitud, repós, temps desconnectada de l’exterior, mentre, alhora, podria gaudir de luxes que mai no havia tingut ni en somnis (l’imagino una dona que ha treballat molt gunyant molt poc), però la soledat es comença a fer present en passar els dies. També volia fer un paraŀlel amb ella (la seva vida d’abans) presonera a l’oficina, i el monstre que és l’illa, també presoner. Gràcies per les teves paraules. Jo també t’envio molts petons!!!

      M'agrada

  2. Anna M Villalonga ha dit:

    Oh, Shaudin. M’ha encantat. Està bé començar el diumenge amb un conte! Molts petons!

    M'agrada

  3. lgarate2013 ha dit:

    Shaudin al poder! Es una gozada leer tus historias. Besarkada bat!

    M'agrada

  4. Maria Sanchez ha dit:

    Una vez más nos muestra tu inagotable imaginación. Gracias por este cuento.
    Una abraçada

    M'agrada

  5. Marta Valls ha dit:

    Precios Shaudin. Els diners no ho són tot, sort que se’n va poder sortir.
    Moltes gràcies. Una abraçada!
    Marta

    M'agrada

    • Contenta que a tu també t’hagi agradat el conte de l’illa, Marta. No, no ho són tot, els diners, però ajuden, com a aquesta dona que va poder fugir de la presó que era la seva vida treballant a la oficina per només sobreviure. Tant li feien els diners, només els volia per ser lliure. Sí, el peixot no li va fer res, més que un bon ensurt.
      Una abraçada!

      M'agrada

  6. Teresa Sagrera ha dit:

    Felicitats, Shaudin! A mi sí que m’ha agradat, m’hi he trobat en aquesta illa de platges de sorra blanca. Només pensava si s’havia endut algun llibre. Jo acabaria trobant-m’hi molt sola. La solitud només m’agrada a estones, trobaria a faltar la gent. Una forta abraçada i gràcies pel regal.😘❤️

    M'agrada

    • Hola Teresa. Gràcies per passar per aquí (jo passaré pel teu dietari tan aviat com pugui; ja saps com és quan tens més feina que hores per fer-la). Doncs ho vaig pensar, això del llibre o llibres, i vaig decidir que no en sortirien perquè llibres és el que jo m’enduria a l’illa, però la dona de la història no sóc jo. L’imagino com una dona d’uns 45 anys que sempre ho ha passat molt just, que ha fet una vida sobria, cuidant segurament el seu pare fins que va morir; una dona que ha treballat en una oficina més aviat desagradable on guanyava molt poc i on se sentia absolutament presonera. Una dona amb una educació sencilleta que vivia en un pis on no hi havia llibres i probablement s’entretenia només mirant la tele. Bé, que vaig pensar que era millor suprimir els llibres. Hahaha, tota aquesta explicació per dir això.
      Una forta abraçada!

      M'agrada

  7. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    M’ha agradat molt quina imaginació que tens. Una abraçada ben sentida 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

  8. Xavier ha dit:

    M’agrada!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.