Adeu, Harry

És un no acabar d’amics i familiars que es moren. No sé què passa, però des del 2017 que és continu. Va començar l’octubre de 2017, coincidint amb tot el que passava a Catalunya, amb la mort sobtada de la meva amiga Ling Ling, i la cosa ha continuat. Aquesta setmana em vaig assabentar, d’una banda, de l’operació i trasllat del professor Gulsoy a una residència, i de la mort del meu amic Harry, qui era la parella de la meva amiga Medora (Caroline Roe), traductora de Més enllà del somni, i coneguda escriptora canadenca (potser algú ha llegit els seus llibres traduïts al català), qui va morir fa un any i us en vaig parlar aquí: Un altre adeu, aquest al Canadà. De fet, val la pena llegir-lo perquè a més de fer conèixer la Medora (l’hauríeu de llegir) parlo força d’en Harry. Quasi em resulta impossible separar la Medora d’en Harry i viceversa.

Si heu llegit el meu escrit sobre la Medora i us sembla una persona interessant, no n’era pas menys en Harry, tot i ser molt diferents. La Medora era alegre, xerraire, divertida, mentre que en Harry, força més vell, era més seriós (sense faltar-li gens el sentit de l’humor) i parlava poc. Una cosa tenien en comú: tots dos eren molt generosos. I tots dos eren persones molt cultes. Com vaig explicar, ella era medievalista. En Harry havia estat molts anys professor d’irlandès i norse (llengua dels vikings) al Centre d’Estudis Medievals de la Universitat de Toronto (allí va conèixer la Medora quan ella feia el doctorat), i també havia ensenyat al departament d’alemany i al d’estudis celtes. Parlava innombrables llengües (n’he perdut el compte), entre d’altres català (fins i tot es feia diccionaris en català), islandès i feroès (de les illes Fèroe). Tenia una ment d’allò més potent, semblava capaç d’aprendre’ho tot, especialment llengües. Fins i tot podia controlar el seus somnis mentre dormia (si un no li agradava l’enviava a escampar la boira i n’encetava un altre). Imagineu que va entrar amb una beca a la universitat de Harvard (era americà, de família amb recursos minsos) amb 15 anys! Sí, i aquell estiu va trobar feina a la biblioteca de dret (coŀlocar llibres) i com que s’avorria es va dedicar a llegir munts de llibres de dret que trobava a les lleixes —des de llavors que entenia molt en dret, perquè a més gaudia d’una memòria prodigiosa—. Quan tenia 18 anys, Harvard el va posar a càrrec de l’ordinador de la universitat perquè era de les poquíssimes persones que entenia d’ordinadors. Parlem de l’any 1951. Doncs ell tot solet s’encarregava de l’ordinador que, en aquell temps, era tota una habitació.

Poc després l’exèrcit se’l va endur vulguis o no a Berlin, a escoltar els russos durant la guerra de Korea. N’explicava moltes anècdotes. Eren un grapadet de joves americans que dominaven, a més de l’alemany, el rus, i sabien fer anar els ordinadors d’espionatge per escoltar (no em pregunteu detalls tècnics, només recordo bé les històries). Però es veu que era molt pesat, i a en Harry se li’n fotia què puguessin dir el russos, i sempre buscava excuses per sortir d’allí, com ara que tenia molt mal de cap i no podia sentir bé què deien, per exemple, i se n’anava a casa a llegir. D’altres vegades deia que li calia anar a la biblioteca a consultar diccionaris per entendre bé alguna cosa que havia sentit, i se n’hi anava, sí, però a llegir noveŀles, història, cinema… ho llegia tot. Es veu que tractaven aquells joves com si fossin qui sap qui, per tant ells ho aprofitaven —n’hi havia un que demanava menges exquisides i deia que havia de menjar molt bé o se sentia dèbil i no podia escoltar bé els russos.

