Dolor i més Toronto a la tardor

Alguns de vosaltres encara no sabeu, suposo, que fa temps que rabio de picor i dolor. Des de l’abril tinc una mena d’urticària o aŀlèrgia o qui sap què que em torna boja. Va començar en una àrea petita, però s’ha anat escampant de valent (coll, escot, dalt dels braços, llavis, barbeta, mandíbula). La sensació és de molta picor alhora que de dolor com d’una ferida oberta. És molt difícil dormir, concentrar-se, menjar (quasi tot irrita els llavis), viure. Tenir hora amb un dermatòleg és quasi impossible; en gairebé set mesos només ho he aconseguit dues vegades (el 2 de maig i a finals de juliol), malgrat tots els esforços del meu metge de capçalera  per aconseguir-ho. La primera vegada, em va receptar una crema medicada i va dir que era qüestió d’un parell de setmanes. No vaig poder tenir hora per dir-li que la crema no em feia quasi cap efecte. El meu metge em va dir que me la continués aplicant fins a poder veure el dermatòleg. La segona vegada que el vaig veure (quasi 3 mesos després de la primera visita i de deixar-li missatges telefònics gairebé cada dia), es va adonar de com de malament estava i em va receptar una altra crema diferent i molt forta, a més de continuar aplicant també l’altra. I va dir que em demanarien hora al departament de dermatologia d’un hospital per a fer unes proves d’aŀlèrgia, que ves que no fos una aŀlèrgia el problema. Em van donar hora pel 28 de novembre (4 mesos més tard). I la urticària anà avançant. Vaig anar a aquest hospital a demanar per favor que em donessin hora abans, que no podia més de picor i dolor. Em van enviar a pastar fang. El dimecres vaig anar a urgències perquè m’estava morint de picor i em volia arrencar la pell del coll. Em van receptar un medicament per a l’aŀlèrgia però amb una dosi alta (ja l’havia provat abans i no m’ho millorava). De moment, continuo igual tot i la dosi alta.

Ha estat un infern també fer classes amb la màscara rascant-me la pell. Tinc classes presencials i online, doncs amb màscara a totes, per bé que les que faig online sóc a casa, però no puc aparèixer amb els llavis tots inflats i tot vermell. És molt exagerat, sobretot la inflamació dels llavis. Em tortura dia i nit, particularment a la nit amb la meva habitació a 40 graus o més, atès com està la calefacció que, després que uns veïns de la part nord de l’edifici es van queixar de fred a l’ajuntament l’hivern passat, tenim la calefacció al màxim també els de la part sud de l’edifici. I no la puc abaixar. Fa quasi un any que dormo a l’habitació amb dos ventiladors grans i dos humidificadors (la sequedat fins i tot trenca el paper dels llibres). Sí, ja ho sé, que possiblement això sigui la causa del problema a la pell. El meu metge creu que deu ser això, si més no la cosa que ho va iniciar, i jo també n’estic força segura. Això i la pols que vam tenir amb les obres als balcons –4 anys respirant pols–, i després amb construcció per tot l’edifici i amb l’edifici nou que fan adosat al meu (els dos del mateix amo) que m’omple el pis de pols a tota hora.

Aquesta setmana era Reading Week (setmana de lectura) i pensava que un cop corregits tots els exàmens, haven’t respost els emails de la universitat i preparat les classes per a la setmana que ve, a la fi podria aconseguir un parell de dies per escriure, que hi ha algú que encara espera des de l’estiu uns escrits que li he d’enviar per a un projecte (us ho vaig mencionar fa uns 5 mesos) i que fins que no enviï tot el que he d’escriure no sabré si l’accepten. Però un altre cop a fer punyetes (a més que concentrar-me és dificilíssim, només em vull gratar o morir). Perquè no ha estat només la picor el problema aquesta setmana.

