El pot de vidre

El cap de setmana passat no vaig poder publicar res. Havia anat a urgències la nit de divendres a dissabte i no estava bé. Estic millor però em vaig endarrerir amb la feina i, per tant, com que quasi no tinc temps per a res, avui només us he escrit un relat curt. Espero que us agradi.

El pot de vidre

A dins la casa també hi feia fred, però potser hi hauria alguna cosa per menjar. Va tancar la porta d’entrada alhora que al lluny se sentia una explosió. Recolzà l’esquena contra la porta i tancà els ulls un moment. Es va sentir una altra explosió llunyana. Després, silenci. Escoltà amb atenció. No se sentia res; sens dubte la casa era deserta. No hi podia haver ningú a l’habitació del fons perquè tenia el sostre esfondrat, però i si algú s’amagava al soterrani? O a la cuina, que devia ser a l’altra banda de la porta a la seva esquerra? L’obrí. Ningú a la cuina. S’havia d’afanyar a trobar menjar i fotre el camp d’allí. Va obrir la nevera que no funcionava, armaris, calaixos. Res comestible. Només escarabats i caquetes de ratolí. Hi havia un altre armari prop de la finestra, i a dins un pot de vidre amb dos dits d’alguna cosa seca al fons.

Era un pot de vidre no gaire ample, si més no el coll del pot no n’era, com va comprovar després d’obrir amb dificultat la tapadora. Al fons hi havia uns dos dits del que semblava ser mel endurida. Va mirar al seu voltant: olles cassoles, alguna tassa…; no veia cap ganivet o cullera; una forquilla ja hauria anat bé, fins i tot un pal –potser al jardí trobaria una branqueta? Un tiroteig qui sap on i el mal d’estómac de tan buit com el tenia la van fer desistir. Les seves mans eren primes i flexibles i no podia esperar a sentir la dolçor de la mel. Ho va intentar, però només el dit del mig va poder gratar una mica de mel –posar la mà més endins era forçar-la tota més avall del coll del pot. La va treure i es xuclà l’ungla del dit amb delit. Era tan poca cosa que només va aconseguir que se li remogués l’estómac amb força dolor. Li salivava la boca quan va endinsar la mà fins al fons, va gratar fort i enretirà la mà. No va poder sortir. Ni fent tota la força de que era capaç aconseguia treure la mà. Suava, estirava, li queien les llàgrimes. Es va girar en sentir un soroll al darrere.

Un soldat amb aspecte de malànima la mirava amb un somriure torçat.

Camina mig ajupida pels afores de la ciutat, mentre devora una xocolatina que amb una mà ha tret de la butxaca. L’altra mà, embolicada, amb un tall de poca importància, ja és lliure, sense el pot de vidre que reposa a la casa, esberlat com el cap del soldat.