No engreixar-se i d’altres coses

Aquest últim any i mig, si fa no fa, m’he engreixat per primera vegada a la meva vida d’adulta, perquè el meu pes va ser invariable durant dècades (tret del meu embaràs) fins que va arribar la pandèmia. Tinc roba que si era ajustada ara no m’entra, i amb l’altra vaig molt incòmode ja que encara no m’he comprat res nou, per falta de temps i, a més, perquè de tota la vida odio haver d’anar a comprar roba! Per això, abans, quan hi anava i trobava alguna cosa que em convencés (difícil, perquè sé molt bé què vull, però rarament ho trobo), comprava 2 o 3 peces iguals per tal que durés uns anys i no haver de perdre temps amb activitats que odio.

Bé, el cas és que entre fer classes en línia i tots els mesos que vaig estar sense quasi sortir després de lesionar-me el genoll, que continua amb problemes, aprimar-me sembla una utopia. Per això, quan em va arribar l’últim butlletí de la Universitat de Toronto (que m’envien per ser exalumne) i vaig veure un article intitulat “U of T study shows that nuts are not linked to weight gain” (Un estudi de U of T mostra que els fruits secs no van lligats a engreixar-se), el vaig llegir. S’ha d’entendre que “nuts” són fruites dins d’una closca dura: ametlles, nous, pacanes, pistatxos, nous del Brasil, macadàmies, avellanes… Res a veure amb panses, per exemple; per bé que malgrat no ser un “nut” sinó un llegum a l’estudi van incloure els cacauets. El van fer diverses universitats en diferents països i, precisament, qui ha estat una de les autores de l’estudi a la U of T, Stephanie Nishi, es troba ara a Catalunya on estudia a fons d’altres propietats dels fruits secs. És a la Universitat Rovira i Virgili, al laboratori de Jordi Salas Salvadó qui és també el director del CCNIEC (Centre Català de la Nutrició del Institut d’Estudis Catalans). Curiositats.

Doncs bé, després d’un estudi amb més de mig milió de voluntaris i 121 assatjos clínics, l’evidència va ser clara: a més de ser beneficiosos per als diabètics i per a la gent amb problemes cardiovasculars, i ser molt indicats per tenir una bona salut, els fruits secs no fan augmentar de pes i es recomanen per a la gent que es vol aprimar. Ja ho sabeu.

El dissabte 9 d’octubre vaig tenir massa feina (moltíssima!) per poder escriure una entrada al blog. Però hauria volgut felicitar els amics al País Valencià. Per tant: Amics valencians, espero que tinguessiu una bona Diada!

El dimecres vaig tenir una alegria en assabentar-me de la vacuna per la malària. Moren tants i tants nens cada any! Ara mateix no tinc els números, però són desenes de milers, la gran majoria a l’Àfrica subsahariana. En vaig parlar en una classe, tot i que no tenia res a veure amb el curs. Molts dies començo les classes amb alguna cosa que sospito que no saben i considero important que ho sàpiguen.

Parlant de vacunes, el dijous de poc perdo la feina, per tenir-ne tanta. I perquè la universitat ens atabala amb 30 o 40 o més missatges diaris (deixant de banda els dels estudiants). És una tortura, que va des d’anunciar alguna ponència o exposició, fins a demanar (gairebé exigir) que fem dotzenes de cursos per aprendre a fer les classes més divertides i atractives. Hi ha professors que passen tot el temps lliure fent cursos d’aquests (es tracta d’incloure ”juguets” a la classe) i d’altres professors estem fins el capdamunt de tot això. Bé, doncs m’atabalen tant i em fan perdre tant temps, perquè ho he de llegir bé i moltes vegades respondre, a més de la feinada que ja tinc amb les classes, que em va passar per alt que el dilluns era l’últim dia per enviar la prova de vacunació a la universitat, o no hi pots treballar més. Ens devia passar per alt a molts, perquè el dijous al matí ens arribava un missatge amb un ultimatum per aquell dia, per a qui no ho havia enviat quan tocava. Vaig haver de córrer perque anava a començar una classe, i no recordava on tenia la còpia del document ni on ho havia d’enviar. Ho vaig fer a temps, però quin ensurt —mira que si tot i vacunada m’acomiaden per no haver tingut temps de respondre!

Per acabar, us voldria presentar una activista i cantant quítxua del Perú. Potser la coneixeu, es diu Renata Flores. Per si no sabeu qui és, aquesta noia vol rescatar la seva llengua, el quítxua, i la vol promocionar sobretot entre els joves. És una cantant independent, que és part dels nous cantants i compositors andins que volen promocionar el quítxua entre els joves peruans. Són els promotors de la música urbana andina, també anomenada rap andí o inca trap, on combinen el rap, el reguetón i els sons del camp andí. A les seves cançons, Renata Flores empra majorment el quítxua, l’única llengua que parlaven les seves àvies, tal com ella explica, però de vegades canta en castellà. Parla de la discriminació, de la cultura dels seus avantpassats, de gent de l’altiplà que es va rebeŀlar contra els espanyols, i ho va pagar car, com en el cas d’una dona, María Parado de Bellido, a qui van torturar i finalment afusellar i de qui parla Renata Flores en una de les seves últimes cançons. També en té una on es refereix a les dificultats dels nens de les muntanyes per accedir a l’escola, sobretot les nenes, les quals han de fer un recorregut en molts casos de tres hores per arribar-hi; després tres hores de tornada quan ja és fosc, i de vegades són atacades. A sota la teniu. Les nenes que hi surten són nenes de les muntanyes que van voler coŀlaborar en el vídeo. Us he posat subtítols en castellà, però no sé si es mantindran (ja sabeu com canviar-los, oi? amb la rodeta de configuració a baix a la dreta del vídeo, aneu a quítxua i amb la fletxa a quítxua-español).