Com alguns ja sabeu, el diumenge va caure mig sostre de la banyera (que és també la dutxa). Guix i formigó i sort que no va caure la banyera de dalt. M’hauria matat. No van fer res fins al dimarts perquè el dilluns era Thanksgiving (Dia d’acció de gràcies), aquí molt celebrat. Del dimarts al dijous al vespre es van dedicar a arreglar la cambra de bany del pis de dalt, malgrat entrar i sortir de casa tot el dia, ja que hi havia un forat en una canonada de difícil accés (i perquè tot ho fan malament; recordeu els mesos just abans del confinament per la covid que ens van canviar totes les canonades i part de la cambra de bany? quan jo vaig acabar mig morta?). El divendres van treballar a casa i van fer un merder de mil dimonis amb tot de pols fina de color vermell que queia del forat i va envair tots els racons del meu pis, els meus pulmons delicats i la meva pell. Tornaran el dilluns. Mentrestant, i com que a la cambra de bany del meu fill van treure la dutxa, tinc la clau d’un apartament tres pisos més amunt per anar-me a dutxar (un apartament mig en obres, pols, fortor de pintura i dissolvents i la banyera sense cortina). Per anar-hi he d’agafar l’ascensor que per pujar tres pisos sol tardar uns 20 minuts, perquè, després d’esperar-lo eternament, ha d’anar primer fins el pis de baix i tornar amunt, sempre ple a rebentar d’estudiants sense màscara. Per baixar és una mica més fàcil. De moment, tinc prohibit pujar o baixar escales (màxim un pis i millor ni això) perquè se’m fotria més el genoll, segons l’especialista.

Si heu arribat fins a aquí, ja sabeu de què va tot: una autèntica llauna, en sóc conscient, però ho explico per no haver de tornar-ne a parlar; a més a mi m’avorreix profundament haver d’escriure sobre coses tan poc interessants, per bé que importants a la meva vida. I ara podeu descansar d’aquesta llauna impressionant amb unes fotos que us resultaran molt més agradables.

Les dues primeres són del claustre de Trinity College (Universitat de Toronto). Us havia mostrat la façana exterior d’aquest college diverses vegades, però mai fotos de dins del claustre.

Les tres a continuació les vaig fer des del meu balcó el dia de Thanksgiving, sota un sol esplèndid. La primera imatge mira a l’est, amb la biblioteca Robarts i part del campus de la Universitat de Toronto davant i a mà dreta. La segona mira al sud, on hi ha la CN Tower i el llac Ontario. I la tercera és en direcció nord.

L’última torna a ser la vista cap al sud. La vaig fer en tornar de l’hospital. Havia plogut tot el dia i encara plovisquejava. Vaig sortir al balcó per respirar i treure’m del damunt l’aire de gent malalta que duia de l’hospital. Tot es veia tan bonic que, grogui i tot com estava, vaig haver d’agafar el telèfon i fer una foto.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Universitats i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

32 respostes a Dolor i més Toronto a la tardor

  1. Anna M Villalonga ha dit:

    No sé què dir. Em deixa garratibada que sigui encara més difícil que aquí accedir a les visites mèdiques. No era tan avançat Canadà?

    M'agrada

    • Hola, Potato. No ho sé, allí també he sentit d’esperes eternes. La meva germana, per exemple, quan fa més de 3 anys es va trencar el braç per 4 llocs (2 fractures al canell i 2 al colze) va ser un horror d’esperes. Li ha quedat el braç impossibilitat (només ha arribat a aconseguir poder-se rentar el cap, amb dificultat i després de mesos i mesos de fisioteràpia) i poder veure l’especialista és un malson, perquè, com passa aquí, des de la pandèmia tot rutlla pitjor que mai. Avançat, el Canadà? Segons com i segons què i per segons qui. Abraçada.

      M'agrada

  2. Maria Sanchez ha dit:

    Iba a escribir: no se qué decirte. Y veo que es lo que ha dicho Anna. Me temo que no se puede decir otra cosa. Lamento mucho lo que te está pasando.
    Las fotos preciosas
    Una abraçada

    M'agrada

    • Et passa sovint, María, que vols dir el que diu algú altre. A mi em passa moltes vegades amb comentaris al facebook o al twitter, que vaig a escriure una cosa i veig que ja ho han dit. De vegades és exactament això: “no sé què dir-te”, i si no conec bé la persona generalment no dic res. En casos de desgràcies, ves que he de dir a algú que no conec, malgrat que de tant en tant he d’enviar una abraçada a algú que ha perdut a un ésser estimat, perquè m’agafa tanta pena que no puc estar-me’n. Em va passar l’altre dia al twitter amb algú a qui van matar el fill en un accident de trànsit. Em fa patir molt només d’imaginar el dolor d’aquesta mare.
      Una abraçada.

      Liked by 1 person

  3. Juli Miquel Salvà Bibiloni ha dit:

    El de la pell costa de curar, me sap greu pel calvari que passes. Tan de bo aviat et donin remei. Las fotos precioses
    Una Abraçada Shaudin

    M'agrada

    • Exacte, Juli, això m’han dit, que els problemes a la pell costen de curar. Però el pitjor és la dificultat de veure dermatòlegs. Imagina que en 7 mesos només l’he vist 2 vegades, i vaig haver d’esperar del 2 de maig a finals de juliol per dir-li que la crema que em va receptar no em feia res –quasi 3 mesos d’espera només per dir-li això!
      Moltes gràcies!!!
      Una abraçada.

