Condol, fred, gent malalta i els sonats

Escric aquesta entrada en dues parts, perquè tot de cop de vegades m’estressa molt, atesa la meva crònica falta de temps. Començo, doncs, el divendres a la nit, amb una temperatura a Toronto de -30° (sí, 30 graus sota zero).

Abans de res us vull fer saber, a aquells que encara no ho saben, que demà, dissabte, farà una setmana que va morir el germà de la nostra companya María Sánchez, coŀlaboradora del blog, com altres de vosaltres, amb els seus comentaris que mai no fallen. Ho vaig comentar al facebook i ara ho faig aquí. Francesc Sánchez, el seu germà, era un advocat de Sabadell, i si moltíssimes persones van escriure sobre en Francesc en assabentar-se de la seva mort va ser perquè era molt conegut, com a advocat i com a expert del món antic romà, a més de ser segons tothom que el va conèixer una persona encantadora. A sota us copio un parell de tweets que van escriure sobre ell.

Lourdes Ciuró, consellera de Justícia del Govern de la Generalitat de Catalunya:
Molt trista perquè ens ha deixat @calix_cicero [Francesc Sánchez]. Un bon amic. Sempre hi era. Un sabadellenc de soca-rel, com deia ell. Gran advocat, molt pencaire, honest i un mestre de la cultura romana. Descansa en pau, Francesc. Et trobaré a faltar.

Maria Carme Roca, escriptora:
Quin greu, quin buit! Ens ha deixat en Francesc Sánchez @calix_cicero, advocat, apassionat del món romà i de Catalunya. Ambdues coses ens unien. Va tenir la generositat de presentar alguns dels meus llibres. Ha estat un luxe compartir la seva amistat i saviesa.

Molta gent s’ha referit al seu somriure, i la seva germana, la María, va penjar al Facebook una cançó que jo vaig compartir i ara també ho faig aquí: “La vall del riu vermell”.

El nostre condol de part del blog, María.

Continuo el dissabte.

Com deia més amunt, fa molt fred (amb alguns dies més acceptables de tant en tant). Entre això i la covid, Toronto, sempre solitària, sembla ara una ciutat fantasma. A partir de cap a les set del vespre al centre no s’hi veu pràcticament ningú. Per la finestra miro l’avinguda on hi ha l’edifici on visc: està buida de persones, i de cotxes ben poquets. He de dir que aquí, a la província d’Ontario, mai no ens han confinat a casa; des del principi de la pandèmia podem sortir tant com vulguem –de fet ens han dit sempre que anem a caminar­–, ara bé, les botigues, restaurants i etcètera han estat molt més temps tancats que als Països Catalans (vaig passar 10 mesos sense poder anar a la perruqueria, per tant us podeu imaginar com són les coses aquí). Aquesta nit la temperatura és millor que anit (-24°; anit eren -30°). De tota manera, això era molt normal fa anys, i temperatures més avall també, com quan el meu fill era petit, però aquests últims hiverns teníem temperatures d’uns -6° a -12° i ens havíem malacostumat a no tenir gaire fred. Diumenge a la nit, a més de la temperatura molt baixa, arribarà una tempesta de neu que durarà fins el dimarts i ens deixarà entre 10 i 20 cm de neu, una barbaritat. Per bé que abans també nevava molt més que els últims anys.

Fa deu dies em van posar el booster shot, que diuen aquí, –la tercera dosi del vaccí–, i vaig reaccionar ben malament amb febre alta, molt mareig, dolors forts, cansament, mal de panxa, un bony dolorós a l’aixella i, el que em va tenir més preocupada, un dolor molt intens a la banda esquerra de la cintura que em dificultava el respirar. Va durar quatre dies, molt dolents amb tot plegat, després se’n va anar del tot la febre i molts dolors, però la punxada a la cintura va perdurar un parell de dies més. Ara encara continua el cansament fort i el dolor al braç (no molt fort), però els altres dolors són els de sempre de la fibromiàlgia. Va ser difícil, sobretot treballar, però evidentment estic contenta de haver-me-la posat (el meu fill també té la tercera, i els meus estudiants també).

Sort que tinc alguna protecció amb el vaccí, perquè entre l’estat dels meus pulmons i amb la covid que fa estralls a Toronto, a la província d’Ontario i a tot el país, no sé pas que podria passar. A Iqaluit, la capital de Nunavut, al nord del Canadà, estan totalment confinats a casa des del 24 de desembre quan es va descobrir que un ciutadà estava infectat d’omicron. Es tractava d’evitar que el virus pugués córrer, i sembla que ho han aconseguit. Al nord han de ser molt curosos perquè, tot i que tenen hospitals, no solen ser grans, i rebre ajuda, com ara transportar pacients a un hospital del sur, és molt difícil a l’hivern.

A Toronto l’omicron està disparat i els hospitals no donen abast. Anar a urgències, tret que estiguis a un pas de morir, és inutil. Jo tinc moltes necessitats mèdiques aparcades des del març de 2020, com ara veure el meu pneumòleg que és en un hospital, i també m’han de fer diverses proves i he veure d’altres especialistes però no cal ni que intenti veure’n cap. Tot el que està relacionat amb hospitals (i no només), malament. Tenen tanta gent del personal sanitari malalta! Fa uns dies, a Toronto va morir una persona mentre esperava una ambulància hores i hores –hi ha tants paramèdics malalts que no hi ha prou gent per dur les ambulàncies. Però no són solament metges i personal sanitari en general, perquè al supermercat hi ha unes cues kilomètriques a la caixa, ja que quasi totes les caixeres estan malaltes i de vuit caixeres han passat a dues. I falten molts productes perquè els distribuidors estan malalts. L’altre dia vaig haver de comprar un munt de croissants per esmorçar uns quants dies perquè no hi havia gens de pa al supermercat (i és molt gran).

A la universitat les classes continuen en línia fins al febrer (ja veurem què passa quan hi arribem). Per cert, la universitat va expulsar dues alumnes meves el mes de novembre, per no vaccinar-se, ja que aquí tothom (professors, alumnes, personal administratiu i de neteja) ha de tenir les dues primeres dosis del vaccí o et fan fora. L’una, era cosa d’ella no voler-se vaccinar i ja s’ho farà. L’altra em va saber molt greu perquè era una estudiant exceŀlent i, sobretot, perquè no era culpa seva. M’ho va voler explicar bé, no em pensés que és una anti vaccins, però el problema és que ho són els seus pares, els quals li van donar un ultimàtum: si es vacunava, com ella volia fer, la treien de casa i passaven a no considerar-la mai més filla seva. La noia té 18 anys, ha viscut sempre a casa i em deia que estimava els seus pares i l’horroritzava no veure’ls mai més. Va deixar la universitat, va perdre els diners de la matrícula, que aquí és moltíssim, i que ella havia guanyat treballant a l’estiu set dies a la setmana. Una llàstima. Quins pares més bèsties!

De casos semblants n’hi ha d’altres, com ara a la província de Saskatchewan on una nena de set anys, de pares divorciats, ha estat segrestada pel pare quan la filla passava uns dies amb ell, i la policia no els troba. El segrest va ser perquè la mare volia vacunar la nena i el pare s’hi oposava. L’home és un redneck conegut en certs cercles per les seves teories conspiranoiques i idees d’extrema dreta. La mare, pobreta, està desesperada. El món és ple de gent que li falta un bull.