Un gran cantant canadenc

A la història del Canadà hi ha hagut un gran nombre de naufragis. Són notoris els ocorreguts per tota la costa Atlàntica. També a British Columbia, al Pacífic, i a l’Àrtic. I considerant l’amplada d’alguns rius, sobretot el St Lawrence, no és estrany que també hi hagin passat naufragis. A més, és clar, tenim els Grans Llacs, de tal grandària que el llac Superior és el més gran del món. Són com petits mars, amb grans tempestes que de tant en tant enfonsen vaixells. El llac Superior tot sol ha enfonsat 240 vaixells en els últims tres segles; alguns d’aquests naufragis han estat ben sonats com el cas de l’SS Edmund Fitzgerald l’any 1975. Ah! Potser us pregunteu si m’equivoco de tema? No, no, tal com vaig prometre us parlaré de Gordon Lightfoot. Anem a pams, sí.

La setmana passada us explicava com vaig trobar-me amb Gordon Lightfoot, quan ni sabia qui era, i la propina impressionant que em va deixar (aquí). Una anècdota que mai he oblidat. A poc a poc vaig anar descobrint qui era aquell cantautor vestit tan senzill. Llavors no hi havia internet i no era fàcil com ara trobar informació, a més jo no tenia cap aparell per posar música. Per tant, va passar molt temps fins que vaig poder sentir un munt de cançons d’ell.

Gordon Lightfoot va nèixer l’any 1938 a la província d’Ontario, Canadà, en una família d’origen escocès. Encara viu a Ontario, ara a Toronto, precisament en un barri que toca el campus de Glendon, de la Universitat de York, on treballo. Canta des que era petitet, és molt conegut a l’Amèrica del Nord i molt estimat al Canadà. Molts dels gran cantants americans han emprat composicions de Gordon Lightfoot, com ara Frank Sinatra, Johnny Cash, Elvis Presley, Bob Dylan, Barbara Streisand, Harry Belafonte, Eric Clapton, The Grateful Dead i molts d’altres.

Les seves cançons es troben majorment dins el folk-rock. Solen ser tristes; parlen d’enyorança, d’amors perduts, de solitud, de rius, de llargs viatges amb tren, de pluja, de postes de sol, d’un naufragi.

Per Bob Dylan, Gordon Lightfoot és un dels seus cantautors preferits i diu que no hi ha ni una sola de les seves cançons que no li agradi. Al Canadà se’l considera un tresor nacional i ha rebut tota mena de premis, honors i medalles, una medalla li va atorgar la mateixa reina Elizabeth II l’any 2012.

Quan jo ensenyava a la universitat de McMaster a la ciutat de Hamilton (a 61 km de Toronto i hi anava cada dia), de sobte un dia de l’any 2002, mentre era allí, sento no sé què de Gordon Lightfoot, que l’han dut mig mort a la universitat amb helicòpter. La universitat de McMaster té un centre mèdic exceŀlent i de molta fama, i allí havien dut a Gordon Lightfoot, inconscient, amb un aneurisma de l’aorta abdominal. Li va agafar en un concert mentre era al camerino en un descans i la seva germana el va trobar allí a terra. Li van fer una operació vascular d’emergència. Tota la universitat n’anava plena i a mi em va afectar força. Fins i tot vaig pensar en dur-li unes flors en agraïment per la propina, però em vaig assabentar que estava en coma. Va estar en coma sis setmanes, i amb una traqueotomia. No es pensaven que se’n sortiria però es va despertar, va aguantar quatre operacions molt fotudes, tres mesos en aquest hospital de la universitat, més operacions i dos anys més tard tornava a les composicions i llançava un nou album. Uns mesos més tard ja era als escenaris. Increïble.

Durant aquells mesos que Gordon Lightfoot havia estat a la universitat de McMaster, jo cada dia, de tornada a Toronto i mentre anava cap a la parada del primer autobús que havia d’agafar, passava per davant del centre médic amb el cor oprimit. Però ja sabem que es va recuperar.

Aleshores l’any 2006 va tenir un ictus en ple concert. Durant un any no podia moure els dits de la mà dreta, però després de vuit mesos s’havia recuperat, si bé amb tot plegat estava força canviat: prim com un clau i molt envellit, pobre. Però continua actuant i fins i tot va a gires per l’Amèrica del Nord. Té una anèmia molt forta i un copet de res el duu a l’hospital, com no fa gaire que mentre era al gimnàs, on va cada dia per estar fort i poder actuar, es va donar un copet a la cama i va necessitar tota una operació. Li desitjo que pugui continuar amb les seves composicions i actuacions durant molts anys, perquè és el que vol fer, compondre i actuar, estar actiu, treballar força en allò que li agrada.

A sota us poso algunes de les seves cançons que m’agraden més i que són, a més, molt emblemàtiques. 

Per acabar hem de tornar al principi: naufragis. L’any 1975 el naufragi del vaixell americà de carrega SS Edmund Fitzgeral va ser una notícia que va xocar la gent, tant del Canadà com dels Estats Units. Es va enfonsar al llac Superior durant una tempesta. Van desapareixer el vaixell i els 29 tripulants cap a l’alçada de Sault Ste Marie Ontario, en aigües dels dos països. Durant anys hi va haver expedicions sota l’aigua per tal d’arribar al vaixell que es trobava a 161 metres de fondària en aigües gelades. Entre d’altres, hi va participar el fill de Jacques Costeau, però no va ser fins l’any 1995 que es va poder arribar als trossos del vaixell enfonsat. Quan feia poc que havia succeït la tragèdia, Gordon Lightfoot va compondre la que es considera la seva cançó de més èxit, la que li demanen a cada actuació des de l’any 1976: “The Wreck of the Edmund Fitzgerald”. Es feta com una balada i resulta molt impactant, si saps anglès. Us en poso un vídeo on hi ha tota la lletra.

Nota: us respondré els comentaris de la setmana passada un d’aquests dies, ho sento.