      M'agrada

  4. Teresa ha dit:

    https://www.sindromefatigacronica.org/ca/sqm.html

    Em sap tant de greu Shaudin… t’han parlat mai de la sensibilitat química múltiple o el que és el mateix, Intolerancia Ambiental Idiopática?

    M'agrada

  5. Eulàlia Sariola ha dit:

    Hola Shaudin!
    Espero que s’acabin les malvestats.
    Sempre que parles de les dificultats de tota mena que tens —habitatge, sanitat, universitat— em quedo perplexa perquè, des d’aquí, Canadà sembla un país molt ben organitzat i on molta gent aspira a anar.
    I parlant d’habitatge: trobo que viure on vius és un infern. No podries trobar un lloc millor? Ni que fos un pis compartit on no hi hagués tants problemes. Potser entre dues o tres professores… No ho sé, suposo que sóc ingènua o que em fico on no em demanen, però no pots estar d’aquesta manera tan poc confortable. D’això et deu venir l’al·lèrgia o el que sigui de la pell. Em fas patir… Perdona si t’he molestat, ho faig amb la més bona intenció. Una abraçada i molt ànims, malgrat tot!

    M'agrada

    • Hola, Eulàlia,
      Gràcies pel teu interès en ajudar-me. Canadà té moltes coses bones i d’altres que no en són. És molt més avançat que l’estat espanyol pel que fa a democràcia (i no només). Segons a què et dediquis i segons les teves circumstàncies Canadà pot ser un paradís. Si la cultura no et preocupa gens, estàs bé de salut, ets jove, ets una mica llest i el que vols a la vida és comprar una casa i anar ample de diners, Canadà és el teu país. Si t’importa la cultura i ja tens força diners o ets jove i tens una feina molt bona quan arribes aquí, podràs estar bé al Canadà. Jo no entro en aquestes categories. A més. per diverses circumstàncies i pel meu tarannà sóc un cas estrany en aquest país.
      Toronto és un malson d’habitatge. Els preus estan disparats a nivells mai vistos. Al centre, on jo visc de fa dècades, no es pot llogar res mínimament decent si no fa molts anys que vius al mateix apartament i que, per tant, no et poder apujar gaire el lloguer (és el meu cas, no podria viure enlloc més i tothom s’admira del lloguer tan baix que pago –baix comparat amb altres, perquè no és gens baix). Aquí les altres professores tenen casa de propietat i no comparteixen l’habitatge. Ja veus.
      Una abraçada!

      M'agrada

      • Eulàlia Sariola Mayol ha dit:

        Gràcies, Shaudin per la teva resposta. De fet, encara que siguis estrangera a Canadà, la teva situació no és gaire diferent dels que aquí a Catalunya ens dediquem a la cultura. A Barcelona sobretot, on he nascut i visc, la precarietat és la nostra manera de viure, si no és que tinguis patrimoni familiar o un marit que et mantingui —que no és el meu cas. El nivell de vida ha baixat i baixarà cada cop més… Però què hi podem fer? Ens agrada la nostra feina! Si algun cop vens per Barcelona, m’agradaria que ens coneguéssim, una abraçada!

        M'agrada

        • Hola Eulàlia,
          No sóc gaire estrangera, però, tinc ciutadania canadenca i fa dècades que visc aquí. Ara bé, em sento més catalana que canadenca. I sí, és el que dius. És que a més sóc negada per fer diners, tret de per sobreviure, tinc com una mena d’invalidesa mental per fer diners, no en sé gens.
          Encantada de poder-te conèixer algun dia! I tant! Una abraçada!

          M'agrada

  6. Marta Valls ha dit:

    Bon dia Shaudin, et puc entendre una mica ja que pateixo de psoriasis i a temporades es un turment.
    En fi, esperem temps millors.
    Una abraçada!
    Marta

    M'agrada

    • Oh, pobreta Marta. Això de les picors és desesperant, un turment, tal com dius. Jo tinc la meva picor constant, no a temporades, per bé que quan fa uns dies de pluja i molta humitat (com ahir i avui) millora força. Quan el temps és molt sec i a sobre amb la calefacció a tot drap, se’m posa tan malament que em torno boja.
      Cuida’t molt! Una abraçada!