En tornar de Berlin va fer un doctorat en lingüística i estudis medievals, però la tesi se’n va anar a fer-la a una illa de les Fèroe, perquè l’escrivia sobre la llengua feroesa. A mi m’agradava molt sentir-lo parlar de l’any que va estar-se allí. Era en una illa que consistia en una gran roca al mig de l’Atlàntic. Una gran roca amb un port a tocar l’oceà i un poblet al capdamunt de la muntanya/roca on s’hi arribava per un camí amunt i amunt. El paisatge, tret de l’oceà que es veia des de qualsevol punt, era roca amb herba per on pasturaven les ovelles, s’hi estaven ocells puffins en grans nombres, i hi creixia ruibarbre. La dieta era restringida: peix, llet i formatge d’ovella, alguns puffins, melmelada de ruibarbe i quatre coses que els arribava d’oceà enllà. De peix no en faltava mai perquè eren pescadors i es passaven la vida a l’aigua amb barquets i barques. I aquesta era la part que em fascinava quan m’ho explicava en Harry. Segons sembla era impressionant veure els adolescents, a ple hivern i amb onades considerables, en unes barquetes de res cavalcant les onades i rient com bojos. Deia que aquella gent eren autèntics vikings.

No acabaria mai d’explicar tot el que feia en Harry, com ara que era un exceŀlent fotògraf. Durant uns anys fotografiava graffitis durant la nit, mentrestant feia la coneixença dels artistes i xerrava amb ells. La Medora en va mostrar algunes a no sé qui i la cosa va acabar amb una exposició de totes aquelles fotos en una galeria d’art. Va tenir èxit i una editorial molt coneguda de llibres d’art li va proposar a en Harry de fer un llibre, però tot i que li oferien un avançament molt substanciós va dir que no li compliquessin la vida. Ell era així. Tenia tot el necessari per viure bé i no mouria un dit per treure cap profit de res. Les coses les feia perquè li agradava fer-les.

Acabaré referint-me al llibre Tales of the Elders of Ireland, escrit per ell i la doctora Ann Dooley, directora del Centre d’Estudis Celtes, a qui vaig tenir la sort de tractar moltes vegades perquè era amiga d’en Harry i la Medora. Doncs aquest llibre, que l’original en irlandès s’intitula Accallam na Senórach, és la primera traducció completa que s’ha fet d’aquest text. Accallam na Senórach és el text més llarg que es conserva del segle XII a Irlanda, i és la primera i millor coŀlecció de les històries i poesia de la mitologia Fenian (no sé com es diria en català; dels origens dels irlandesos). Jo el vaig llegir i, malgrat que em perdia una mica per no entendre algunes referències, em captivaven totes aquelles històries amb reis que són gegants, i un món paraŀlel amb fades que canvien de forma i éssers infernals, i al mig de tot allò t’hi trobes el món cristià amb Sant Patrick i alguns àngels, que és incongruent però té la seva gràcia.  

Com a punt final: darrerament en Harry estava aprenent turc.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Llengua, Una mica de tot, Universitats i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a Adeu, Harry

  1. Marta Valls ha dit:

    Una gran persona pel que en dius una pèrdua molt gran. Em sap greu Shaudin.
    Una forta abraçada!!

    Marta

    M'agrada

  2. Joan Rubiralta ha dit:

    Quina sort que has tingut amb els teus amics.
    Una abraçada montsenyenca.
    Joan

    M'agrada

  3. rosanebot ha dit:

    És molt dolorós perdre amics, però quina sort haver-ne tingut de tan bons! El seu record t’acompanyarà sempre. I ells no moriran mentre les persones que els estimaren els recordin.

    M'agrada

    • Bona nit, Rosa. Com dic a tothom, he triat sempre bé els amics. El perfil de la majoria: bones persones, inteŀligents i interessants. Alguns, com tu, són a més molt bons escriptors. Ei! Tot just he recordat que en Harry va llegir la teva noveŀla “Fang i llimones” i la va trobar molt bona. Era molt exigent, en Harry, amb la literatura que llegia. Havia llegit un munt de literatura catalana (i de tot arreu) clàssica i contemporània. De la més nova, catalana, se’n queixava moltes vegades, però el teu llibre estava entre els que li van agradar. Ja veus.
      Sí, mentre se’ls recordi no moriran, per això em sembla important parlar-ne força.
      Petons!

      M'agrada

  4. lgarate2013 ha dit:

    Intesgarria, benetan, oso intesgarria. Besarkada bat. K.&M.

