L’astrònoma de Hannover

Sempre m’ha interessat l’astrofísica (hi entenc ben poc, però m’entusiasmo quan s’anuncien noves descobertes), i m’agradaria que més joves, sobretot noies, n’estudiessin; potser per això cada any trobo una estoneta en alguna classe per parlar als alumnes de les ones gravitacionals que tant van emocionar pertot arreu l’any 2015 (aquell any en parlava sovint a les classes), i també els hi parlo una mica d’Alicia Sintes, l’astrofísica menorquina que en va formar part.

Doncs avui se m’ha acudit parlar-vos d’una astrònoma de fa molts anys i que potser no coneixeu: Caroline Lucretia Hershel (1750-1848).

Caroline Hershel va néixer a Hannover. El seu pare tocava l’oboè en una banda militar, i per tant s’entén que la família ho passés més aviat magre, sobretot tenint en compte que hi havia deu fills. Però malgrat els recursos minsos, el pare va voler que tots els fills tinguessin una educació musical. Educació que els hi va haver de proporcionar ell mateix.

Quan la Caroline tenia 10 anys va agafar el tifus, malaltia que la va afectar molt, com ara aturant el seu creixement (mai no va arribar a passar d’1.30 metres) i la va deixar cega d’un ull. Mentre estava malalta, hi va haver la Guerra dels Set Anys i dos germans de la Caroline van exiliar-se a Anglaterra. L’un d’ells, en William, dotze anys més gran que la Caroline, va trobar feina com a organista de l’esglèsia de Bath, ciutat on es va establir. Va proposar a sa germana de deixar endarrere Hannover i reunir-se amb ell, la qual cosa la Caroline, llavors amb 22 anys, va fer de seguida.

En aquells anys, la ciutat de Bath estava curulla d’inteŀlectuals, i en William anava a conferències, discussions i lectures sobre els últims descobriments científics. Pel seu compte va estudiar les relacions entre l’acústica i les matemàtiques, que el va dur a la física, després a l’òptica i tot plegat va anar a parar a l’astronomia. Va quedar absolutament seduït i va decidir que la seva missió a la vida seria aprendre “la construcció del cel”.

La Caroline, que tocava el clavecí i cantava molt bé, acompanyava el seu germà a l’esglèsia. Però la seva coŀlaboració no s’acabava aquí, perquè la noia també l’ajudava amb l’observació del firmament. En un tres i no res va quedar tan captivada per “la construcció del cel” com el seu germà. I aleshores tots dos van arribar a un acord: en William s’encarregaria de fer les observacions, mentre la Caroline faria la tasca de catalogar i calcular la situació dels astres, la qual cosa esdevingué una gran passa cap a l’apropament a l’astronomia basada en les matemàtiques, tal com es fa avui en dia.

Quan en William es va frustrar amb els telescopis que existien, ja que no funcionaven prou bé, va passar a disenyar el seu propi telescopi, amb l’ajuda constant i inestimable de la Caroline. En uns poquets anys el germà de la Caroline va ser considerat el millor disenyador de telescopis del seu temps. I amb el seu telescopi va poder descubrir el planeta Urà, el primer descobert tret dels que es podien veure amb els ulls des de temps prehistòrics.

Per bé que la Caroline era l’ajudant del seu germà, pel seu compte es va especialitzar en la cerca de cometes i en va trobar vuit. Evaluava les notes que feia a la nit i les recalculava, va descobrir tres nebuloses i en va calcular centenars més, entre d’altres èxits. El rei George III d’Anglaterra va decidir que es pagués un sou a la Caroline, cosa que va convertir-la en la primera dona a qui s’ha pagat per la seva contribució a la ciència. Quan tenia 75 anys, el 1828, va rebre la Medalla d’or de la Real Societat d’Astronomia; cap dona la tornaria a rebre fins l’any 1996. A més la van fer membre honorària d’aquesta Societat d’Astronomia. Va rebre el mateix honor de la Real Acadèmia d’Irlanda. I quan va fer 96 anys va ser guardonada amb la Medalla d’or de la ciència pel rey de Prusia.

I, ep, encara hi ha més: quan va morir va deixar vuit noveŀles inèdites.