      M'agrada

  7. rosanebot ha dit:

    No me’n sé avenir. Com pot ser que al Canadà una ciutadana estigui tan mal atesa? Jo també he pensat, com diu Eulàlia Sariola, que hauries de cercar un altre habitatge que tingués unes condicions més saludables, tot i que, és clar, les teves circumstàncies deuen regir la teva manera de viure. Em sento desolada; desitjo tant que la teva situació millori en tots sentits!

    M'agrada

    • Rosa, ja veus com van les coses aquí. Exactament: “Com pot ser que al Canadà una ciutadana estigui tan mal atesa?”. Pel que fa a la sanitat, aquí és general, no només jo. Ja s’havia deteriorat molt, la sanitat, i la covid ha estat el tret de gràcia. I segons sembla (dit per metges i farmacèutics), els especialistes que costen més de veure són els dermatòlegs. Diuen que molta gent fa un any que espera veure un dermatòleg. Pel que fa a l’habitatge, pots veure més amunt què li he explicat a l’Eulàlia.
      Gràcies, estimada. Jo estic trista de no parlar amb tu més sovint, tret d’aquí al blog, però la feina no em deixa temps per a res. No saps com enyoro aquell temps quan escrivia la saga i estavem en contacte constant; no només per les novel.les sinó que també ens explicàvem altres coses.
      Molts petons.

      M'agrada

  8. Marti Millanes ha dit:

    Em sap molt de greu tot el que ens expliques. Per a mi també és una sorpresa que això pugui passar al Canadà. Penso que la pandèmia ha fet molt de mal a la sanitat i que a més els polítics, que són qui ho hauria de solucionar, han descobert que tenen un poder de coerció sobre els ciutadans que abans no sabien que el tenien.

    I així ens va. Aqui a Catalunya, també passen coses com aquesta que ens expliques. Si més no, a la sanitat pública. No puc fer altre cosa que desitjar-te que et milloris. I no només en la salut, tambe en lo professional i perquè no, en l’habitatge.

    Una forta abraçada virtual!

    M'agrada

    • Hola! Veig que us resulta una sorpresa a tots. Aquí la sanitat ja coixejava força els últims 10 anys, si fa no fa, cada any que passava més. La pandèmia se l’ha acabat de carregar, quasi. Milers i milers d’infermers han deixat els hospitals per anar a treballar a empreses privades, com ara residències privades per a gent gran, o als Estats Units on la sanitat és privada i els hi paguen més, o han canviat de professió perquè ja no poden més de l’horror que ha estat per ells la covid. I molts metges també se n’han anat al país del sud (ja ho feien i ara més) perquè cobren més.
      Moltes gràcies, Martí! Una forta abraçada!

      M'agrada

  9. lgarate2013 ha dit:

    Ya sabes que te queremos mucho, que sentimos tus desgracias profundamente y que deseamos sea un episodio pasajero. Que vengan tiempos mejores. Un fuerte abrazo, Shaudin. K&M.

    M'agrada

    • Gràcies, estimats Koldo i Marga! Us estimo molt jo també, ja ho sabeu, i sento que no estem més en contacte, però com li deia a la Rosa, no dono abast. I estic sempre tan cansada que quan tinc uns moments em poso a llegir qualsevol cosa al diari o al twitter perquè no tinc esma per a res més.
      Besarkada handi bat!

      Liked by 1 person

  10. Toni Fmsknr ha dit:

    Uau, coratge!
    Amb taaaantes fotos guapes i llocs verds i polits em fa enveja sana!
    Ja m’he “picat” 😉 i mostr una foto meua aquí abaix….
    Amb humor o broma!
    Doncs resulta que fan mooolta por…
    Es picors grossos que es contagien com es badalls!

    Per exemple, a mi em picava mooolt
    veure això roig surant a la mar, i que ningú ho recollia!

    Em “picava” com un prebe vermell! Hi, hi…
    I mira tu!
    Després contagià a es corb marí! 😉 Mira com es grata!

    No en teniu d’aquests picors taaan originals,
    a es vostro llac, es bonic amb boscs, es de Toronto!
    O si?