    Liked by 1 person

  5. Maria Sanchez ha dit:

    Es fantástico conocer personas como Harry, pero al mismo tiempo el vacío que dejan es mucho mayor. Es lo que me está pasando a mi también con las dos pérdidas que he tenido este año.
    Una abraçada

    M'agrada

  6. Juli Miquel Salvà Bibiloni ha dit:

    Quina sort haver tingut aquests amics tan interessants És una pena anar-los perdent.
    Una abraçada Shaudin

    M'agrada

  7. Quinto Ennio ha dit:

    Gràcies Shaudin!

    La vida és curta! Abraçada! XMiA.

    M'agrada

  8. Toni Fmsknr ha dit:

    Em sap greu, quines grans persones. I el que expliques d’ell és fascinant i ric. Quina vitalitat i capacitats que tenia!
    I em deixa bocabadat s’habilitat des vikings moderns joves, i imaginar-ho amb lo freda que deu ser la mar allà, i que no deuen dur roba de natació, uau… Amb tal temperatura marina i dieta feroesa hauria anat directament o abans cap a es tema turc, hi, hi… Vist així després i de lluny, potser jo en això seria més llest, hi, hi…🤔😉
    Una aferrada amb apreci i humor sanot,
    i un brindis per a es seu bon record!
    Gràcies Shaudin per apropar-ho, no ho coneixia i m’ha fascinat com ho contes. 🙂

    M'agrada

    • Hola Toni, no havia tingut temps de respondre’t abans.
      Sí, en Harry tenia una capacitat mental tremenda.
      L’aigua al voltant de les illes Fèroe no és tan freda com podria semblar. És molt freda, però menys del que li tocaria per la latitud que tenen, gràcies al Gulf Stream. Però es veu que aquells joves eren dignes de veure’ls a les barquetes amb les onades i el fred. No sé si deu ser igual avui en dia; quan hi va anar en Harry devia ser cap a principis dels anys 60. Tinc la impressió que ara no deu ser el mateix. Qui ho sap.
      Una aferrada!

      M'agrada

  9. Anna M Villalonga ha dit:

    Em sap molt greu, Potato. És clar que era un superdotat. Que descansi en pau.

    M'agrada

    • Gràcies, Potatito.
      Sí, un superdotat sense cap dubte. L’estupidesa el posava molt nerviós, però no la gent amb problemes d’aprenentatge o mentals amb qui era molt pacient amable (ho vaig veure un parell de vegades), sinó amb la gent estúpida aquesta que ja saps la que vull dir i que n’hi ha tanta!
      Ah, i en Harry, com la Medora, era un fan de les meves novel.les. Deia que eren millors que Harry Potter (se les havia llegit totes, les de H Potter, per poder fer una comparació amb la meva saga, ho llegia tot)!

      M'agrada

  10. Griselda ha dit:

    Qui no voldría tenir un “Harry” a la seva vida ? Sempre aprenem d’una persona interessant, i de ben segur que tant el Harry com la Medora ho eren, pel que expliques. Es ben trist quan un amic se’n va. Ànims Shaudin!

    M'agrada

    • Hola! I he d’afegir que en Harry era molt bona persona, amb poca paciència amb els estupids, però sempre disposat a ajudar. Donava diners a un munt de gent que ho passava malament, i ell no era pas ric, senzillament tenia una bona pensió de professor.
      Gràcies, Griselda!!

      M'agrada

  11. Teresa Sagrera ha dit:

    Bona nit, Shaudin,
    Em sap greu la mort del teu amic. Per tot el que expliques, era una persona molt especial. Tothom es troba a faltar, però gent com ell deixen una gran empremta. Quin privilegi haver-lo conegut!

    Una forta abraçada,

    M'agrada

    • Bona nit/dia, Teresa,
      Ja m’ho temia que en Harry no viuria gaire un cop va morir la Medora. S’estimaven molt (van viure junts 51 anys) i ell, que era força més gran que ella, va rebre un cop molt fort en morir la Medora, del qual no es va recuperar. En Harry va aguantar un any perquè va morir exactament un any després que ella.
      Gràcies, i una forta abraçada!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.