La dona de l’illa

El sol que havia escalfat de valent tot el dia ja s’acostava a l’horitzò. Ara l’aire era frequívol i l’aigua ben freda. Després de recollir els moŀluscs, la dona va mirar cap on era el seu fill: encara es trobava dins del mar, un poc més enllà de les roques de la costa, amb l’arpó i capbussant-se darrere algun peix. La dona hauria volgut convèncer-lo que havia de sortir de l’aigua, però no li va dir res, sabia que el noi ja era quasi un home, massa gran per fer cas de la mare, i va tornar a casa, una cabana feta d’ossos de balena. Ja vesprejava i l’aigua a l’oceà era massa freda, es deia mentre començava a preparar l’àpat, a més amb les roques ombrejades era fàcil relliscar amb les algues. És clar que el seu fill era fort i podia nedar fins a la platgeta, però es tractava d’una bona distància i faltava poc per pujar la marea.

El crit li va glaçar tota la sang. Va córrer malgrat les cames que li feien figa i el cor que li volia sortir per la boca. No havia estat un ocell, era el seu fill qui havia cridat, un crit agut, terrible. I un sol crit.

Molts anys més tard, quan els homes del vaixell se la van endur de l’illa on vivia –per rescatar-la, deien–, no va oposar resistència. Va morir a Santa Barbara, California, set setmanes després d’arribar, sense cap immunitat contra els patogens d’allí. Era l’any 1853.

La dona solitària, com se la va conèixer, vivia a l’illa de Sant Nicolàs, part de l’arxipèlag de les Channel Islands, la més isolada de totes, petita i al mig de l’oceà. Un lloc oblidat fins al segle XIX quan van començar a ancorar-hi vaixells de caçadors de pells americans i russos, ja que l’illa tenia una població de llúdries molt considerable. Atesa la cacera indiscriminada, l’any 1835 les llúdries eren a un pas de l’extinció. A més de les llúdries, l’illa tenia una gran població de foques, lleons marins i elefants marins. Tret d’aquests animals, només s’hi trobaven ocells, un llangardaix molt curiós i una guineu molt bufona. Ah, i humans: els anomenats nicoleños, un poble indígena americà que feia uns 8.000 anys que vivia a l’illa i al qual pertanyia la dona solitària.

Tanmateix, quan a California va córrer la veu que un vaixell havia rescatat una dona de l’illa de Sant Nicolàs van començar a córrer també les històries als diaris, com ara que vivia a l’illa després d’haver sobreviscut un naufragi, és a dir una dona Robinson Crusoe. Alguns de més ben informats, que tenien coneixement dels nicoleños, deien que era l’última supervivent de la seva tribu, una mena de l’últim mohicà, però dona. I per bé que aquesta darrera versió va perdurar fins fa uns poquets anys, és equivocada perquè la dona de l’illa no va ser l’última supervivent de la seva tribu.

L’any 1814 un vaixell rus de caçadors de llúdries va fondejar a l’illa de Sant Nicolàs. Hi va haver un altercat amb els indígenes d’allí i la cosa va acabar amb els russos massacrant quasi tota la població de nicoleños. Uns quants es van poder amagar fins que els rusos van marxar, i entre aquests s’hi trobava qui va esdevenir després la dona solitària. Aleshores, l’any 1835, un vaixell va recollir els nicoleños que quedaven a l’illa i els va dur a Los Angeles, però la dona solitària i el seu fill es van amagar perquè no volien deixar l’illa. Alguns dels nicoleños desembarcats a Los Angeles van prosperar força, i com a mínim un va sobreviure a la dona solitària. Segons sembla, encara hi ha els descendents d’aquests nicoleños a California.

El problema més gran per saber la història de la dona solitària era que parlava una llengua única de l’illa de Sant Nicolàs. Relacionada amb la llengua d’altres illes de l’arxipèlag, però diferent. Els homes que se la van endur de l’illa no s’hi podien entendre, i ella semblava frustrada de no poder explicar la seva història.

L’any 1960 es va publicar la noveŀla juvenil Island of the Blue Dolphins, de l’autor americà Scott O’Dell, una història basada en la de la dona solitària. Va tenir un èxit enorme durant dècades i va guanyar un premi molt prestigiós, la John Newbery Medal. I precisament va ser la noveŀla preferida de Susan Morris, la investigadora en història que s’ha encarregat de la recerca sobre la dona solitària i ha fet diversos descobriments, com ara que la dona solitària sí va poder explicar la seva història.

Com s’ha dit, la dona solitària es va amagar amb el seu fill a la illa quan el vaixell es va endur els altres nicoleños a Los Angeles. I quan era a Santa Barbara, va poder fer-se entendre per alguna gent indígena de California, amb llengües relacionades amb la seva, i que també la van entendre prou bé –ella tenia una necessitat imperiosa que se sapigués la seva història i la va poder contar. Però gairebé l’únic que li importava de la seva història era un sol episodi, un episodi que semblava dominar per sobre de tota la seva vida: la mort del seu fill atacat per un gran tauró.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Història i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

27 respostes a La dona de l’illa

  1. rosanebot ha dit:

    Molt emotiva la història de la dona solitària. Encara bo que, a la fi, va poder compartir-la.

