Misceŀlània: del meu balcó a Frankenstein

No para de fer vent molt fort. Toronto sempre ha estat ventós, però darrerament s’ha incrementat en força i freqüència. I tenim tornados cada uns quants dies (als afores) i, l’altre dia, calamarsa amb boles de gel de la mida de pilotes de ping-pong. Avui he fet un vídeo amb el telèfon des del balcó, perquè m’agradava com es movien els arbres i la fressa que feien amb el vent. És el tercer que faig en ma vida, per tant és súper senzill. I quan he començat a fer-lo he pensat que el podria compartir amb vosaltres, així veuríeu el que jo veig constantment, i no estàtic com una fotografia. Com que cap de vosaltres (els meus lectors habituals) viu aquí, em fa sentir més acompanyada quan us mostro l’entorn on sóc immersa des de fa molt anys. A sota el teniu.

M’agradaria també mostrar-vos les mofetes que em trobo, però ni de broma m’hi penso acostar. Fa uns dies al vespre, al carrer, em vaig topar amb una mofeta en un jardí però tocant la vorera. No la vaig veure fins que només ens separava mig metre. Vaig fugir que ella ja aixecava la cua a punt de disparar (l’animaló també s’havia esverat). No ho va fer, segurament en veure que me n’anava. Si una mofeta t’encerta, pots passar mesos que per molt que et banyis amb suc de tomàquet la pudor no acaba d’anar-se’n. És una pudor intensíssima, com de marihuana però multiplicada al quadrat. De vegades pel carrer no se sap si per allí ha ruixat una mofeta o bé algú està fumant marihuana. D’ençà que la marihuana va esdevenir legal que m’empesten dia i nit, fins i tot els veïns de dalt i de sota (estudiants) me n’omplen el pis (entra per les finestres, pel balcó i, sobretot, per els forats on hi ha la calefacció que passa per tot el pis), i jo sóc aŀlèrgica a la marihuana!

Tornant a les mofetes, l’endemà de l’encontre amb aquella, en el mateix carrer i també tard al vespre: oooh, sis mofetes petitetes petitetes que eren una temptació per anar a acariciar-les. Probablement van néixer a finals d’abril o principis de maig, perquè comencen a sortir quan tenen 6 setmanes. Malgrat que tant petitones no solen ser prou hàbils per agredir amb la pudor, de segur que la mare era per allí i per tant me’n vaig anar, però a contracor. A sota una imatge, que no és meva, d’una mofeta baby.

Aviat serà Sant Joan i penso en Menorca i la seva festa amb els cavalls i els genets. No l’he vist mai, i ara no hi aniria encara que fos possible, amb tants turistes i que a mi no m’agraden les aglomeracions (segons he llegit, hi ha una gentada que fa por). Però penso en com era abans, fa moltíssims anys, tal com ho descriu el meu besavi Àngel Ruiz i Pablo a la seva noveŀla Del cor de la terra, que tant em va agradar quan era joveneta i malgrat el final tràgic de la història. A sota teniu un article de Maite Salord sobre Del cor de la terra.

Del cor de la terra, d’Àngel Ruiz i Pablo

Fa uns dies al Twitter hi havia un tweet de la MHP Laura Borràs. Es tractava d’una cita de la noveŀla Frankenstein de Mary (Wollstonecraft) Shelley, una cita d’un diàleg entre Víctor Frankenstein i la seva promesa Elizabeth, quan ella diu: “Els homes em semblen monstres que tenen set de la sang dels altres homes”. Marededéu els comentaris (no tots però molts)! Des de creure que ho deia Laura Borràs, no que citava Frankenstein, per bé que ho havia indicat, fins a discutir si hauria de dir “persones”, no “homes”; també van aparèixer uns homes empipats pel que deia la cita de la noveŀla (que si les feministes que si bla, bla, bla). A més de ser evident que poca gent havia llegit el llibre o, simplement, no sabia que existia una noveŀla anomenada Frankenstein, en la qual s’han basat les peŀlícules, el que em resultava més increïble era com s’empatollaven a criticar sense saber d’on venia res. Ja sabem com poden ser les xarxes i més si es tracta d’atacar una figura pública.

I voldria aprofitar aquesta anècdota per escriure uns comentaris sobre Frankenstein, una de les meves noveŀles favorites, com també n’és l’origen de la seva creació. Suposo que ja sabeu que Frankenstein va ser escrita per Mary Wollstonecraft, o Mary Shelley després de casar-se amb el poeta Percy Shelley. Alguns de vosaltres, probablement no tots, també sabeu que Mary Shelly es trobava a prop del llac de Ginebra, a la Viŀla Diodati, passant un temps amb uns amics, com ara Lord Byron, i que van decidir que cadascú escribís un relat de terror. I així va néixer Frankestein o el Prometeu modern, de la pluma de Mary. I ara pregunto: algú sap per què se’ls va ocórrer fer la decisió d’escriure un relat de terror? Podríem dir que es tractava majorment d’escriptors (un d’ells era metge), que tenien temps i, algú dirà, que feia mal temps per anar a passejar. Efectivament, feia mal temps, feia molt mal temps aquell estiu de 1816. Feia tan mal temps aquell estiu que nevava a Itàlia i a Irlanda va ploure a bots i barrals durant dos mesos seguits, per exemple. Tot el món patia un temps terrible. Canvi climàtic? Si fa no fa. Un any abans havia entrat en erupció el volcà Tambora de l’illa Sumbawa, a Indonesia; una erupció tan tremenda que es considera la pitjor que ha vist el món durant l’últim miŀlenni (100 vegades més forta que l’erupció de Mount St. Helen l’any 1981). A l’illa, immediatament van morir 90.000 persones, però l’erupció va causar, a més, que l’estratosfera fos injectada amb 100 megatons d’aerosols de sulfur; una onada gaseosa que va esdevenir una boira global. Tota la Terra va quedar impactada, amb molt de fred que va durar quasi tres anys. I heus aquí l’origen principal de que Mary Shelly escribís Frankenstein, una erupció volcànica.