Unes quantes coses

Fa dies que estic molt atrafegada perquè, d’una banda, la burocràcia de la universitat no em deixa tranquiŀla amb tants emails que m’envia. No hi tinc una feina fins al setembre i no fan més que demanar-me coses a tota hora: que he d’emplenar un questionari, que hi ha hagut no sé quants canvis al Moodle i he d’assistir a unes sessions per aprendre com fer-ho (hi assistirà sa tia), que hem d’enviar el curriculum fet amb un programa diferent. És inacabable. També, continuo amb visites mèdiques d’una mena o d’una altra (es qüestió d’aprofitar, perquè normalment per manca de temps o pel Covid m’havia de limitar a urgències).

D’altra banda, tinc molta iŀlusió per un projecte que em van proposar depenent de certes coses. No sé res concret encara, suposo que d’aquí un parell de mesos, però he de fer certa feina per la qual necessito temps (he d’aprofitar cada segon d’aquest estiu i fer el màxim que pugui). Sé que no us estic dient res que entengueu, però ja us ho contaré si arriba a concretitzar-se. De moment tinc una gran iŀlusió, cosa que em feia molta i molta falta des de feia molt i molt temps per, senzillament, trobar-li un sentit a viure.

Tret d’això, només faig la classe dos dies a la setmana (res a veure amb la universitat). Vaig demanar un préstec al banc o no en tindria prou per passar els tres mesos que falten (no em pagaran fins a final de setembre). Em preocupa perquè tal com va tot –i si tornen a canceŀlar cursos? Però ja me’n preocuparé quan arribi el dia, altrament no faré res de bo abans de tornar a començar a la universitat. 

Fa deu anys que vaig tenir les meves últimes vacances, l’estiu de 2012 quan vaig anar a Catalunya per última vegada i quan vaig veure la meva mare també per última vegada i en aquest cas per sempre. Va ser l’estiu de la presentació a la llibreria Catalònia de la noveŀla Perduts a l’altre món, el 10 de juliol de 2012. Tinc tants records d’aquell estiu! Ai, quin enyor.

[Nota: respondré aviat uns comentaris vostres que tinc pendents. No me n’oblido]

Aquí, a Toronto, he vist en Ginger unes quantes vegades. I avui us el presentaré. El meu fill li havia fet una fotografia, però l’altre dia vaig aconseguir fer-n’hi una jo que és la que us poso a sota. Vist de prop és enorme, i malgrat ser força esquerp (no es deixa tocar) no és gens agressiu i t’escolta amb tota la paciència del món quan li parles. Té una cicatriu en un ull (a la foto no es veu) i unes quantes pel cos. El miracle és que segueixi viu.

El divendres, 1 de juliol, va ser el Dia del Canada (Canada Day / La Fête du Canada), i enguany el país va fer 155 anys. A Ottawa hi va haver celebracions per a la gent que acaba d’esdevenir canadenca i festivitats sobretot pels nens. Malauradament hi va haver una manifestació dels camioners d’ultra dreta. Els recordeu? Aquí, aquí, aquí i aquí teniu informació per a qui no ho sàpiga. Els líders de l’altra vegada o bé són ja a la presó o estan a punt d’entrar-hi, però han aparegut nous líders potser més torrats i tot que els primers. De tota manera aquesta vegada la ciutat estava preparada i no es va deixar entrar els camions al centre, els que es manifestaven van haver d’anar a peu. I també hem tingut els Jocs d’Estiu dels Indígenes que s’ha celebrat a la ciutat de Yellowknife (Northwest Territories). Els participants són majorment inuit. És molt interessant perquè són proves si fa no fa d’atletisme però molt diferent a l’atletisme que coneixem. Són proves enfocades a sobreviure al Gran Nord –per exemple, avançar d’una manera molt difíl, estirats i sobre els artells de les mans i els dits dels peus, imitant una foca.

La tarda abans del Dia del Canada, tornava en cotxe del supermercat amb el meu fill quan de sobte veiem al carrer una mare mofeta amb el seu fillet. Vaig sortir del cotxe. Passaven moltes bicicletes i el petit va quedar separat de la mare (foto a sota), però ella el va anar a buscar i a la fi tots dos van poder travessar el carrer i anar on anaven (vídeo a sota).

---

Per acabar, comentar que un 1 de juliol va néixer Joana Raspall. I ja fa dies que em va venir al cap el seu conegut poema “Podries” (un dels meus preferits). Em va venir al cap per tot el que va passar a Melilla. Totes aquelles vides joves acabades de sobte, és espantós. Ho porto ficat a dins i em costa fins i tot parlar-ne, per això deixo que Joana Raspall digui el que penso (afegint-hi indignació). Aquí teniu el poema sencer:

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.