Aquests dies

M’he retrobat amb en Ginger. El recordeu? Us n’havia parlat l’estiu de 2020. És el gat del museu ROM (Royal Ontario Museum), per bé que no és del museu sinó que hi caça ratolins a l’exterior. Pel que en saben els guardes del museu, no sembla ser el gat de ningú, només apareix al museu al vespre i accepta el sopar que li donen –sempre vigilant que els racoons (osos rentadors) no li prenguin l’àpat. Aleshores s’asseu prop dels contenidors d’escombraries i espera que aparegui algun ratolí. Tota la nit allí. Quan es fa de dia, desapareix.

Tot i que el museu és molt a prop de casa (és al mig de la Universitat de Toronto), l’estiu passat no hi passava a les hores convenients per trobar-me en Ginger, per tant només vaig coincidir un cop amb ell, però en veure’l em vaig esborronar: en Ginger travessava University Avenue, l’avinguda davant del museu, probablement el lloc amb més trànsit de tot el centre de Toronto. El gat va arribar a l’altra vorera de manera miraculosa. Segons em va dir un guarda, en Ginger passa l’avinguda sovint.

Doncs res que l’altre dia el vaig retrobar, assegut prop dels contenidors. “Ginger!”, vaig cridar tota contenta en veure que seguia viu. Es va incorporar i es va quedar mirant-me. Li vaig dir unes cosetes i me’n vaig anar no fos cas que li espantés els ratolins. En Ginger no és un gat que s’acosti a ningú –és força ferestec, segons em van dir els guardes, i te l’has de mirar de lluny. Entre la distància i que s’està en un lloc força fosc, mai li he pogut fer una fotografia. Però sembla que em reconeix o, si més no, reconeix el seu nom que li van posar els guardes fa uns anys. Em pregunto si recorda que una vegada el vaig salvar d’una pila de racoons (aquí)?

El dia 8 de juny va fer 50 anys de la famosa foto intitulada “El terror de la guerra”, amb la nena que corre nua, la roba cremada amb napalm, a la Guerra del Vietnam.

La nena, de nom Kim Phúc Phan Thi, tenia 9 anys, per tant ara en té 59. Viu amb sa mare, el marit i dos fills a la ciutat de Ajax, a tocar Toronto. La CBC la va entrevistar i ella explicava el dolor tan terrible de les cremades que va tenir durant anys i anys. Per sort el napalm no li va tocar la cara, ni els peus o les cames que va fer servir per córrer i córrer intentant fugir d’aquella cremor que l’embogia. Malgrat tots els tractaments que li han fet, encara té sobretot un braç, el clatell i l’esquena que són pura cicatriu. El mateix home que li va fer la foto, la va dur de pressa a un hospital on la nena va romandre 14 mesos, amb tractaments i una llarga rehabilitació perquè li havien de despertar els nervis. El fotògraf es diu Nick Ut i va esdevenir l’oncle Ut ja que la Kim Phúc el considera part de la família. Kim Phúc va considerar suicidar-se perquè no podia suportar el dolor constant i tot el trauma que arrossegava, però eventualment va estudiar medecina, primer al Vietnam i després a Cuba on va conèixer qui seria el seu marit. Un cop casats i en el viatge de noces a Moscou, l’avió va fer una parada a Terranova i la parella va demanar asili polític al Canadà. Des de llavors que Kim Phúc, ja canadenca, viu a Ajax, Ontario. L’any 2004, Kim Phúc va rebre un doctorat honoris causa de la York University (on jo treballo) per la seva dedicació al suport de les víctimes de guerra infantils a tot el món. Anys després ha rebut d’altres doctorats honoris causa al Canadà.

Acabo aquesta entrada amb algunes fotos de Toronto fetes les últimes dues setmanes (prop de casa o des del balcó).