    M'agrada

    • Hola, Rosa. Jo m’imagino la tristor tan profunda que devia tenir la dona després de la mort del fill. I primer l’horror de trobar-se’l segurament sense cames o alguna cosa així; i si no era ja mort, l’angoixa de cuidar-lo no sé com fins que va morir. I després la tristesa, sense ningú amb qui parlar durant anys, allí sola a la illa, i el pes a dins del que havia passat. Tanmateix i tal com comentes, sort que al final ho va poder compartir.
      Una abraçada molt forta!

      Liked by 1 person

  2. Marta Valls ha dit:

    Relat molt dur.
    Gràcies Shaudin.
    Abraçada.
    Marta Valls

    M'agrada

  3. lgarate2013 ha dit:

    Cada semana nos sorprendes (y agradas, instruyes…) Moltes gràcies Shaudin.
    Esperamos que te encuentres en una fase buena (por lo menos mejor)
    Como siempre,,, besarkada handi bat.
    K.& M.

    Liked by 1 person

    • Kaixo, K.&M.!
      Ara acabo de rellegir el que vaig escriure i m’adono que d’haver tingut més temps ho hauria fet millor. El temps disponible (no gaire) se’n va anar fent recerca sobre aquesta història i no me’n va quedar per pensar mentre l’escrivia. Ho vaig haver d’escriure a 100 per hora. Bé, que ara veig què ha passat per anar amb presses, que no he quedat jo prou satisfeta.
      Però celebro que la història hagi agradat, i estic contenta d’haver-la pogut explicar.
      (El meu problema amb la pell continua igual. Segons el dermatòleg –el vaig veure el dilluns i no el veia des del del juliol–, segurament sabrem exactament què tinc cap al maig!!! més d’un any des que el problema va començar!!!).
      Espero que vosaltres us trobeu bé. Cuideu-vos força!
      Besarkada handi bat!

      M'agrada

  4. Vicenç Ambrós ha dit:

    Ostres! Quina història tan colpidora i fascinant. Quan mor una llengua, mor amb ella una part de l’espècie humana. Ens extingim perquè no tenim vocació d’entendre ni de respectar com a propi el valor d’allò que ens és desconegut o que no podem controlar. El dolor d’aquesta dona era immens, segur, i ningú no la va saber comprendre. Gràcies per mantenir ben viu el seu record. Una abraçada, Shaudin!

    Liked by 1 person

    • Hola, Vicenç. Gracies per llegir i comentar. Mentre escrivia l’article pensava tota l’estona en el dolor d’aquesta dona, que devia ser immens, tal com comentes. Quan es té molta tristesa, dolor profund, el millor és comunicar-ho, compartir la pena. Però si no tens ningú a qui dir-ho i després ni t’entenen, ha de ser terrible.
      Una abraçada!

      M'agrada

  5. Maria Sanchez ha dit:

    Gracias por contarnos, una vez más, una historia muy interesante.
    Una abraçada

    M'agrada

  6. Anna M Villalonga ha dit:

    Que interessant! Quantes coses ignorem! Gràcies per explicar-nos-les, Potato.

    M'agrada

  7. Toni Fmsknr ha dit:

    Vaja lectura maca! M’encanta!
    No sé perquè em recorda a ses vaques marines gegants (Hydrodamalis gigas) de deu metres, descobertes i exterminades a mitjans des s.XVIII a illetes devers s’estret de Bering.
    Aquest horabaixa una colla de dofins caçava a sobre un arenal enfront on jo nedava. I algun ha botat espectacular!

    He aprofitat que feia bo, i tret fems de llocs poc fondos de sa vorera, nedant amb sacs boia. I he hagut de sortir de s’aigua a buidar es sacs tres pics. Era fems típic, de roba i tovallons, recipients de plàstics, inclús algun de medicines, o dues bateries petites… O un dispensador de bosses per a popó de cans vandalitzat a la mar, un mobiliari urbà ben feixuc i de de ferro, ja ple d’algues… Hi, hi…
    I després des capfico amb sos dofins a la vista, aquesta lectura teva m’ha encantat més. Quin gust es passa així 😊
    Salut i forces Saudin! 🙂

    M'agrada

  8. Quinto Ennio ha dit:

    Gràcies Shaudin!

    Xavier

    M'agrada

  9. boiresalcap ha dit:

    Una gran història Shaudin. Un cop més queda demostrat com de genocida pot ser una cultura que es creu superior.

    M'agrada

  10. Gemma Colomé ha dit:

    Guau!!!!
    Quina mania a “rescatar,salvar, civilitzar…” Quina poca consciència de l’altra . Quin poc respecte per el que no és com nosaltres ni per la seva cultura i manera de veure la vida.
    Tant iguals i tant diferents.
    Petons.

    M'agrada

  11. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Una història colpidora
    Gràcies Shaudin

    M'agrada

  12. Imma C. ha dit:

    No tenir-te… I de sobte
    adonar-me que jo
    t´habitava la sang.

    No tenir-te… I de sobte
    trobar-me amb una
    soledat feta a mida per a mi
    trobar-la en cada vidre de la nit.

    No tenir-te.. I de sobte
    no tenir-me.

    Joan Fuster. Ales o mans.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.