Un capítol de llibres

Avui em fa molta iŀlusió tornar a la meva saga, amb un capítol curt de la noveŀla Ombres i flames. Esborraré algunes coses que podrien revelar massa, però s’entendrà bé. Es tracta d’un episodi a l’altre món, concretament al país de Rocdur. Hi trobem el cap de l’exèrcit de Rocdur, un home que obeeix el Senyor, malgrat no agradar-li. Per culpa d’una estratègia equivocada del Senyor de Rocdur, el Cap va ser malferit a la batalla contra els foscans, quan els Rocdurians volien envair Fosca –episodi de Perduts a l’altre món–. El Cap, com potser recordeu dels primers dos llibres, pateix d’un insomni terrible; abans aconseguia dormir amb les històries que li explicava en Tam, fins que el nen va fugir a Sura amb la Tariana, la filla del Cap, i el guerriller Tajun.

Ja em direu què us sembla, oi? M’estic quedant sense més fragments de les noveŀles per oferir-vos, perquè gairebé tots els capítols que queden, malgrat ser molts, són massa importants i reveladors per usar-los al blog.

Llibres

Els cims de les muntanyes que envolten la Vila de Rocdur encara estan nevats, però les seves faldes comencen a verdejar, s’hi obren poncelles i nombroses bestioles s’apressen entre les tiges tendres. La Vila reposa tranquiŀla sota el sol d’un migdia de principis de primavera: al mercat poques dones hi feinegen, els soldats endrapen el dinar a la caserna i la resta de rocdurians són a casa. Però als carrers, esmorteït pel sòl de terra, repercuteix el so dels cascs d’un cavall. El genet és el Cap.
Deixa enrere la plaça de la senyera amb les seves cases folgades i s’endinsa pels carrers adjacents on s’aixequen més residències opulentes. No s’atura, sinó que continua cap al raval on viuen rocdurians amb recursos més escassos que els altres.
Així que arriba a la perifèria de la Vila, ressegueix un carrer amb cases a una banda; l’altra s’obre als conreus, i al lluny, abans d’arribar a les altes muntanyes, s’eleven turons boscosos que formen diminutes valls amb masies. El riu ho envolta tot i es perd cap al sud.
El Cap estira les regnes i deté el cavall davant d’una casa estreta i força negligida. Descavalca, lliga la muntura en una anella i pica suaument a la porta d’entrada. Espera.
Un home obre. Té els cabells lligats en una cua i una barba també llarga; s’ha quedat tens en veure el Cap. Com que l’home no reacciona, el Cap es fica a la casa i tanca la porta.
—Ramià?
—Si, Cap, jo mateix —i s’agenolla tot seguit.
—Aixeca’t. He de parlar amb tu. Anem a dins.
L’home vaciŀla, però incapaç d’oposar-se al Cap, el guia per un passadís que desemboca a una sala amb una gran llar on cap foc no flameja, butaques atrotinades, prestatges i taules plenes d’ampolletes amb líquids de colors, i pergamins; de fet hi ha pergamins pertot arreu.
Esquivant l’escampadissa, el Cap treu un pergamí d’una butaca, s’asseu i li indica a Ramià que s’assegui en una altra. I tot d’un cop li etziba:
—On tens els llibres?
—Quins llibres? —li tremola la veu, les mans, les cames.
—No em facis perdre el temps. Ets germà de la Liana, la meva dona morta, i l’oncle de la meva filla. No et denunciaré. On tens els llibres?
L’home fa un sospir i s’aixeca. Prem un resort sota una taula i se sent una mena de gemec; a poc a poc es desclou una espaiosa obertura al fons de la llar. El Cap s’hi apropa.
—Són a l’altra banda, els llibres?
—Sí, Cap —agafa una grossa espelma—. Us l’iŀluminaré.
De seguida són en una altra sala, aquesta endreçada, amb parets folrades de lleixes atapeïdes de llibres i pergamins enrotllats. Una escala de mà es recolza en un racó.
—D’on ha sortit tot això?
En Ramià s’escura la gola i fa:
—Veureu, la meva família sempre va tenir llibres, de moltes generacions, i…
—Tal com em pensava, no tots van anar a parar a la Liana i després a la Tariana.
—En efecte, els altres són aquí, i jo n’he fet més.
—Tu fas llibres? —el Cap sembla molt sorprès—. Quina mena de llibres?
—Oh, de diferents tipus: sobre la història de Rocdur o històries que m’empesco; m’agrada sobretot fer-ne per a infants —somriu i es queda embadocat pensant qui sap què.
El Cap l’observa, desconcertat. Aquell Ramià deu ser l’home més estrany que ha conegut mai. De sobte arrufa les celles.
—Qui llegeix aquests llibres?
—Ningú —el somriure s’apaga.
—Doncs per què els fas?
—No ho sé pas, em distreu i m’agrada —diu amb senzillesa, i afegeix—: Voleu examinar-ne alguns?
—Sí, és clar.

