A la Jeanne li agradava sentir l’escalforeta del sol encara tendre que es feia pas entre el brancatge del bosc fins a les seves galtes. Després de tants dies de pluja, s’agraia. Estava delerosa d’arribar al prat tot assolellat. Poc més tard les vaques van sortir del bosc i van arribar al prat. La noieta, més endarrere, es va enretirar la caputxeta vermella i va comprovar com de bonic era el prat sota el sol, amb totes aquelles floretes… Va anar per terra, li van arrancar un braç i encara viva va veure aquell rostre monstruós. Res més perquè li van destrossar el coll i va ser devorada.
Dies més tard va aparèixer una altra pastoreta també mig menjada. I després d’uns dies en van trobar una altra. La quarta víctima va ser un noiet. Quan el van localitzar era a terra en un toll de sang, el cap arrencat.
Havia de ser un monstre. Una bèstia que en tres anys va matar més de 300 persones, quasi totes dones i criatures que apareixien desmembrades, mig engolides i generalment amb el coll destrosat o decapitades. Entre 1764 i 1767 l’anomenada Bèstia de Gévaudan va fer estralls en aquesta antiga província francesa. Primer es deia que era un llop, però de seguida van córrer rumors de que es tractava d’un home llop perquè aquella quantitat d’atacs i amb tal ferotgia no era propi d’un llop, ni tan sols d’uns quants junts. Malgrat tot, en aquells tres anys els soldats van pràcticament erradicar tota la població de llops de la zona. Més de cent van morir, però els investigadors actuals no creuen que cap fos responsable dels atacs.
Hi va haver qui va sortir viu d’un encontre amb la bèstia, i gràcies a la seva descripció sabem de quina mena de monstre es tractava: de grandària considerable, cap gros amb una gran boca, orelles punxegudes, tors ample, pél rogenc amb alguns traços negres. Entre la gent que va sobreviure un atac es troba una dona, Jeanne Jouve, que va lluitar contra la bèstia per protegir els seus tres fills a qui el monstre atacava. El fill petit va morir de les ferides. Un altre cas, i molt notori, va ser el de la noia Marie-Jeanne Vallet, coneguda com la Pucelle du Gévaudan. L’11 d’agost de 1765, quan ella i la seva germana travessaven un riu van ser atacades. Marie-Jeanne duia un ganivet lligat a la punta del llarg pal amb el que s’ajudava per passar el riu, i va aconseguir ferir la bèstia que va fugir.
A la fi, l’any 1767, el caçador Jean Chastel va matar un animal dins del qual es van trobar restes humanes. Segons els testimonis de l’època, l’animal no semblava un llop i era molt estrany.
Historiadors, biòlegs i pseudocientífics han proposat diverses teories sobre què era aquesta bèstia: un llop euroasiàtic, un lleó (abandonat per algú que el va comprar a l’Àfrica), un depredador prehistòric, un licantrop o una hiena (escapada d’algun circ o similar). Tanmateix, la identitat de la bèstia és encara un misteri.
Des de la primera vegada que vaig llegir sobre aquesta història em vaig decantar per la teoria de la hiena. I vosaltres?
Ni idea, esclar. Però que bèstia tot plegat. M’encanta la història!
M'agradaM'agrada
Per llegir aquests dies. No se pas quin animalot devia ser.
Molt bon dia Shaudin!.
Una abraçada.
Marta
M'agradaM'agrada
Doncs no sé…. Vés ha saber, però…
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Gràcies Shaudin!
Xavier
M'agradaM'agrada
No se quin animal devia ser i que atacas els humans, potser una hiena. M’ha agradat la història.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Yo tampoco tengo ni idea, pero está bien la historia que nos has contado.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Quina de gent afectà, uau… Ai, quina por!
Sembla cosa diferenta a llop o ca. Però amb so susto, ni idea! Ses neuronetes “domingueres” em fan catapum encara, hi, hi! I com ho expliques amb delicadesa i detall i es passa gust llegint, doncs fa més por, aaaaaah…
Hi han cans asilvestrats encara, però sobretot maten ovelles. Moltes moren des susto, s’esclafen de pànic, una mica com fa uns dies sa gent amb so festival de Halloween de Seul.
A una peli de sa que no record es nom, un inventor crea un cas així. Just disfressa un ca amb una armadura amb punxes.
😉 Ull a sa biblioteca de Toronto! Que uns nins no disfressin en Ginger, amb una armadura de Halloween, i s’escapi! Apareixerà com una bèstia roba pizzes pes llac de Toronto!? Hi, hi…😊
M'agradaM'agrada
Oooh, ets tu Ginger!?

(Imatge modificada i adaptada, d’una creada amb sa IA NightCafe: creator.nightcafe.studio)
Halloween i ses llegendes resolen algun berenars, ji, ji…
Bones ficcions esrimulants, gràcies Shaudin,
i bones visites a sa biblioteca den Ginger 🙂
M'agradaM'agrada
O el ‘hieno’, Shaudin. ¡Con lo complicado que debe ser el sexo de este bicho!
Una historia totalmente desconocida, pero interesante.
Esperamos que estés en buenas (mejor, perfectas) condiciones.
Un fuerte abrazo,
K.&M.
M'agradaM'agrada
Bona història, la de la bèstia. Força bèstia, per cert… només que l’expliques tan bé que fins i tot fa gust llegir-la. No puc decidir quin ésser devia ser, i m’inclino a pensar que deu ser un mena de llegenda. Una abraçada, Shaudin.
M'agradaM'agrada
Hiena o licantrop, el cas és que m’ha fascinat conèixer aquesta història, amb la caputxeta vermella donant-li color i una noia (per fi!) defensant-se, atacant i ferint la fera. Una trama absorbent i molt apropiada per aquests dies 😊 Gràcies per transmetre-la. Una abraçada Shaudin!!! 🤗😘🤗😘
Vicenç
M'agradaM'agrada
Benvolguda Shaudin, no havia llegit els teus dos anteriors posts i ho he fet ara . Em sap molt de greu tot el que et passa! i sorpresa com tothom de les dificultats sanitàries que patiu a Canada, que des de aquí potser tenir “mitificada” com a terra de benestar, i clar, no hi ha res, ni en lloc que tot sigui perfecte! Desitjo que estiguis millor.
L’ escrit de la temible fera, m’ha recordat els “DIPS”. Hi ha un poble al Baix Camp que és diu Pratdip, on tenen una llegenda que ells, naturalment, qualifiquen de real, segons la qual en aquelles terres hi habitaven uns ferotges animals, una mena de gossos o llops que atacaven als humans i que la seva mossegada convertia en un nou DIP a la persona que la patia, com els vampirs, vaja! Ves a saber sí parlem del mateix quisso!!
M'agradaM'agrada
Una bona història per ser explicada, terrible pels qui la van haver de patir. Tot un misteri que alimenta la imaginació. Una forta abraçada!
M'agradaM'agrada