Un altre adeu, aquest al Canadà

Ho vaig comentar al facebook i al twitter, però m’ha costat força escriure una entrada al blog sobre el tema. La feinada tremenda que tinc i la salut sempre avall no han ajudat. Bé, es hora que us presenti la meva amiga Medora.

La Caroline Medora Sale (pels amics Medora) ha estat una escriptora canadenca de noveŀla negra i noveŀla històrica. Va néixer a Winsor, a la província d’Ontario, però de petita va viure uns anys a Washington, atesa la feina del seu pare, després una altra vegada a Windsor, i un cop començà la universitat ja va viure sempre a Toronto. Es va doctorar d’estudis medievals a la Universitat de Toronto. S’havia especialitzat en l’edat mitjana del sud de França i part de la Península Ibèrica, la qual cosa la va empènyer a aprendre a fons francès i castellà. El seu marit, en Harry Roe, ara professor emèrit de la Universitat de Toronto, també és medievalista però d’estudis celtes i llengües nòrdiques.

La Medora va treballar molts anys de professora de literatura anglesa en una escola secundària. Les seves classes eren majorment sobre Shakespeare i va aconseguir que munts d’alumnes aprenguessin a fons les obres del dramaturg anglès. Encara se’n recorden i amb una gran estimació per la Medora. I mentre era en aquesta escola va començar a escriure noveŀles de gènere negre.

Quan  la vaig conèixer, ella havia deixat de treballar a l’escola. Ja havia escrit la famosa sèrie amb la parella Harriet Jeffries i John Sanders com a protagonistes. A mi em van encantar títols com Murder on the Run o Shortcut to Santa Fe, per esmentar un parell dels set títols que té la sèrie. Tenien a més la gràcia de ser canadencs, l’autora i els personatges, i de passar quasi tots a la ciutat de Toronto, perquè sembla que sempre hagi de ser tot dels Estats Units. Va publicar la primera noveŀla l’any 1986, a la branca canadenca de l’editorial Penguin, però una altra editorial va comprar els drets dels llibres de la Medora (no sé els detalls perquè jo encara no la coneixia), i aquesta editorial era la Charles Scribner’s Sons de Nova York, molt antiga (fundada el 1846), on van publicar autors com ara Henry James, F. Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Les set noveŀles de la sèrie  van passar, doncs, a ser part de l’editorial Charles Scribner’s Sons. I van tenir força èxit, amb ressenyes molt positives de diaris com el New York Times o el Globe & Mail de Toronto. A més a més, el 1987 havia guanyat el Crime Writers of Canada Awards of Excellence, premi per la millor noveŀla negra canadenca de l’any. I la Medora va ser presidenta del Crime Writers of Canada (1989-1990) i també presidenta del consell directiu de l’organització internacional Sisters in Crime (1998-1999).

La vaig conèixer el mes de setembre de 1998 (o 1997, no puc recordar quin dels dos). Ella i el seu marit van venir a la meva classe de català de primer any, quan jo impartia aquest curs i el de cultura catalana a la Universitat de Toronto. De primer no sabia qui eren. Em va estranyar veure’ls en una classe on els altres estudiants tenien entre 18 i 20 anys, i en Harry ja passava de l’edat de jubilació. Però de seguida es van adaptar a la classe i van resultar ser els millors alumnes. Em van explicar que havien fet un viatge a Girona, n’havien quedat enamorats i volien aprendre català. Vam acabar fent certa amistat i en venir l’estiu em van contractar perquè els hi fes classes de pràctica de català. Ens trobàvem en un cafè del centre i allí fèiem la classe. I l’amistat va créixer. A a finals d’estiu ja em convidaven a sopars que feien a casa seva pels amics. Aquell any, també, la Medora va publicar la noveŀla Remedy for Treason, la primera d’una nova sèrie sobre un metge jueu i cec de Girona, durant el segle XIV i la pesta negra. Una noveŀla de gènere negre i alhora una noveŀla històrica, que la Medora va signar amb el seu altre nom, Caroline, i el cognom del marit, Roe, ja que la seva agent li va dir que vendria més llibres. A la tardor, la Medora i en Harry van tornar a Girona.

