Un príncep curt de gambals

Quan escrivia les noveŀles de la saga de la Interferència, feia servir un seguit de mots amb els quals el Senyor de Rocdur adreçava els savis dels miralls. Sovintejaven les paraules “gamarús” i “enze”, però també moltes vegades anomenava els savis “ximple”, “cretí”, “idiota”, “tanoca”, “ruc”, “tòtil”, “estúpid”, “inútil”… El Senyor de Rocdur és el Senyor de Rocdur i ja sabem que tracta malament a tothom, però a mi també m’agrada fer-los servir (encara que només sigui de pensament) quan algú se’ls mereix, com ara un príncep que ahir em va fer dir tot aquest reguitzell de paraules.

No he seguit tota la telenoveŀla entre l’enze del príncep Harry (i la seva dona) i la casa reial anglesa, però malgrat no interessar-me gens me l’he anat trobant fins i tot a la sopa. I ahir, el títol d’un article a The Guardian em va cridar l’atenció i fer que llegís uns fragments força llargs d’Spare, el llibre que acaba de publicar el tanoca del príncep Harry. Ha, ha, ha! Realment és un inútil, tret de saber fer diners amb un llibre que sembla escrit per un adolescent absolutament idiota. I ignorant, de segur, si més no pel que fa a saber escriure amb un mínim d’elegància o de gràcia. Perquè només és un seguit de frases súper curtes, moltes vegades un o dos mots, separades per punts.

I de què parla? Doncs, es queixa molt i, si fa no fa, diu que era el preferit de la seva mare, i que quan ell era a l’Àfrica un dia es va abraçar a un lleopard salvatge quan tothom corria a amagar-se però ell no tenia gens de por, i que ningú ho dubti perquè té testimonis; també diu que el seu germà és molt dolent i que la trobada entre tots dos va ser (o serà, no sé bé de què va la cosa i la seva prosa no ho aclareix) la trobada més important de tota la història moderna (marededéusenyor i tots els àngels del cel!), ah, i que la seva dona, Meg, l’admira per la seva humilitat. Per aŀlucinar uns quants dies seguits.

Era més llarg el que vaig llegir, i tot consistia en…, bé, es nota que va morir la seva iaia i ha de fer ell mateix d’àvia. I parlant de la reina, segons el gamarús d’en Harry ningú estimava més la iaia que ell, malgrat que la molt dolenta li va donar un apartament al Buckingham Palace que no era prou maco, lletja, iaia, lletja, i que li va decorar un decorador que no era de la categoria del decorador de l’apartament del seu germà perquè, és clar, el germà és l’hereu i li ho donen tot, en canvi ell és l’spare, el recanvi —sort han tingut els anglesos perquè mira que si els hi toca el cretí d’en Harry.

Vaig riure molt mentre llegia els fragments, com quan explica (si es pot emprar “explicar” amb frases que ni arriben a ser-ho) que no li agrada estudiar, ni serveix, més que res perquè els professors li feien les preguntes equivocades, i que va demanar ajuda al seu germà i el molt dolent li deia que s’espavilés, i ell li va dir que era com si el professor li parlés en una altra llengua, no entenia res, i el dolent del William es va limitar a recordar-li: “És la clase de francès”. Encara ric.

Però també em vaig indignar molt. Per exemple, quan parla dels seus anys de soldat a l’Afganistan i com va matar 25 talibans a qui no veia com persones. Declaracions que han portat cua per totes bandes. Ara, el que em va fer treure foc pels queixals va ser quan el ximple aquest va dir, referint-se a com el tractava la família, que es trobava “sol i abandonat, amb només un parell de cases i cent milions al banc”. Per matar-lo!

Doncs bé, en uns dies, aquesta veritable merda de llibre escrita per aquest ruc ha esdevingut el més venut de no-ficció de la història. El primer dia sol ja va vendre un milió quatre-centes mil copies només en tres països. La gent que el compra deu ser tan estúpida com ell, i a sobre sense tenir dos cases (i un apartament al palau) i cent milions al banc.

Però els meus llibres costen més de vendre que fer-li entendre al tòtil d’en Harry que si no entén què diuen és perquè parlen francès.