En Ramià li dóna l’espelma i agafa l’escalà de mà.
—Vejam… Ah, allí —apuntala l’escala—. Feu-me llum, si us plau.
Poc després, tots dos retornen a la sala dels pergamins, carregats amb alguns llibres que dipositen en una taula. En Ramià n’agafa un de primet i li dóna al Cap.
—Aquest es diu “La cabreta entremaliada”. És per a infants, hi, hi.
El Cap es mira en Ramià un moment, com si no sabés com classificar-lo. Fulleja el llibre: té poques parts escrites, però moltes iŀlustracions.
—Tu l’has escrit i has fet les imatges també?
—I tant. Podeu veure tots els meus estris —assenyala les ampolletes amb líquids de colors; i obre un altre llibre, gruixut, amb les pàgines plenes d’escrit i només petites iŀlustracions als marges—. Aquest no me l’he inventat jo, l’he copiat d’uns manuscrits antics perquè començaven a esborrar-se les lletres. De vegades invento històries i d’altres copio manuscrits que ja existeixen, bé perquè es fan malbé o bé perquè són escrits en la llengua antiga; en aquest últim cas, els transcric a la llengua comuna.
—Em pensava que només els savis del Castell sabien la llengua antiga.
—Ells i jo. Que sàpiga, ningú més.
El Cap passa una bona estona inspeccionant d’altres llibres.
—Les imatges que fas em recorden les d’un llibre de la Tariana, La història de l’Ilarió, que conté “Les gestes d’Alarús”.
—Ah! L’heu llegit? Sí? Oh, i us va agradar?
El Cap no li respon, però pregunta:
—El vas fer tu?
—El vaig fer, certament, però la història ja existia. La vaig trobar en manuscrits antics. Va ser el primer llibre que vaig fer, i li vaig regalar a la meva germana Liana.
—Què se’n farà de tots aquests llibres quan et moris? Ho has pensat?
—Es quedaran on són i… Bé, potser algun dia algú els llegirà.
—Estan prohibits els llibres que no són els oficials. Ho tens present?
—Sí, Cap, però no fan cap mal aquí, a casa meva.
—Però estan prohibits!
En Ramià ha empaŀlidit.
—M’heu dit que no em denunciareu.
—Cert, però et puc manar que et desfacis dels llibres.
—Si us plau, Cap, seria la meva mort. I…, perdoneu, però el llibre que teniu de l’Ilarió i les gestes d’Alarús també estaria dins dels proscrits, oi?
La cara del Cap s’encén d’indignació i en Ramià sembla preparar-se pel cop que li arribarà, però el Cap es limita a fer un esbufec i dir:
—Me n’he d’anar.
—Voleu endur-vos algun llibre? Potser us serà útil per agafar la son.
—Potser sí —i n’agafa un com qui res.

És de nit i a la Vila de Rocdur només hi ha una finestra iŀluminada, la de la habitació del Cap, tal com des del Castell poden comprovar els ulls encesos del Senyor. Però el tirà de Rocdur no sap que el Cap s’ha adormit tranquil en acabar la història de “La cabreta entremaliada”.