Adeu, Harry

És un no acabar d’amics i familiars que es moren. No sé què passa, però des del 2017 que és continu. Va començar l’octubre de 2017, coincidint amb tot el que passava a Catalunya, amb la mort sobtada de la meva amiga Ling Ling, i la cosa ha continuat. Aquesta setmana em vaig assabentar, d’una banda, de l’operació i trasllat del professor Gulsoy a una residència, i de la mort del meu amic Harry, qui era la parella de la meva amiga Medora (Caroline Roe), traductora de Més enllà del somni, i coneguda escriptora canadenca (potser algú ha llegit els seus llibres traduïts al català), qui va morir fa un any i us en vaig parlar aquí: Un altre adeu, aquest al Canadà. De fet, val la pena llegir-lo perquè a més de fer conèixer la Medora (l’hauríeu de llegir) parlo força d’en Harry. Quasi em resulta impossible separar la Medora d’en Harry i viceversa.

Si heu llegit el meu escrit sobre la Medora i us sembla una persona interessant, no n’era pas menys en Harry, tot i ser molt diferents. La Medora era alegre, xerraire, divertida, mentre que en Harry, força més vell, era més seriós (sense faltar-li gens el sentit de l’humor) i parlava poc. Una cosa tenien en comú: tots dos eren molt generosos. I tots dos eren persones molt cultes. Com vaig explicar, ella era medievalista. En Harry havia estat molts anys professor d’irlandès i norse (llengua dels vikings) al Centre d’Estudis Medievals de la Universitat de Toronto (allí va conèixer la Medora quan ella feia el doctorat), i també havia ensenyat al departament d’alemany i al d’estudis celtes. Parlava innombrables llengües (n’he perdut el compte), entre d’altres català (fins i tot es feia diccionaris en català), islandès i feroès (de les illes Fèroe). Tenia una ment d’allò més potent, semblava capaç d’aprendre’ho tot, especialment llengües. Fins i tot podia controlar el seus somnis mentre dormia (si un no li agradava l’enviava a escampar la boira i n’encetava un altre). Imagineu que va entrar amb una beca a la universitat de Harvard (era americà, de família amb recursos minsos) amb 15 anys! Sí, i aquell estiu va trobar feina a la biblioteca de dret (coŀlocar llibres) i com que s’avorria es va dedicar a llegir munts de llibres de dret que trobava a les lleixes —des de llavors que entenia molt en dret, perquè a més gaudia d’una memòria prodigiosa—. Quan tenia 18 anys, Harvard el va posar a càrrec de l’ordinador de la universitat perquè era de les poquíssimes persones que entenia d’ordinadors. Parlem de l’any 1951. Doncs ell tot solet s’encarregava de l’ordinador que, en aquell temps, era tota una habitació.

Poc després l’exèrcit se’l va endur vulguis o no a Berlin, a escoltar els russos durant la guerra de Korea. N’explicava moltes anècdotes. Eren un grapadet de joves americans que dominaven, a més de l’alemany, el rus, i sabien fer anar els ordinadors d’espionatge per escoltar (no em pregunteu detalls tècnics, només recordo bé les històries). Però es veu que era molt pesat, i a en Harry se li’n fotia què puguessin dir el russos, i sempre buscava excuses per sortir d’allí, com ara que tenia molt mal de cap i no podia sentir bé què deien, per exemple, i se n’anava a casa a llegir. D’altres vegades deia que li calia anar a la biblioteca a consultar diccionaris per entendre bé alguna cosa que havia sentit, i se n’hi anava, sí, però a llegir noveŀles, història, cinema… ho llegia tot. Es veu que tractaven aquells joves com si fossin qui sap qui, per tant ells ho aprofitaven —n’hi havia un que demanava menges exquisides i deia que havia de menjar molt bé o se sentia dèbil i no podia escoltar bé els russos.

En tornar de Berlin va fer un doctorat en lingüística i estudis medievals, però la tesi se’n va anar a fer-la a una illa de les Fèroe, perquè l’escrivia sobre la llengua feroesa. A mi m’agradava molt sentir-lo parlar de l’any que va estar-se allí. Era en una illa que consistia en una gran roca al mig de l’Atlàntic. Una gran roca amb un port a tocar l’oceà i un poblet al capdamunt de la muntanya/roca on s’hi arribava per un camí amunt i amunt. El paisatge, tret de l’oceà que es veia des de qualsevol punt, era roca amb herba per on pasturaven les ovelles, s’hi estaven ocells puffins en grans nombres, i hi creixia ruibarbre. La dieta era restringida: peix, llet i formatge d’ovella, alguns puffins, melmelada de ruibarbe i quatre coses que els arribava d’oceà enllà. De peix no en faltava mai perquè eren pescadors i es passaven la vida a l’aigua amb barquets i barques. I aquesta era la part que em fascinava quan m’ho explicava en Harry. Segons sembla era impressionant veure els adolescents, a ple hivern i amb onades considerables, en unes barquetes de res cavalcant les onades i rient com bojos. Deia que aquella gent eren autèntics vikings.

No acabaria mai d’explicar tot el que feia en Harry, com ara que era un exceŀlent fotògraf. Durant uns anys fotografiava graffitis durant la nit, mentrestant feia la coneixença dels artistes i xerrava amb ells. La Medora en va mostrar algunes a no sé qui i la cosa va acabar amb una exposició de totes aquelles fotos en una galeria d’art. Va tenir èxit i una editorial molt coneguda de llibres d’art li va proposar a en Harry de fer un llibre, però tot i que li oferien un avançament molt substanciós va dir que no li compliquessin la vida. Ell era així. Tenia tot el necessari per viure bé i no mouria un dit per treure cap profit de res. Les coses les feia perquè li agradava fer-les.

Acabaré referint-me al llibre Tales of the Elders of Ireland, escrit per ell i la doctora Ann Dooley, directora del Centre d’Estudis Celtes, a qui vaig tenir la sort de tractar moltes vegades perquè era amiga d’en Harry i la Medora. Doncs aquest llibre, que l’original en irlandès s’intitula Accallam na Senórach, és la primera traducció completa que s’ha fet d’aquest text. Accallam na Senórach és el text més llarg que es conserva del segle XII a Irlanda, i és la primera i millor coŀlecció de les històries i poesia de la mitologia Fenian (no sé com es diria en català; dels origens dels irlandesos). Jo el vaig llegir i, malgrat que em perdia una mica per no entendre algunes referències, em captivaven totes aquelles històries amb reis que són gegants, i un món paraŀlel amb fades que canvien de forma i éssers infernals, i al mig de tot allò t’hi trobes el món cristià amb Sant Patrick i alguns àngels, que és incongruent però té la seva gràcia.  

Com a punt final: darrerament en Harry estava aprenent turc.