    Salut Shaudin i força! 🙂

    M'agrada

    • Toni Fmsknr ha dit:

      Hi ha una dita “Es fum va a es guapos!” S’empra per exemple, quan una colla sopa voltant un foc de camp i es vol animar a sa persona des rotllo a qui es vent li envia mooooolt de fum.
      Idò, “Sa pols de ses obres va a ses guapes!” 😉😊

      Liked by 1 person

    • Hola, Toni! Et responc els comentaris de fa dues setmanes.
      A mi, en canvi, em fa enveja sana viure a Mallorca i bussejar com tu fas.
      Ostres, un carret de la compra i tot llençat en un lloc així! No m’estranya que et piqués. Hi ha gent molt vandàlica, o despreocupada perquè, efectivament, algú ho podria recollir. Sí, ja veig el corb marí com es grata 😀. Pobre, deu pensar que ves què m’han llençat aquí. Es grata del mal humor que té 😄.
      El nostre llac és bonic a l’estiu. A l’hivern és una plana gelada i grisa amb un vent que et deixa congelat.
      Una aferrada!

      M'agrada

      • Toni Fmsknr ha dit:

        Ji, ji, gràcies Shaudin per animr-me! 🙂
        Aclareixo un detall que pot semblar poc, però per mi importantíssim:
        Jo no practic neteja de la mar bussejant, ni practicant snorkeling, ni en apnea…
        Netejo practicant natació i grimpant per ses voreres. Sovint amb tub frontal de natació. I ho practic a sa superfície.
        Tot i que a vegades en nedar es fan capficos, immersions breus, de pocs segons i a escassa fondària, potser menys de 5-10 segons i menys de 2-3 metres de fons. Similar a quan es neda a una piscina, però a la mar.
        Per motius complicats d’explicar, diferenciar una mica més això, que pot semblar tan ínfim, té moooolt significat i valor pràctic. A vegades això implica poder tenir dret o no a practicar. Això permet poder ajudar a cuidar es medi ambient a zones més protegides. A llocs on es permet bastant fer capficos i nedar, però es limita un poc més a altres estils, com bussejar (amb aire comprimit), o snorkeling, o pesca en apnea…
        Sento filar tan prim, és part d’inquietuds i experiències antigues.😊
        Supòs que no té massa importància vist de lluny, si no té gaire repercussió.

        M’encanta sa teva complicitat amb ses bromes i pes corb marí, ji, ji…🙂
        Gracis Shaudin per aquest blog! I felicitats pes dibuixant i ser mamà creativa!
        💚

        M'agrada

        • Gràcies per aclarir-m’ho. No sabia com ho feies, però quan dic bussejar em refereixo a capbussar-se, si és més o menys avall no ho sabia. No sabia tampoc si duies equip o no. De fet, l’únic que tenia clar era que et fiques al mar (o grimpes per les voreres) i fas neteja recollint coses que no han de ser allí, que embruten el medi ambient, i per tant el que fas és molt necessari!

          M'agrada

        • Toni Fmsknr ha dit:

          Encantadíssim. 🙂 Resumir i diferenciar esbarjos variables pot ser curiós. P. ex. una anècdota:
          Amb sa pandèmia, en primavera, aquí es prohibí “banyar-se” a la mar, però es permeté “nedar”.
          I alguns, estranyats, intentaven aprendre a diferenciar-ho. I a qui li costava diferenciar, almenys anava ben disfressat de “nedador”! 😉 Hi, hi…
          Bons Halloweens! 🙂

          M'agrada

  11. Imma C. ha dit:

    Movedís, l´infern no s´amaga
    mai del tot, no sempre es mostra.
    És un buit impenetrable que ens envolta,
    un pes que no ens acaba d´esclafar.
    És un silenci sord
    – no pas la paraula silenciada,
    sinó l´absència de mots i de raó.
    L´infern és basca, és neguit i avorriment,
    un clot que amenaça d´engolir-nos
    sense ser encara prou gran.
    L´infern és la cridòria
    -l´abséncia de mots i de raó.
    La incomprensió que treu el cap.
    L´infern és inebastable, escorredís,
    un lloc indefinit que a voltes se´ns arrapa.
    A voltes són els altres.
    Semblarà que són les nostres pors.
    Però no.
    L´infern no som nosaltres.

    L´infern. Roger Vilà Padró

    M'agrada

  12. Teresa Sagrera ha dit:

    Hola, Shaudin,
    Quin munt de despropòsits! Jo també pensava que al Canadà les coses rutllaven millor. Em sap greu, no sé què dir!

    M'agrada

    • Hola, Teresa. Certes coses rutllen millor, però no totes. Per exemple, aquí són raríssims i petits els casos de corrupció de gent relacionada amb el govern. Allò de l’estat espanyol és inimaginable, aquí. D’altra banda, la qüestió de la sanitat està ben fotuda.
      Una abraçada!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.