Quan la Universitat de Toronto va eliminar els cursos de català (el braç d’Espanya és molt llarg), per bé que entre les dues classes tenia 122 estudiants, una barbaritat, en Harry va organitzar una recollida de signatures entre els professors de la universitat –se’n van recollir centenars–, però els cursos de català van ser igualment eliminats. Aquell any la Medora va publicar el segon llibre de la nova sèrie d’Isaac el cec, intitulat Cure for a Charlatan. Ella i en Harry van tornar a Girona. I vet aquí que Edicions 62 va publicar el primer llibre de la sèrie en català: Remeis i traïcions.

Els anys que van seguir, jo, a més de fer classes a la Universitat de McMaster i després al campus de Glendon de la York University, vaig continuar fent classes privades per La Medora i en Harry, malgrat que el seu català ja era boníssim –en Harry s’havia fet ell mateix tot un diccionary de català-anglès. La Medora va publicar més títols de la sèrie a la Girona medieval; un altre va ser publicat per Edicions 62, Remei per a un xarlatà. La sèrie de Isaac el cec en anglès va arribar a 8 llibres l’any 2004. Tot i que en català no en van publicar més, editorials de França, Alemanya, Rússia, Espanya (i d’altres que no recordo d’on eren) van publicar-los en les seves llengües.

En un dels viatges a Girona, van anar a la llibreria d’una ciutat de la Catalunya Nord, no recordo si era Perpinyà, on tenien llibres de la Medora. I es van trobar amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís que també signava llibres o feia una presentació. La Medora hi va parlar i ja a Toronto m’ho va explicar. Bé, és només una anècdota, però no sé per què em va quedar molt present.

L’amistat amb la Medora i en Harry va continuar i eventualment jo vaig començar a escriure Més enllà del somni. Abans que me’l publiquessin, la Medora va llegir el manuscrit i se’n va enamorar, tant que va decidir traduir-lo a l’anglès. Tant ella com en Harry, que també el va llegir, van dir que era millor que Harry Potter i que seria un gran èxit (ells, com d’altres persones, es van equivocar). El cas és que em van animar molt, sempre m’animaven. I quan l’any 2008 Edicions del Bullent em va publicar la noveŀla, la Medora ja quasi havia acabat la traducció. El llibre es va publicar en anglès el 2009. A sota teniu una fotografia del dia de la presentació (no en tinc cap de millor): la Medora i jo, signant llibres, i l’artista que va fer la coberta.

Quan vaig publicar la continuació, Perduts a l’altre món, i el vaig anar a presentar a Barcelona, la Medora estava escrivint una nova noveŀla. Havia llegit Perduts a l’altre món, també li havia entusiasmat i s’havia compromés a traduir-lo de seguida que acabés la seva noveŀla. Però tot començà a anar malament. Primer en Harry va estar molt malalt, després ella, molt temps, anys, fins al punt de perdre la vista. Mai no va acabar la seva noveŀla per bé que sempre deia que es posaria més bé i l’acabaria. Va recuperar una mica la vista, però la seva salut va anar avall.

Fins a arribar a la setmana passada que va morir d’un atac de cor inesperat.

La Medora ha estat una gran amiga a qui vaig veure entre un i dos dies a la setmana durant una pila d’anys, fins que la meva vida es va complicar massa i la salut, tant d’ella com la meva, també, i ja només ens comunicàvem per telèfon. Però durant uns 13 o 14 anys parlàvem sovint per telèfon, en un cafè o a casa seva. Era una persona molt alegre, cultíssima, amb un humor irònic súper divertit. I molt generosa, sempre disposada a ajudar.

Estic molt trista.